Canvi de color
Començar el dia amb coses a fer durant les vacances ja és despertar-se diferent. No és que els altres dies no hàgim tingut res a fer, però avui serà tot el dia diferent. Ens n’anem a la muntanya, concretament a Tavertet. En Quim i la Sara ens hi conviden a passar el dia i no hi anem des de l’estiu que vaig perdre la mare. El 2016 vam decidir canviar destí de vacances i vam triar Cantonigròs, a uns quants quilòmetres de Tavertet. Jo no n’estava molt convençuda però hi vam anar perquè els nens podrien fer la seva entre camps, fer-se cabanes i gaudir d’un ambient sa. Allà hi estiuejàvem els nostres amics, els pometes, i ens va semblar la millor de les propostes. Segurament va ser la millor per la meva família, que ho van poder gaudir. Jo em vaig passar quasi tot l’agost fent Cantoni-Figueres on estava ingressada la mare. Així que d’alguna manera tornar ha estat recordar moltes coses.
Per arribar a Tavertet pots fer-ho per la carretera de Vic o per la d’Olot. A primera hora hem triat la d’Olot – Rupit – Tavertet. El paisatge és espectacular, tot i que se’ns ha fet estrany que els boscos ja comencessin a tenir els colors de la tardor. Els vermells, daurats i marrons, en algunes zones es feien més evidents que en d’altres. És ben bé que l’emergència climàtica és una urgència. Els nostres amics de l’Empordà ens van comentar que han hagut de començar la verema un mes abans de l’habitual. El raïm ja és a punt i a mitjans d’agost! Una bestiesa.
Resseguint carreteres per anar agafant alçada i amb les cingleres cada com més a la vora, hem arribat a Cantonigrós i després, sense parar a Can Colom, on fan el millor embotit del món, hem pujat cap a Can Morales Marimon.
Tavertet és un poblet de pedra, de muntanya, adoquinat i amb el pas restringit de cotxes. Les cases tenen uns porticons de fusta i unes cortinetes amb puntes que les fan més rústiques del què són. Quan hi entres, el confort i la modernitat juguen en el mateix equip. Ens hi hem trobat força gent que passejava i que hem hagut d’anar esquivant fins arribar a casa.
Com totes les cases de muntanya darrera l’entrada hi tenen un pati que és el testimoni de la terra que s’hi trobava abans que la civilització hi fes parada. Vull dir que és un pati d’arbres i de terra, que té la pendent natural que devia tenir i que amb l’excepció d’una taula de fusta per gaudir de dinars a la fresca, tota la resta sembla ser d’abans que els homes i construïssin res.
Tan bon punt hem arribat, ens hem canviat per anar a la piscina. Ens havíem vestit amb calça llarga però no era necessari. El sol de la muntanya és bastant més poderós que arran de mar. Així que per poc que ens ha tocat el sol ja teníem caloreta.
L’aigua estava gelada i jo no m’he banyat però hi ha qui això de la temperatura de l’aigua és una factor aliè a les ganes de posar-se en remull. En Xavi i la Martina ens son un bon exemple. En Quim i dos dels seus fills també hi ha anat de seguida. La Sara i jo ens hem quedat xerrant de l’estiu a les tumbones. Al cap d’una estona ella ha estat més valenta.
Quan han estat les dues, hem anat tornant, sense pressa, per fer el foc de la barbacoa. Els nens, estaven tots amb el mòbil. És curiós que tinguin tan poc en compte les possibilitats que ofereix un lloc així, tan bonic i diferent al que tenen a la gran ciutat, quan decideixen refugiar-se en la realitat de la pantalla (que no sempre és real). Això ens ha donat per a dues hores de conversa a la taula. Ells ens ensenyaven allò que els feia gràcia i nosaltres els preguntàvem per què.
Asseure’s a taula amb experts en humor i entreteniment com en Quim i en Xavi, permet viure en primera persona com de seriós és el món de fer riure. Teoritzar, comprendre, i extreure conclusions pràctiques per a portar a terme és una feina complicadíssima que requereix de saber destriar el blat de la palla i allunyar-se de l’autoreferència. L’humor ens ha de fer gràcia a tots per igual? Doncs això. Complicadíssim.
La tarda a la fresca ha anat passant fins que ja se’ns feia tard per tornar. Ens hem acomiadat, en Quim i en Xavi fins la setmana vinent que s’han de veure per preparar el programa, i hem agafat la carretera de Vic per tornar a casa. Acompanyats pels Amics de les Arts i amb una posta de sol que ens perseguia hem sentit aquell estrany sentiment de nostàlgia de les vacances quan encara no s’han acabat. I és que s’hi està tan bé de vacances….
Demà la família dels pometes passarà el dia amb nosaltres i, encara que la meva especialitat son els arrossos, aquest any m’he llençat a noves experiències culinàries que estan donant prou bons resultats. La mise en place està a punt.
Merilanding per la vida 