Aparent normalitat
M’he llevat prou d’hora com per gaudir del silenci de la casa dormida, del cant dels ocellets, de la fresca i de la agradable solitud de la primera hora. Només el brunzit d’algun cotxe em feia pensar que hi havia algú més compartint aquella albada. He mirat tots el racons de l’apartament com si volgués retenir-los quan ja no hi sigui. Encara que només seran un parell de setmanes fins que no tornem a venir, m’agrada fer servir la memòria fotogràfica per immortalitzar els meus records d’aquest estiu que arriba a la seva fi.
Quan s’ha llevat en Xavi hem esmorzat i li he llegit el merilanding. Ho faig cada dia. Diu que és un privilegi poder escoltar el relat del dia en veu del qui l’esrciu. Li agrada i m’anima una vegada més a escriure un llibre, una novel·la potser. Això ens porta a parlar dels projectes que ens esperen aquest any. Jo sóc més d’idees, ell més de tocar de peus a terra. Aquest any ens hem proposat tornar a fer quelcom plegats i farem teatre. Em fa il·lusió.
Com qui no vol ser conscient que això s’acaba hem anat a comprar coixins per a les butaques que vam comprar a Verges. Li calen. Però després d’anar a un munt de llocs, hem tornat com de l’Ikea. Amb moltes coses però no les que volíem. Hem rentat el cotxe tot i l’auguri de la pluja tan necessitada.Hem deixat a la Martina dormint. Cada dia s’ha llevat a quarts de 10h com a molt i em sembla que porta retràs de son.
Quan hem arribat ja no hi era. La nota hi deia que era a la piscina, però hem preferit fer-nos un aperitiu. He preparat unes anxovetes amb pa amb tomàquet i hem seguit conversant de tot allò que caldria fer abans de marxar. Però li he recordat a en Xavi que no és un adéu per sempre. Des de fa un parell d’anys som propietaris d’aquell raconet de paradís, petit i bonic.
Hem fet com qui no marxa. Normalitat. Dinar, netejar la terrassa, pujar les bicis (no recordàvem la combinació de l’encadenat i això ens ha servit d’excusa per preguntar-li a l’Arnau, ell les va lligar), il Paradiso i fer maletes. Amb poca estona ja les teníem fetes.
Els amics de la Martina s’han deixat caure per acomiadar-se una vegada més. Són una colla molt maca. Com que ella és la única noia, els porta una mica rectes però a ells els agrada que sigui una més, divertida i singular. I no és perquè sigui la meva, però s’està convertint en una noia mooolt guapa. Els adolescents en dirien un pivón. Ella, però, encara està en procés d’estimar-se tal com és.
Hem anat a tirar les escombraries a la deixalleria quan la pluja començava a fer acte de presència, però no seria la única cosa que ens hi trobaríem. Camí del cementiri, un ramat d’ovelles, potser de 500 caps, ens ha vingut a acomiadar. Ens ha passat tan a prop del cotxe que se sentien els frecs i els cops. El cotxe, definitivament, tornava a ser brut, barreja de pols i aigua. El pastor, un noi africà, portava un xaiet en braços. Els tres hem fet Ooooh!
Ens ha acompanyat la pluja durant tot el camí. Un espectacle de núvols canviant, de vegades bonic, de vegades temible ens aixoplugava la tristesa de tornar a casa. Que se’ns ha passat només creuar el llindar de la porta. Els nostres peluts, el MacGyver i la Dolça ens han vingut a rebre miolant de valent. Aquest any han estat a punt de venir amb nosaltres. Qui sap si l’any que ve. He passat per davant de l’habitació de l’Arnau i se m’ha encongit una mica el cor. Sóc conscient que a casa és on el trobaré més a faltar.
Hem anat al Li, ara ja només tres, a fer un mos perquè a la nevera no hi tenim res. I hem tornat per gaudir de l’única cosa que no tenim a Albons. Una bona connexió per veure pel·lícules i series de seguit.
Demà ens toca endreçar i tornar a fer maletes. Anem cap a Cambrils per gaudir dels avis i per deixar a la Martina que encara li queden dies per tornar a l’escola que comença, també, a enyorar.
Merilanding per la vida 