Sabeu remar?
El dia s’ha despertat una mica més fresc que el d’ahir i això que la nit ha estat complicada pel que fa a la calor. Hem esmorzat i la primera sort del dia ha estat rebre una trucada de l’Arnau des de Karkku. Ha estat la primera des de que ha marxat i malgrat que ens ho explicava tot amb molta il·lusió, hem acabat plorant. A mi les llàgrimes se’m contagien ràpid. Avui coneixerà la seva família que l’acull com a un fill més. Entenc els seus nervis i temors.
Com que ja tenia tot parat per a la costura, m’he quedat cosint mentre que en Xavi i la Martina han anat a la piscina. M’agrada aquesta complicitat que tenen, tot i que de vegades la posen a prova amb més d’un estirabot. Juguen, fan les mateixes bromes i m’empipen de la mateixa manera per diversió… en fi. Quan he acabat de fer malbé el projecte a mitges, de vestit només ha quedat la faldilla (qué malament se’m donen les cremalleres, tu) he anat a reunir-me amb ells però ja tornaven. La Martina, en un acte de generositat, m’ha acompanyat a banyar-me. Hem fet una mica de veïnatge i relacions socials i cap a casa que aquesta tarda teníem pla.
Hem anat a buscar a la Sílvia a les 16h per anar a fer Kaiac a Colomers. Hem triat fer el tram de Colomers a Verges, segons ens han explicat darrera d’un mostrador en què en prou feines treia el cap d’alt que era, perquè era més fàcil i havia més corrent. Els noi que ens posava els xalecos salvavides ens ha preguntat si sabíem remar. Ens ha entrat el riure. Fins i tot, agosaradament li he dit, vols dir això de moure la pala dins l’aigua?
La Martina i la Sílvia han fet tàndem en una canoa i en Xavi i jo, en una altra. Semblava que la cosa anava bé, però per fer un tram de riu que té corrent és bastant oportú saber remar.
Feia temps que no reia tant, us ho prometo. La Sílvia i la Martina semblaven una parella còmica de primer nivell. La Martina era el pallasso torpe i la Sílvia el pallasso seriós. L’una deia a la dreta, a la dreta, a la dreta i acabaven estimbades en un manglar. Així entre rialles hem anat fent fins que la paciència s’anava apagant i el cansament eixint. En aquell moment hem fet canvi de parelles. Jo he remat amb la meva germana i en Xavi amb la Martina.
Quan vaig contractar el caiac em van dir que a les 16:30 era l’última hora, així que quan hem vist que el dia era núvol hem pensat que altra vegada teníem sort. No ens moriríem de calor. Però quan ja encaràvem el tram final del recorregit han començat a caure llams que feien més que respecte. A la Sílvia li fan molta por les tempestes, així que li he anat donant conversa tota l’estona. Era la manera de tenir-la entretinguda.
La tercera sort del dia: just quan hem tornat el caiac s’ha posat a ploure. Hem pujat en un autocar que estava entre un espai del passatge del terror, un autocar per desembolicar o l’escenari d’un crim. Tots els seients anaven amb una funda de plàstic perquè no mulléssim el coixí. He de dir que mai havia vist una cosa similar. La Martina volia els seients del fons. Un grup de nois vascos anava al davant.
Hem anat cap a casa amb força pluja, hem deixat a la Silvia a l’Escala i hem tornat a posar-nos guapus perquè anàvem de concert. Les quatre estacions de Vivaldi dins la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries.
La Martina i jo hem hagut de canviar l’outfit previst perquè de cop teníem 10 graus menys i ja no estava el vespre per anar sense mànigues.
Avui en Xavi ha gaudit de valent amb el seu dia complet. Nosaltres hem gaudit de veure’l feliç. Res millor que la família et dediqui un dia. Bé, si haguéssim rebut instruccions bàsiques de rem en Kaiac l’experiència hagués anat millor, tot i que dubto que d’una altra manera haguéssim rigut tant.
Malgrat tota la sort que hem tingut, no s’ha posposat la caminada popular i posterior sardinada, així que la Martina s’ha quedat sense sortir aquest vespre amb els amics. Tots ells eren allà, mentre que nosaltres tornàvem mudats de Castelló.Demà serà un altre dia per nosaltres i per l’Arnau que ja es va acostumant al fred. Ara mateix estan a 12 graus i baixant… buff!
Merilanding per la vida 