Xiclet!
Quan les vacances es van acabant s’ha de trobar l’equilibri entre el descans i l’ansietat del tornar a començar. El cervell es va connectant amb la vida que ens espera i comencem a fer-nos presents en els missatges o comunicacions amb companys de feina, revisem safates d’entrada i fem una llista imaginària de tot allò que et proposes fer aquest any. Però en aquest estira i arronsa entre el present i el futur encara ens podem reconèixer estirant els dies com un xiclet perquè per més projectes que et vingui de gust començar, no hi ha res com estar de vacances.
El dia ha començat més tard de l’habitual. Els llençols s’enganxen i ens deixem seduir per la mandra. No ens venia de gust fer res. Volíem aturar el temps i ja està. La Martina ha fet deures i jo tenia en ment pintar una paret que va quedar tacada quan vam restaurar la porta de la llar de foc. Però què voleu que us digui, dedicar les meves últimes hores en el meu paradís, pintant parets tampoc m’ha seduït el suficient. Així que m’he mirat la presentació que l’Arnau té penjada en el Drive i que anem millorant, tots junts, com un equip, amb millors imatges i més actuals. En certa manera, fer aquesta presentació és fer-nos presents l’Arnau cada dia. És com si encara el tinguéssim a casa. Cadascú el troba a faltar a la seva manera, però cercar fotografies d’ell o explicar coses d’ell ens el fa més present.
Després hem anat plegats a la piscina. Avui s’hi estava de luxe. He estat parlant amb els veïns que son els pares dels amics de la Martina. Hem comentat coses de les vacances, del què fer i què no quan es descansa (pintar parets hem quedat que no) i, com no, hem parlat de l’Arnau, de Finlàndia i de l’oportunitat que suposa per a ells una aventura d’aquestes dimensions. De vegades tinc la sensació que soc una mica monotemàtica, però què voleu, el meu nen ha volat… el meu nen.
He improvisat un dinar que ni el Marc Ribas. Tenia unes miniburguers i he anat fent pisos amb allò que queda a la nevera (també és simptomàtic que això s’acaba). Cogombre, pebrot, cansalada, ceba, una mica de pa torrat i per amorosir-ho, unes eren de mostassa i les altres d’olivada. Hem dinat com a reis.
Després del Paradís de les Senyores que fa uns dies que miro en italià, recomanació de la Pilar que m’encanta, hem anat altra vegada a posar-nos en remull i a fer temps per anar a veure en Dimitris. L’amo del bar social de Bellcaire que dona menjar grec. Hem quedat que hi anirem amb en Carles, la Mònica i l’Helena. En Sergi, com que demà té festa, avui ell surt de festa. Qui tornés als 17 anys, oi?
El Grec de Bellcaire no és pretensiós, és original i singular. El menjar està molt bé i és una proposta que té molt d’èxit a jutjar la gentada que hi tenien per sopar un dimarts. Hem demanat per compartir i hem anat allargant la vetllada fins que a l’hora de la ventafocs hem tornat cap a casa. Una nit estelada com n’hi ha poques ens hi ha acompanyat.
A casa encara hem tingut prou ganes de fer una partida de cartes amb la Martina. Una simple manera d’allargar els dies que no vols que s’acabin i mirant de trobar-li el gust al xiclet que fa setmanes que masteguem.
Merilanding per la vida 