Les tradicions es fan.
Després del dia intens d’ahir ens volíem agafar el dia amb calma. Baixar les pulsacions i tornar al ritme que la calor obliga. Hem decidit anar a la platja, a sentir-me prop de la mare. Allà és on hi he passat més hores de felicitat amb la meva mare. Recordo que quan els nens eren més petits ens ajuntàvem tots a la tarda, quan ja no queda massa gent i tiràvem la canya. Els nens no tenien massa paciència per esperar que el peix piqués així que anaven a l’aigua. Llavors la Berta, la meva mare, ja arrufava el nas. Espanteu els peixos, els deia i els feia moure una mica més a la dreta o a l’esquerra segona la corrent, però en despistar-se tornaven a ser allà mateix.
Quan es van fer una mica més grans, i ja els havia ensenyat a tirar i recollir. Ja hi anàvem cadascú amb la seva canya. Llavors es posava nerviosa veien la poca paciència que tenien i els fils que s’enredaven perquè estaven massa junts . Llavors cridava, espera’t. No treguis encara. Vigila. s’enredarà. No piquen, Es mou per les onades… I així fins que es feia prou fosc o fins a haver pescat suficient o fins haver agafat fred.
Abans tota la platja era per banyistes, ara hi ha una bona part dedicada al Kitesurf. Aquesta modalitat de surf empès per un estel gegant lligat a la cintura. Però fins al migdia pots estar tranquil. Quan hem arribat hem vist algunes millores com la passarel·la per sobre la sorra que t’alleugen els 100 metros de caminar com un tuareg pel desert. Això està més que bé. Ens hem situat a la vora del socorrista, no per por, sinó perquè havíem quedat amb en Carles, el meu germà, i així ens situem. Hi ha arribat quan ja havíem parat tot el què portàvem. Us he de confessar que en Xavi això d’anar a mar no li fa gaire el pes però hem trobat la manera que s’hi estigui més a gust. Una nevereta amb una mica de fruita i de beure per anar amorosint l’estona a la vora del mar.A mi, en canvi, anar a la platja em pot. És relaxant i tant hi estàs a gust si llegeixes, com si jugues a pales, com si et banyes com si et deixes endur per la brisa per fer un son. Sempre és fantàstica.
Ens hem posat al dia, mentre les nenes, l’Helena i la Martina, que havien de néixer el mateix dia, se n’anaven a l’aigua a xerrar i a xerrar i a xerrar. Sempre tenen aquest imant quan es veuen. Deu ser per això que havien de néixer el mateix dia, tot i que l’Helena va ser més ràpida. Li hem dit que si vol venir a passar algun dia amb nosaltres a la piscina que m’ho digui que la vaig a buscar i llestos… aviam si algun dia podrà ser.
Hem dinat de sobres, hem fet migdiada, Paradís de les Senyores, hem posat la primera rentadora de la temporada (això fa poc vacances però després d’una setmana ja tocava) i he tret la màquina de cosir per arreglar uns pantalons que no calia arreglar de la cintura perquè portaven la goma que no havia vist.
El més empipador de cosir és parar la màquina, els estris, el projecte i tot plegat, però una vegada ho tens… el temps es perd entre puntades, entre fer i desfer, entre enfilar i desfilar. Portava de Barcelona un projecte de vestit que m’està costant la vida, però crec que demà l’acabaré.
Hem anat a fer una sardinada a casa del Jesús i la Pilar. Tenen una casa que abans era un mas amb una era al davant. Ara tot està més urbanitzat però quan entres estàs en una d’aquelles cases d’anuncis que fan caure la baba. Son molt bon amfitrions i mira, hi estem bé amb ells. Xerrem. Anem d’un tema a un altre. A la Pilar i a mi ens agraden molt les mateixes coses, fins i tot avui cosíem les dues, sense dir-nos-ho. Té molta traça amb tot el que fa i la cuina no és una excepció. Cada vegada que hi anem surto amb una recepta nova. És clar que ella té la Termomix i jo no, però crec que la sopa de tomàquet amb alfàbrega d’avui la faré a casa. Però el protagonista de la vetllada han estat les postres. Quan ja quasi la brasa era morta, en Jesús hi ha posat 4 xuxos de crema. (Es compren a l’Escala i son considerats els millors del món segons la crítica gastronòmica). Els ha torrat una miqueta, els ha posat en una safata i hi ha tirat per sobre un cremat de rom que feia salivar. Un espectacle que si visualment ja era tremendo, en paladar et feia posar els ulls en blanc, hehe.
Una ratafia per fer baixar i la Martina ha caigut de son. Demà ens espera un dia complet amb Caiac, concert i demés. Així que ens hem acomiadat i hem tornat fent un passeig cap a casa, els tres agafats, preguntant-nos com deu estar l’Arnau que avui no ens ha dit res. Segur que massa bé.!
Merilanding per la vida 