Dia de no-res
Hi ha dies que per més que vulguis dedicar-los al plaer del ja ho farem demà, és impossible. No sé si és la edat o que soc més inquieta del què em pensava però el meu cervell no em deixa desconnectar quan hi ha alguna cosa per fer. Així que malgrat el cos et demani res, tu ho acabes fent tot.
Els dies de diumenge a Albons tenen en comú que comencen amb missa, que hem d’anar al poble veí perquè aquí només la fan el segon diumenge de mes i si tens sort. Després el ventall passa per a) tornar a casa, b) esmorzar de forquilla a Can Parera, c) anar al mercat de brocanters de Verges, d) totes les anteriors. Però aquest diumenge ja havíem esmorzat i havíem d’ocupar-nos d’una petita cosa, sense importància, a penes, que ens va passar ahir i que no us vaig explicar.
A en Xavi i a mi se’ns dona molt bé tenir convidats, sabem cuinar, tenim conversa i fins i tot ens en sortim quan després del dinar i la sobretaula, en Xavi va decidir netejar quatre coses que no cabien al rentaplats amb la mala fortuna que l’aixeta anava perdent i va acabar la cuina i part del menjador amb dos dits d’aigua. Com que només tenim una fregona en Xavi es va quedar recollint l’accident i jo me’ls vaig endur a la piscina perquè a casa no s’hi ve a patir.
El cas és que avui havíem de trobar una aixeta i encara que volíem anar a Verges, hem decidit anar a l’Escala. Com que era diumenge hem pensat que només obririen el basar xinès que es diu BricoHome. I efectivament era obert. Després de perdre’ns pels passadissos interminables hem preguntat al noi oriental si ens podria ajudar. Ha esbufegat i ens ha atès tan malament i de tan mala manera que hem marxat sense aixeta. Això ens ha obligat a trobar una alternativa. Després d’un parell de voltes l’hem trobat. Una ferreteria de poble, petita en ens han atès de meravella. Així que ja teníem mitja feina feta. Quedava instal·lar-la.
Després hem anat a Verges i com que la calor i el sol eren un suplici, en Xavi m’ha portat a un magatzem on hi podies trobar de tot. Des de cadires, làmpares, roba antiga, terrissa, taps i al fons de tot, sota una estanteria plena de càntirs de vidre hi havia una caixa de plàstic de fruita plena de copes. L’altre dia vam trobar les de cava, però no en teníem de vi. Ens agraden les coses amb personalitat, úniques o singulars. Aquestes estan tallades i tenen gravades a tall fulles i raïm. Ens hem firat
Quan hem tornat teníem clar que anàvem a la piscina de dret. Quina calda! Però primer hem estès la segona rentadora de l’estiu i cap a l’aigua.
La piscina estava a ple rendiment i ara ja fa il·lusió conèixer els veïns i entaular converses a mig remullar o en remull directament.
Migdiada i quan ha arribat la meva germana i m’ha dit que el meu cunyat (que normalment m’ajuda a instal·lar coses d’aquestes) fins demà no podria venir perquè té el cul llogat, m’he decidit. He obert la caixa de l’aixeta i he pensat que no podia ser tan difícil. En realitat, la dificultat no resideix en la col·locació en sí. Son dos tubs que agafen l’aigua i surten per una aixeta que va collada a la pica. Peeeerò… has de ser àgil, flexible i tenir bones eines per a poder ficar-te dins l’armari de la pica, descargolar i cargolar, amb una calor horrible i amb la sensació que et falta material que t’ajudi. Fer ioga no m’hauria anat malament. Els claus estaven rovellats així que després de posar-me del dret i del revés, la solució al meu maldecap ha estat l’anticalç. Un flis, flis i al cap d’un parell de minuts els cargols es deixaven desenroscar amb els dits. Així que he acabat la feina, hem comprovat que tot era correcte. Tot bé, només que havia connectat l’aigua calenta al lloc de la freda. Jo ja no podia més i, després de suplicar-li, ho ha fet en Xavi. Que a poc a poc, a mida que jo m’atreveixo amb coses d’aquestes, va aprenent les feines que en principi se’ls atribueix als homes. La d’avui, però, era ideal per unes mans menudes, fossin de nen o de nena.
Hem celebrat la proesa del dia veient com el sol es ponia entre núvols que feien el paisatge més esplèndid. Hem jugat a fer-nos selfies amb una llum espectacular i hem estrenat les copes noves menjant les sobres d’ahir que encara estaven boníssimes. El vi sap més bé quan la copa és bona, deia en Xavi. És upper Diagonal.
L’Arnau ja té número de telèfon finès. A poc a poc, es va fent a la nova realitat. Se’l veu content i feliç. Ara la segona part de la seva aventura ens tocarà a nosaltres amb una noia de 16 anys que esperem que es porti bé amb la Martina, que juraria que és la més popu de tot el residencial.
Merilanding per la vida 