Va d’amics!
La nit a Barcelona ha estat tropical però estava tan cansada que no m’he adonat de res. La claror del dia m’ha despertat a les 8h. Un bon cafè i a acabar cosetes que teníem pendents. Bé, en realitat, tot i que teníem el matí programat només hem pogut anar a Caixabank, parlem?
Anar a la Caixa és com anar a la platja, un exercici sociològic amb la diferència que la gent està menys relaxada i gasta més mala llet. Primer he anat a una oficina perquè em desbloquegessin la targeta que el Xavi em va bloquejar pensant-se que era la seva, de tant provar pins. Després he anat a una altra oficina i allà m’he passat el matí. I no, no ho dic com una exageració. Des de les 10:45 h fins les 14 h. Les cues eren més llargues que a Portaventura, però com que hi havia aire condicionat, ni tan mal. He pogut veure que la transició digital està fora del 90% de la població. Jo que soc una mica avançada he estat incapaç d’activar el compte corrent de l’Arnau al mòbil. Bé, ni jo, ni ningú. Sort que ens ha atès una noia amb una paciència de sant. S’ha apiadat de mi i, encara que no era la seva oficina, m’ha arreglat el tema de les targetes bancàries. Ha anat fent prova error fins que finalment ens ha trobat la solució. Una cosa menys.
Estar a Barcelona mentre estàs de vacances és estrany. Una sensació com si no fossis de vacances. La vida a ciutat passa més ràpid. Les mateixes cares, més suades i menys alegres. És clar que estàvem a 30 graus i els aires condicionats de les botigues feien que la temperatura de sensació pel carrer fos de 50ºC.
En Xavi ens ha recollit a l’oficina bancària i hem agafat el cotxe per anar a veure els nostres amics de Terrassa. La família més apple que coneixem ens va convidar a dinar a casa seva amb l’ànim que en acabat compartíssim un bany a la piscina. Havíem d’arribar a les 14h i no ho hem pogut fer fins passats dos quarts de tres, i encara hem tingut sort perquè hem aparcat a la primera. La Nuni és una cuinera extraordinària. Ens ha fet uns fideus caldosos amb gambes que eren per plorar d’emoció. Quin espectacle gastronòmic. Mentre els assaboria he pensat en la sort que tenim els de la Mediterrània de poder gaudir d’una alimentació tan variada i que a Finlàndia no sé jo si l’Arnau menjarà tant bé mai. Potser, ell que és un iniciat en l’art de la cuina, podrà fer-los algun platillo d’aquí.
Els amics son persones que la vida et posa en el camí. Persones que pensen en tu i que s’interessen per tu i que saps que hi son encara que no sempre les vegis. La Nuni ens ha fet adonar que per a ella va ser molt important sentir-nos al seu costat quan el Miquel va estar a la UCI per Covid. Nosaltres patíem de veritat, així que suposo que sí. Això vol dir que ens els estimem com amics. Us he de confessar que quan vaig saber que en Miquel estava a la UCI vaig deixar anar les llàgrimes que havia contingut fins llavors. Gràcies a Déu se’n va sortir i avui, hem celebrat de nou la vida i les oportunitats que ens dona. De les decisions, les bones i les dolentes. Amb algunes aprens més que en d’altres. Hem vist el pas del temps a través dels nostres fills i filles, que es fan grans i que ens planten noves etapes i nous reptes. Qué bé ens aniria un manual d’instruccions pels nostres fills… La granissada ens ha refrescat la tornada a casa. Quina sort!
Com que demà és el dia de la maleta a casa, aquesta vegada no hem fet allò de dinar-berenar-sopar tan característic de les nostres trobades. El sopar avui l’hem fet a casa, però ja ens hem emplaçat per d’aquí 15 dies a Albons.
Avui l’Arnau ha après que els amics sempre hi son encara que no els vegis i que la vida sempre et dona l’oportunitat de trobar-ne de nous. Tot és qüestió de temps.
Merilanding per la vida 