Tic tac
Assaborir l’últim minut d’allò que anomenem temps de descans depèn no només del fet de no anar a treballar, sinó de no pensar-hi. Potser per això les persones que tenen pocs dies de vacances necessiten fer un viatge o canviar dràsticament una activitat per un altre per forçar al cervell a desconnectar per a connectar-se en el nou present. I el mateix a la inversa. Quan dius que estàs de vacances però apurant l’últim glop ja estàs més allà que aquí, crec que pots dir amb absoluta certesa que ja has tornat de vacances. Això és el que li ha passat tot avui a en Xavi.
Ell és autònom i com a tal, ja sabeu que ni vacances pagades ni res de tot això, però és clar també necessita descansar i cada estiu té un grapat de dies per fer vacances. Més del normal. A ell la feina li agrada tant que per desconnectar li costa més que a d’altres i per connectar només li cal un whatsapp. Així que a dos dies per tornar a trepitjar la ràdio, el mòbil treu fum. La resta de la família anirem incorporant-nos a la vida quotidiana esglaonadament. La setmana vinent començo jo i la següent la Martina. Encara llegireu alguns merilandings d’estiu i prometo fer-ne alguns d’hivern si em dona la vida.
Ens hem llevat no gaire d’hora. No volem fer res, només avorrir-nos perquè és quan t’avorreixes que el temps s’atura una mica. He anat a comprar al Cabàs, el súper del poble, no volia agafar el cotxe. Si ahir vam acomiadar l’estiu sopant amb en Carles el meu germà, avui és el torn de la meva germana i les seves nenes amb un dinar. Arròs de calamarsets.
Eren les 11 i mentre les esperàvem no volíem ni anar a la piscina. Així que ens hem quedat a casa llegint. Un plaer que em dol de tenir a l’estiu perquè no el pots compartir. Però el necessitava. En Xavi em va portar una novel·la, Els últim dies a Berlín, finalista dels premis Planeta 2021 i que m’ha enganxat de seguida.
Una horeta de lectura i ja eren aquí. Les nenes han anat a la piscina sense perdre pistonada. Jo he netejat calamarsets mentre conversàvem a la cuina. Aixó també m’agrada. En Xavi diu que a la cuina quan sóc cuinant tothom em fa nosa, però no és cert. El que passa és que em posa nerviosa que vagin passant pel meu costat, m’obrin els calaixos que estan just davant meu a cada instant i em vagin treien el lloc a cada moment. Això em passa més aviat a Barcelona, que tenim la cuina més petita. Però aquí no. M’agrada la companyia i conversar amb les mans ocupades.
Feia un sol fantàstic i la calor era generosa com per no posar-se ne remull tan aviat em trepitjat la piscina. Tothom estava en remull. La colla de la Martina i algun nen més jugaven a pilota, junts, rient, sense cap més preocupació que agafar la pilota abans no caigués a l’aigua o evitar tocar-la quan te la tiraven. En Xavi ha estat el primer en apuntar-se a la festa de la pilota. Mentre la Sílvia, l’Emma i jo ens ho miràvem des de les escaletes on tens mig cos en remull i l’altre mig al sol. És així que aguanto més hores dins l’aigua. La Martina i la Tània reien i saltaven i jugaven amb els amics de l’estiu. Aquells que ja saps que enyoraràs tota la vida, perquè els estius de la infància s’enyoren per sempre més.
Després de dinar hem fet aparèixer una mica la mandra. A les quatre, elles, les nenes han tornat a l’aigua. La Sílvia m’ha fet la pedicura (tenir germanes que saben pintar les ungles és una sort) mentre veiem il Paradiso i en Xavi migdiajava. Així que ha sortit del seu repòs i encara amb cara de son ens ha dit que no havia dormit gens. La feina, la feina.
Se n’ha anat a la piscina i quan la Sílvia i jo hi hem tornat ens hem apuntat sense pensar-nos-ho a la festa del joc de la pilota. Tota la piscina era nostra i estava dedicada al joc, només es pot fer quan no hi ha veïns xipollejant o nedant alhora. I és així, jugant, que aconsegueixes fer un lloc al cervell per al no-res d’important.
Ens hem acomiadat fent un tiktok de germanes, com no podria ser d’una altra manera, ballant la Despechà de la Rosalia com ho ha fet mig món ja. I les hem acompanyat al gotxe. A la propera vindrem amb l’Ady, de Texas!
L’Arnau avui ha decidit passar la tarda i l’enyorança a la clínica veterinària que tenen els seus pares allà. I s’ha entusiasmat amb els pacients d’en Sami i ha conegut la tristesa de perdre un gos. Però l’important és que es comença a conèixer a sí mateix, a saber el què li fa bé i el que no i ja sap que per descconectar s’ha de connectar.
Hem sopat sols. La Martina ha estat la convidada dels seus amics, en Marc i en Biel. Li han organitzat una vetllada de comiat i en Xavi i jo ens hem quedat solets, gaudint de l’última nit de vacances a Albons i sentint de fons el tic-tac del rellotge que ens farà tornar a la realitat.
Merilanding per la vida 