L’Addy va arribar diumenge dia 7, ahir va fer una setmana. Venia amb cara de son i poques maletes, això últim ens va estranyar perquè pensàvem que tenint en compte la procedència, EEUU, i l’edat, 16, vindria amb un maletot d’aquells que costen d’arrossegar. Mira si estàvem convençuts que seria així que vam buidar el maleter del cotxe de coses com la manxa de la bici i una ombrel·la que només portem els mesos d’estiu.
Ens vam saludar com si ens coneguéssim molt. Suposo que el fet de veure una cara coneguda, encara que només l’hagis vist per pantalla una vegada, ajuda a calmar els nervis de l’arribada. La Martina li havia fet un rètol i li vam portar un ram de margarides. Sí som uns clàssics. Ens acompanyaven la Marta, responsable de Rotary de l’Addy, i els meus sogres que no se’n perden una. Home, i en el fons, la il·lusió de conèixer la seva nova “neta” es comprèn.
Vam arribar a casa i ens vam acomodar, ja sols, en un sofà on després de xerrar una mica vam estar segurs que ella no sabia res d’espanyo i, menys de català. Entén paraules sueltes i poc més. És clar que tampoc esperàvem que fos més il·lustrada en llengües, per això, en part, es fa l’intercanvi. Vam treure al terreny de joc tots els coneixements apresos de les interminables classes d’anglès. Tots menys en Xavi, com que va fer un intercanvi així fa 30 anys, encara el parla de meravella. Quina sort en tenim!
Al vespre, després de parlar de les normes, els drets i els deures, vam anar a fer unes tapes al Li. Li vam demanar pernil, truita de patates, pa amb tomàquet i “xocos” (això últim no és típic català però està massa bo com per a renunciar-hi). Quan li vam preguntar, va fer un gest que sí, li agradava. Cap escarafall, és clar, no és mediterrània.
Dilluns vam començar amb la processó de papers que una setmana després encara dura. Ens va frustrar no haver aconseguit resoldre cap tràmit però teníem l’esperança que en poc més de 24h la cosa estaria resolta. Alguna sí, d’altres encara no. La vam apuntar a l’escola que ens va assignar el Consorci i vam començar a fer vida plegats.
En aquesta primera setmana, ja hem anat 3 vegades de shopping, una a la platja de Barcelona, hem visitat les Fonts de Montjuïc, alguns pobles empordanesos i l’arc de Triomf (que el té a prop de l’escola i de veure’l cada dia ja no deu tenir massa valor). Li agrada el menjar picant i sempre es deixa una mica al plat, això de tirar menjar no ens agrada massa així que li demanem que es pensi bé el què vol abans de posar-se el plat. Hem fet tres rentadores i tanquem més llums del que és habitual. Per la resta tot va de meravella. És una bona nena.
La Martina s’ha convertit en la millor ambaixadora de la família per l’Addy. Li ensenya coses, li parla en anglès com pot i el què pot, equivocant-se i aprenent molt. Sap quan l’Addy necessita parlar amb algú o què li pot agradar fer i, sobretot, la fa riure molt. Qué important és riure quan estàs en una ciutat que no coneixes amb una família que t’és desconeguda! Fa la pallassa tota l’estona i sap que els riures retallen les distàncies entre les persones. Ens està donant una lliçó d’aquelles que no esperàvem quan vam decidir fer un intercanvi. I és que quan ets pare o mare no saps si ho estàs fent bé o malament perquè no tens manera de veure-ho sinó és per comparació o perquè la vida et fa regals com aquests. Així que ens sentim molt afortunats de la filla que tenim, encara que ens pugui treure de polleguera està sent una persona amb unes capacitats de relació excepcionals.
També podem veure com l’educació que hem donat als nostres fills flota amb delicadesa quan l’entorn i les circumstàncies te’n donen l’oportunitat. Les gràcies, les maneres de demanar les coses, la gratitud davant l’esforç de l’altre, les ganes d’agradar i d’estar bé, la bona voluntat, l’ajuda que ofereixen, la participació desinteressada, la capacitat de conversar… són tarannàs que els hem ensenyat i que, ara, tenim la gràcia de veure’ls en directe, posats en pràctica, com a espectadors. Un autèntic luxe només pel qual, ja val la pena haver apostat per aquesta aventura.
L’Arnau ja ha començat a passar fred, però es resisteix a deixar de banyar-se al llac. La sauna posterior li encanta i tot i que enyora les abraçades i el menjar, començo a estar segura que Finlàndia i ell tindran una bonica història d’amor.
Merilanding per la vida 