Un festiu de vacances
Si vam anar a parar a Albons és probablement perquè tota la vida que recordo he estiuejat a l’Empordà. Concretament a l’Armentera. Allà, quan encara era un poble petit, hi vaig fer amics que encara perduren. No ens veiem massa, però sempre que ens veiem sentim aquella estima de la infància i de l’adolescència. Per qüestions de la vida, ens vam anar distanciant però no el suficient com per no abraçar-nos quan ens veiem.
El dia ha començat ben aviat. Diumenge de missa i cap a Verges que hi falta gent. Anar a la fira de brocanters és sempre una sorpresa. De vegades tornes sense res, per més que remenes i tens ganes de comprar. D’altres et fires de seguida amb, exactament, allò que volies. Avui ha estat un d’aquests dies. Les cadires que tenim a la terrassa son unes menorquines plegables que ens han anat molt bé però que de tant fer-les servir fan nyigui-nyogui. A més a més, com que son de tela, quan tornem de la piscina ens veiem obligats a canviar-nos de roba i posar-nos secs. Havíem mirat d’aquelles cadires com de plàstic però a la nostra terrasseta no hi deixem entrar qualsevol cosa. Mentre mirava una parada de botons, tots eren meravellosos, en Xavi i la Martina han anat a donar el tomb. Veníem amb la clara intenció de trobar unes copes ja que demà serem 14 a dinar. I quan ja he decidit els que em quedava i anava a trobar-me amb ells, les he vist. Quatre butaques de mimbre amb les potes de fusta, d’estil colonial, com ens agrada. M’hi he assegut i eren còmodes, les he mirat i remirat. I ens ha dit el preu (valien com quatre cadires de plàstic del super). Una d’elles té un copet i m’ho estava mirant quan de cop i volta un senyor de 84 anys que ha estat mestre artesà cisteller m’ha vingut a trobar. M’ha dit com es poden reparar. M’ha deixat la seva targeta i m’ha dit que em convida un dia a aprendre de fer cistells… m’ha semblat una fantàstica idea. Tenia la cara pàlida, d’aquelles que deixen veure les venetes que ens corren pel rostre. Anava vestim amb barret, camisa de quadres i pantalons llargs. Era un senyor. M’ha preguntat, d’esquenes al que me les venia que quan me’n feien pagar. Quan li he dit, em mira i em diu: Compres bé. Per aquest preu jo només et vendria un cistell i depèn. Saps la feina que porta?
Hem trigat més a fer entrar les cadires al cotxe que a decidir quedar-nos-les. En Xavi no n’estava molt convençut, però quan les ha vistes posades a lloc ha quedat satisfet.
Entre que demà tenim la família a dinar i que estrenàvem butaques (els falta un coixí) m’he decidit a fer la terrassa. Fa uns dies vaig comprar una mànega i un adaptador d’aixeta per a poder-la netejar bé. M’hi estat força estona, però amb l’aigua que m’anava mullant els peus he pensat que era una activitat força refrescant.
Després de sopar hem anat al concert dels Panxuts Beerband a l’Armentera. És el grup on toca en Cesc Planas, un amic de tota la vida. Toquen les millors cançons dels nostres temps. Van de Police a Queen, passant per l’Elton John, Coldplay i fins i tot Fangoria. Feia molt de temps que no trepitjava el camp de futbol de l’Armentera, i mira, ho he fet per celebrar el seu segle d’aniversari. I crec que segueix igual que fa cent anys, no té grada i la gespa és natural. El concert es feia fora de l’herba. Els nens han portat una pilota i posaven a prova la seva punteria des del punt de penal (és més complicat del què sembla). La Martina m’ha preguntat si les porteries del Camp Nou, són igual de grans. He, he, he. Li he dit que son les reglamentàries.
Tan aviat ha sonat la música, ens hem acostat a l’escenari. En Xavi, en Carles, la Mònica i Jo ballàvem mentre la Martina s’ho mirava. Què difícils que són els 14 i quina vergonya fa veure els pares ballant i posant-se en evidència davant de tothom!
Tal i com teníem previst, a les dotze hem abandonat la festa i això que havia vingut l’Helena a buscar la Martina en bicicleta. Però demà tenim un dia intens i estar en plena forma passa per dormir el què toca, encara que avui era un dia per acabar de matinada.
Demà l’Arnau comença les classes a Finlàndia. Ha canviat d’escola 3 vegades i encara hi així està nerviós. Avui no dormirà gaire i demà es llevarà molt aviat perquè haurà acabat la son abans que soni el despertador. M’agradaria ser-hi per fer-li l’abraçada que conforta l’ànima i asserena els ànims, però s’haurà d’aguantar amb un missatge de whatsapp que hi dirà: ÀNIMS. JA HO HAS FET ALTRES VEGADES. SIGUES TU MATEIX. SEGUR QUE ANIRÀ BÉ. T’ENVIO UNA ABRAÇADA
Merilanding per la vida 