Arròs amb visites!
Avui m’he despertat amb enyorança. Suposo que soc d’efecte retardat però per primera vegada que ha marxat l’Arnau he sentit tristesa. De no tenir-lo, de no saber d’ell i és que s’espaien els missatges que rebem d’ell. Això son bones notícies perquè deu voler dir que s’està fent amb la seva nova realitat però la tristesa no me la treu ningú… en fi.
Com que avui teníem visites la tristesa ha marxat per la porta tan aviat ens hem posat a treballar. La Martina volia unes metxes i es va comprar un tint, i tot i que el resultat no ha estat l’esperat, li ha quedat prou bé. A ella li ha agradat i amb això em quedo perquè tenia una por d’esguerrar-li el seu preciós cabell… Les mares que teniu nenes adolescents segur que m’enteneu.
Sabent que suaríem, hem anat a la piscina abans de començar a fer el sofregit. Sabeu allò dels prejudicis? Doncs avui m’ha passat que amb la fama que té en Quim d’arribar tard, ha arribat a l’hora i jo encara era netejant sèpia (que per cert, no entenc que si demanes a la peixatera que et netegi la sèpia perquè l’has de netejar tu a casa…).
Com que ahir vaig fer els seitons els hem donat un aperitiu d’anxoves i seitons fets a casa, mentre es feia el sofregit. Les anxoves les hem preparat seguint la recepta de Cadaqués (Merilanding dia 1) i estaven espectaculars.
En Quim i la Sara a còpia d’anys son una mica com de la família. Ens hem vist casar-nos, embarassats d’un, del segon i del tercer, ells. Ens hem vist créixer els nens i com el pas del temps ens va emblanquint els cabells i les ulleres ja no són un complement. Això fa que les converses s’allarguin i amb una cadència quasi musical anem d’un tema a un altre al compàs de l’un, dos, tres. Hem parlat de la vida i dels pares i de les vacances i una mica de tot fins que una comanda de carn per recollir a Roda de Ter per una barbacoa ens ha emplaçat a veure’ns un altre dia a Tavertet, on ells s’hi estan.
Amb la tarda ennuvolada, com des de fa uns dies, jo he decidit fer el son que aquesta nit no he fet mentre en Xavi m’agraïa l’arròs recollint tot el desori. Sort que l’apartament és petit i tot queda recollit en un tres i no res. Després de mitja horeta de migdiada tardana, ens hem posat el banyador i hem anat a la piscina. Només hi havia una bona colla de nens que jugaven i cridaven i es divertien amb el famós joc de Marco Polo. Per si no el sabeu: el qui para té els ulls tancats i va dient, Marco, mentre que la resta ha de contestar Polo. Així que qui para guanya quan aconsegueix pillar a algú només guiat per la veu. Ha estat una bona estona refrescant però poc relaxant… quin mal de cap de joc!
He parlat amb una de les veïnes dels apartaments, l’Eva, que vam coincidir a una roda de premsa a Barcelona. I ens hem posat al dia de la coincidència. I és que Albons té poc més de 700 habitants i mira que coincidir en un projecte a Barcelona… el món és molt, molt, molt petit.
Una truiteta per sopar i, mentre escric el Merilanding rebo la notificació de whatsapp que em diu que l’Arnau està escrivint. Ara ja estic més contenta. Ens diu que demà mirarà de trucar perquè vol felicitar a la Martina que és el seu aniversari. Aquesta nit tornaré a dormir poc, però no serà de tristesa, serà de nervis de saber que potser podré parlar amb el meu nen, l’aventurer.
Merilanding per la vida 