La gent normal fa coses normals.
El dia ha començat aviat. Dia de Maria, esmorzar de forquilla a Can Parera i a organitzar el dinar de família. La meva no és una família de veure’s cada setmana o de trucar-se cada dia, potser per això quan aconseguim reunir-nos tots fa molta il·lusió. Ahir vaig estar cuinant un sofregit de sèpia i calamar perquè avui només hagi d’acabar el plat. Tot i que la meva especialitat son els arrossos, aquests fideus a la cassola m’han quedat espectaculars. La meva cunyada, la Mònica ha fet l’allioli per acompnyr-los.
Per fer un aperitiu hem incorporat totes les troballes de l’estiu. El pa amb tomàquet i anxoves seguint la recepta de Cadaqués, la sopa freda de tomàquet amb alfàbrega de la Pilar, i una mica d’embotit que ens va portar en Quim del Collsacabra.
Com que 14 no cabem en una sola taula, n’hem fet dues. La jovenalla, sis, en una i la resta a fora, 8. Una vegada asseguts hem estat molt bé. Fins i tot, a les quatre, que és l’hora que pica el sol a la terrassa, s’ha posat núvol i hem estat fantàsticament bé sota el ventilador que ens donava la brisa per amorosir la calor.
La taula jove, excepte l’Aina, que pobreta està entre dues taules, ha decidit marxar a la piscina tan ràpid com hem acabat de bufar les espelmes dels 14 de la Martina. En Xavi ha fet un castell amb les copes per servir el cava en forma de cascada. Malgrat el dubte que no acabéssim amb una copa menys, ha sortit bé. En Sergi, el meu fillol, ha tornat a treballar. Em fa gràcia que treballi al càmping on anys enrere vaig treballar jo.
La sobretaula s’ha allargat fins quasi les vuit. Tothom ha anat desfilant a mida que els compromisos els ho demanàvem.
La tarda ha estat ambientada amb tot tipus de licors que ens han deixat una mica tocadets i ens han fet riure més de l’habitual que no és poc. Fins i tot les Sílvies han tret un bitllet per anar a veure l’Aina a NYC aquest més de novembre…jo no m’hi he apuntat perquè no em queden dies de festa aquest any.
El meu pare, la Sílvia, la seva dona, i l’Aina, la meva germana ens han portat un regal del seu últim viatge a Sudàfrica. Com que a l’Aina li agrada la fotografia i van anar de safari, hem tingut temps de veure les fotografies de l’espectacle de la naturalesa que van viure. Una passada. Si voleu veure-les ho podeu fer al perfil @pleinspics d’Instagram.
Com que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc, amb la sensació que l’estiu va acabant, els hem acompanyat al cotxe per acomiadar-nos. Ha estat un bon dia i estic contenta d’haver-lo celebrat a casa. M’agrada tenir-los aprop, encara que siguin poques vegades a l’any. Potser perquè la gent normal, fa coses normals, oi pare?
L’Arnau avui començava l’escola nova a Finland. Hi anava amb la seva germana d’allà que es diu Kurra (hem fet la broma que aviam si és el diminutiu de Francisca hehehe) i té la seva mateixa edat. Tenim ganes de més notícies però ens conformem amb algun missatge que se li escapa per fer-nos la idea que està bé. No sempre és fàcil per a nosaltres no tenir-lo i requereix de grans dosis de generositat sentir-te bé sense ell, però estic convençuda que li anirà molt bé aquesta aventura.
Merilanding per la vida 