Dinar-sopar
Avui ens hem llevat quan el cos ens ha dit prou. A mi a les 9:00h. Avui els pometes feien parada a Albons. El Miquel i la Nuni són d’aquells amics que fas de gran. Quan ja saps qui ets i amb qui no perdre el temps. Ens hem fet amics a còpia de veure’ns, compartir vetllades i excursions. Et fan sentir sempre bé i amb ells sempre tenim conversa. La Nuni en sap molt de cuinar així que m’he passat el matí donant forma a tot allò que vull que tasti i em digui què tal. Un whatsapp dient que arribarien a l’hora de dinar ens ha permès treballar amb calma. La Martina ha aprofitat també per fer deures.
Avui la caloreta ha tornat a fer acte de presència, encara que amb més prudència que d’altres dies. Quan ja tenia tota la feina feta he decidit anar a la piscina. Aquest és el plaer que tenim a Albons. La piscina sempre està a punt per a rebre’t quan necessites fer stop o refrescar-te o desconnectar a base de braçades.
Quan han arribat els hem tret tot l’aperitiu que havíem preparat, fet que quasi fa repensar als nens d’anar a posar-se en remull. Però amb una mica de fuet, un xarrup de sopa de tomàquet i uns musclos en vinagreta a la panxa, han marxat contents. Nosaltres començàvem el nostre dinar-sopar. No, no és que fem una bacanal fins a morir de tips. Però les trobades amb ells comencen amb un dinar i acabem, la majoria de vegades, amb un sopar. Hi ha hagut vegades que el dinar l’hem fet a casa nostra i el sopar a casa seva. Una bogeria que ens permet seguir xerrant i rient de tot. De la vida, dels nens, de l’estiu, i de l’hora que els nens han de tornar a casa.
Aquesta ha estat la conversa més recurrent de tot l’estiu. L’hem tingut amb tothom. Nosaltres som pares de posar hora de tornada, però potser això ja no s’estila. I anem preguntant. Aquí a poble consideren que a l’estiu tota cuca viu i hi ha que diuen a la una o les dues. Total van a donar tombs o s’asseuen i xerren, o juguen a polis i cacos, o miren el mòbil, et diuen. A nosaltres, els de ciutat, que vagin sols pel poble ens fa por, els d’aquí s’esgarrifen de pensar que la Martina, que en té 14, agafa l’autobús sola i sense mòbil per anar a l’escola. I, de vegades, torna en metro, també sola. Cadascú veu el perill en allò que no coneix, suposo. Així que ja deixem sortir la Martina del residencial, però com a hora de tornada, les dotze.
La tarda, tot i que a la terrassa s’hi estava bé, hem anat a la piscina. Aquesta setmana d’agost sembla més petita que en altres mesos de l’any. No és un efecte òptic, és per la quantitat de gent que s’hi aplega. Hem jugat amb els nostres nens i hem seguit conversant fins que més arrugats que una pansa hem sortit i, ja sols, hem tingut el regal d’una posta de sol meravellosa. Després de tants dies de tardes encapotades…
Hem improvisat una truita de patates i unes pizzes artesanes i hem sopat plegats. El cansament anava fent acte de presència, així que cap a les 11 els hem anat a acomiadar fins el proper dinar-sopar. Quan érem fora hem sentit una música de xaranga i hem anat a veure que era. Hem quedat impressionats amb Javi Bravo, un showman que feia les delícies dels avis i no tant avis al bar centre social d’Albons.
Avui hem tingut força notícies de l’Arnau. Ha anat a passar el cap de setmana a prop de Keitele. Ha gaudit d’anar en barco, de collir nabius, de fer una barbacoa i de fer esquí nàutic. Diu estar encantat amb la família que li ha tocat. Que també ens troba a faltar però que ha tingut molta sort perquè son molt bons amb ell. Se m’ha omplert l’ànima de vida, no només de saber que està bé sinó que està content i que me’l tracten bé. He enviat els àudios als avis i junts hem sospirat una mica d’alleujament.
L’enyorança es combat amb estones de felicitat i avui tant ell com nosaltres n’hem tingut el dia ple.
Merilanding per la vida 