Countdown!
Avui ens hem llevat ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora perquè els avis havien de tornar cap a Barcelona i la mar a primera hora del matí és més plana. Així que abans de les 7 ja érem desperts i esmorzant i traginant… En Xavi els ha portat al port i m’he quedat a gaudir del silenci de la meva caseta empordanesa. La veritat és que de tant en tant em sento afortunada d’haver-la trobat, avui ha estat un d’aquells dies.
Quan en Xavi ha tornat hem decidit anar a esmorzar al Cabàs, un dels dos súpers que té Albons. Mentre esmorzàvem hem vist que una noia es deixava el cubell de les escombraries. Sí. A Albons fan allò de la recollida selectiva. Molt eco, però un merder a casa sempre. La noia en qüestió és una amiga d’una amiga que portem com un mes intentant coincidir i com que no ens coneixíem no ens trobàvem. El cas és que gràcies al cubell, hem xerrat i, ara sí, hem quedat per veure’ns quan tornem. Avui hem fet camí cap a Barcelona, ens queda ultimar cosetes de la marxa de l’Arnau.
Quan hem tornat a l’apartament hem anat a la piscina i hem seguit amb el plaer del silenci. Poder-nos gaudir, sense nens, agafant-nos les mans, amb converses senceres, amb la calma de posar-se d’acord en un sospir. Asseguts mirant les vacances i el temps. En Xavi ha fet un son petit. La veritat és que el necessitàvem.
Com que estàvem sols i em sentia plena d’amor i de goig he decidit fer-li una sorpresa a en Xavi i he reservat taula a l’Horta de Can Patxei a Gualta. Si us agraden els paisatges rurals de l’Empordà aquest és el vostre restaurant. Feia una bona brisa, així que hem dinat fora. Sota una pèrgola amb canyes de bambú al sostre, amb una esplanada verda davant nostra, acompanyats de la delicada música de les fulles dels oms que voregen el Ter. Si el paisatge enamora, el menjar, més. No es pot explicar, així que haureu de venir-hi.
Hem tornat a l’apartament i hem fet la migdiada de vacances que feia 4 dies que esperava poder fer. Per mi fer vacances vol dir dedicar una estona a fer la marmota, després de dinar.
Sense pressa hem recollit i hem tornat a Barcelona. Hem passat a buscar els nens que havien baixat amb el barco de l’avi i hem anat a sopar una burguer. Era un desig de l’Arnau i com que estem amb el compte enrere… doncs tots li consentim, inclosa la Martina.
Ja comencem a tenir el ulls negats de llàgrimes a estonetes. Serà complicat veure’l marxar sense que se’m trenqui una mica el cor, però estic segura que l’aventura que l’espera serà de les millors de la seva vida.
Avui l’Arnau ha après que tot allò que fa mandra o mal quan abans passi millor. Un esparadrap fa més mal quan es treu a poc a poc que quan s’estira de cop. Així que els comiats, encara que siguin negats de llàgrimes només son l’inici de moltes rialles. Tot depèn de com vulguis treure’t la tirita.
Merilanding per la vida 