Navegant de nou
El dia ha començat aviat però aquesta vegada no per fer esquí nàutic. Fa una setmana el pare d’en Xavi que demà en fa 82 es va fer un pinçament a l’asiàtica quan sortia de l’aigua. Sí, sí, ho heu entès bé. Ell fa esquí nàutic cada dia del món i quan no, puja a la muntanya per practicar l’alpí. És un fora de sèrie.
Per esquiar a l’aigua t’has d’assegurar que la mar sigui ben plana, i si vols garanties de trobar-la així, i has d’anar ben aviat. L’Arnau i la Martina eren els únics que es llevaven ben aviat per acompanyar l’avi quan veníem a passar els estius a Cambrils, els altres preferíem dormir una mica més i ens deixàvem seduir per la mandra i els llençols.
Els bioritmes dels avis, dels joves i dels nens son diferents. Així que al matí tothom s’ha anat llevant quan el seu cos li ha dit prou. L’única a la que li hem hagut de donar una empenteta ha estat la Martina que gaudeix de dormir sola. Fer-ho amb l’Arnau sempre és un suplici per ella perquè no pot amb els sorolls guturals que fa l’Arnau quan dorm. I què hi podem fer…
L’Emi i el Jaime ens han esperat per esmorzar plegats i asseguts a taula. Quan van venir a Albons els vam ensenyar que és una de les coses que més ens agraden. I avui que érem aquí nosaltres doncs ho hem fet plegats. Hem rebut la visita del meu nebot Javier que viu a Cambrils. En veure la taula parada amb l’embotit, les torrades, el formatge i demés, també s’ha afegit al festí del matí.
Quan hem acabat hem anat a remullar-nos. Hem agafat la barca i hem fet unes poques milles fins a trobar un lloc on no hi hagués rastre de les meduses. De camí, la Martina i jo n’hem vist moltíssimes. El palco d’honor per veure-les era la proa (davant) amb els peus penjant i sentint-los a tocar de l’aigua. Les contàvem com si fos un joc. La Martina és la persona amb la vista més àgil que conec. Ha guanyat en el recompte de carrer.
Ancorats, els avis s’han banyat. L’Emi s’hi podria passar hores en remull. Diu que li fa molt de bé. En Jaime és més de gaudir i sortir. Però com que no pot esquiar s’ha dedicat a donar el tomb pel propi barco. Ell necessita fer esport. En Xavi i la Martina, encara que els ha costat una mica també s’han tirat a l’aigua. Bé, la Martina ha necessitat una empenteta, literal, perquè les meduses li fan molta por.
Tot i que la Costa Daurada, a nivell de paisatge, no es pot comparar amb la Brava, avui l’espectacle natural era veure els núvols d’aquells que dibuixen formes des del mar estant. Hipnòtic com mirar el foc encès.
De tornada he aprofitat per demanar hora a la pelu. La Martina fa unes setmanes es va voler fer metxes a casa i, evidentment, va quedar com un pollastre. El seu cabell castany havia desaparegut i amb el pas dels dies, del mar, l’aigua i el sol, la cosa anava a pitjor. Així que abans de tornar a l’escola hem fet “borron y cuenta nueva”. M’encanta mirar la cara de la Martina quan és a la perruqueria perquè traspua felicitat i es pot mirar al mirall tant com li vingui de gust, hehe.
Mentre en Xavi i el seu pare gaudien d’una pel·lícula de ciència ficció, jo m’he deixat seduir per la lectura sense els remordiments d’abandonar a ningú. I el plaer és enorme. En realitat, quan llegeixes un bon llibre tens la mateixa sensació que quan mires una sèrie de Nètflix, costa molt no mirar més d’un capítol.
Tarda de missa i passeig. Avui les botigues havien sortit al carrer, així que el passeig marítim era ple de tendals amb les rebaixes, les restes i les tares que els comerciants aspiren a treure’s de sobre. En un cap dels tendals, hem vist com un reguitzell de bicicletes estàtiques i d’esportistes vestits amb una equipació taronja pedalaven contents animats per un monitor que els esperonava des d’un escenari acompanyat per uns quants ciclistes més. Era una classe d’spinning a “lo bestia”. Recollien diners per Sant Joan de Déu. Després hem sabut que era per l’ELA. De totes, aquesta és una de les malalties que més temo del món. Ha de ser terrible.
Hem tornat a casa carregats amb bossetes. Els avis van al clàssic sopar del Club Nàutic d’on són socis, així que soparem sols i veurem una pel·lícula. Demà ens espera un dia de celebració, d’arròs de l’àvia i de veure’ns tots. Aquest any faltarà l’Arnau a taula però qui sap si tenim sort i la tecnologia ens dona el plaer de gaudir-lo uns minutets encara que sigui a través de la pantalla.
Merilanding per la vida 