Festius de fer
Hi penso cada any. Mentre estem de vacances hi ha algú que treballa. Els súpers, els bars, restaurants, activitats d’oci, museus hi ha qui ens serveix perquè nosaltres puguem gaudir del nostre temps de descans. Quan ets nen i vas a estiuejar al poble i fas amics autòctons aquesta realitat et fum una plantofada que no saps ni d’on et ve i et deixa un estiu bastant avorrit on esperes en candeletes les hores lliures dels amics per gaudir una mica de les teves. És a partir d’aquest moment que entens que els teus amics i tu anireu amb el pas canviat i que us haureu de conformar en esprémer els dies esporàdics que a cops de gota omplen els gots de l’amistat.
Avui el dia ha començat amb bones notícies. Les noves tecnologies et treuen una mica l’enyorança i a través d’Instagram he pogut saber que l’Arnau està content i bé. Això m’ha donat l’alegria que feia un parell de dies que havia perdut. Saber d’ell és com beure glops d’aigua fresca els dies de calor.
La meva amiga Tati m’havia deixat un missatge però amb el dia d’ahir em va passar i no l’he vist fins avui. Ens convida a casa seva a fer un bany i dinar. Admiro les persones que els dies de festa es dediquen a fer més coses que quan treballen. És una manera de fer per desconnectar. Quan li he preguntat, m’ha dit “a mi m’agrada que vingueu perquè també m’agrada de gaudir de casa meva”. Una casa que fan créixer. Quan la van trobar, era una petita caseta enmig d’un camp ple d’arbres que li treien tota la llum. Ara és tota una altra cosa. Té un estil propi, molt de ses illes, i com que està a tocar dels camps, s’hi respira molta tranquil·litat.
Ens hem banyat a la piscina d’aigua turquesa de seguida. Avui l’airet era més present que d’altres dies, però us dic que de tramuntana poca. Ens hem refrescat mentre l’Albert anava a mirar com estava el camp per anar a deixar-hi els cavalls. En té dos que munten sovint. És la passió de la Bruna, la filla gran de la Tati. Quan ha tornat ens hem posat tots a la cuina a donar un cop de mà. Bé, jo he fet d’enllaç entre la cuina i la taula a través de la finestra. Una amanida amb un enciam que feia plorar de goig, unes escopinyes, unes navalles Espinaler Premium (ja no en compraré cap altre en la meva vida) i un arròs negre que l’Albert, que cada dia del món fa arrossos a Can Parera, ens ha fet. Us podeu imaginar com de bo n’estava, oi?
La tarda l’hem passat en remull. La Tati i jo hem pujat en un flotador cap-i-cuades mentre en Xavi ens feia de barquer. Ens hem fet les aristòcrates amb els gintònics que ens han servit a l’aigua estant.
L’Albert s’ha remullat i ha decidit anar a portar els cavalls al camp. Les nenes li han acompanyat. Per la Martina que és de ciutat i que va descobrir el món equí aquesta passada primavera ha estat molt contenta de poder-los acompanyar. Quan han tornat, la Bruna ha anat a la platja, la Gina i la Martina s’han distret amb el mòbil fins que la gana les ha portat a anar a comprar berenar i l’Albert després d’una bona remullada s’ha estirat i s’ha quedat planxat. Ara l’Amparo, la mare de la Tati i l’amiga de la meva mare, ja ens acompanyava. Seguia les converses mentre el sol amagat entre núvols ens torrava una mica més la pell.
Més tard ha vingut l’Ingrid, sense en Lluís, el seu fill, que estava a Marineland, i sense en Lucki que treballa. Hem xerrat tota la tarda mentre en Tro, el gos de l’Albert, feia les delícies d’en Xavi. Només volia que l’amanyaguessin. Per l’Ingrid que teletreballa des de la pandèmia compartir moments per desconnectar és com si li donessin glops d’oxigen i més després d’aquest hivern que ha estat una mica més complicat del normal.
Cap de nosaltres, cadascú per les seves raons, no volíem que aquesta espurna de temps que pots compartir amb els amics empordanesos s’apagués. Ens hem sorprès quan en Xavi ha dit, ja son quarts de nou. Així que amb una mica de recança i amb els consells del pseudo doctor esquerdo sobre estiraments musculars fruit de ser de casa de metges, hem anat desfilant cap a casa.
La Martina ha sortit després de sopar perquè un amic seu celebrava el seu aniversari, l’Uri. Estic contenta de la colleta que ha fet per aquí. La veritat és que hi ha poca noia però tots la tracten molt bé i la fan sentir una més. M’he posat al dia amb el Paradís de les Senyores a través d’Internet fins que han tocat a la porta i com una ventafocs arribava la petita, ara única, filla a casa. El dia 4 de setembre ens arriba l’Addy.
La noia d’intercanvi que ve a casa en comptes de l’Arnau i que farà de germana gran durant uns mesos ja té els bitllets.
Merilanding per la vida 