Potser aquesta és la millor reflexió per acabar l’any. Potser perquè té connotacions de mobilitat i és que aquest any ha estat marcat per això, pel moure’s i remoure’s. No sé si a vosaltres us passa però recordo els anys per l’efemèride més important. L’any que va néixer la nena, l’any que van fer la Primera Comunió, l’any que aquells es van casar, l’any que va morir la mare… Doncs aquest ha estat l’any que hem enviat el nen a Finlàndia. El nen que ja té 16 anys, camí de 17 i que, seduït pels records de quan son pare ho va fer, va decidir volar a terres gèlides per viure un any fora de casa. L’anglès era l’excusa, trobar-se amb sí mateix, la realitat. Ha sortit de la zona de confort i ha sentit l’escalf per sota zero. Potser us semblarà que parlo des del sentiment, que sí, que també, però l’Arnau és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de demanar abraçades quan les ha necessitat, fer una truita de patates o macarrons per a poder menjar bé (com a casa enlloc) i guanyar-se la confiança de tots els que dubtaven de la seva proesa. Així que aquest any, de mobilitat, interna i externa, també ha estat un any de collita. Hem entès que sortir és una oportunitat per veure’s des de fora, que cal sortir per deixar entrar. Hem estat afortunats de veure el resultat de l’educació a casa. Després de 16 anys i un camí amb pedres, constància i molt d’amor, hem estat testimonis d’allò que tant ens ha costat. I hem gaudit i hem sentit orgull dels nostres i de nosaltres mateixos. Això pot semblar pedant però no érem conscients de com de bé ho estàvem fent fins que hem vist els nostres fills lidiant amb la vida fora del confort de l’apamat amb aquell art que ni els toreros. Quina cintura, quina bondat, quina paciència i quanta humanitat!
També ens hem hagut de moure per encabir algú que no és nostre a casa. Una noia tímida de Texas que ha acabat rient les nostres bromes a base de constància i dedicació. Moure’s de la teva zona de confort dins de casa teva no sempre resulta fàcil, però els ulls posats en les terres nòrdiques ens han donat la motivació necessària per conviure amb serenitat. Hem estat capaços d’aprendre d’aquesta primera experiència i hem pogut ser testimonis també de la grandesa de la nostra petita que ha crescut, no només de formes i contorns, sinó d’importància i de rol dins del nucli familiar. Ella sola s’ha carregat sobre les espatlles totes les pors i les diferències i n’ha fet una sitcom difícil d’oblidar. S’ha convertit en germana de nou i en filla admirada per sempre. Quina gran lliçó ens ha donat.
Els fills ens han marcat el més important d’aquest any, però el 2022 també ens ha donat la sort d’aprendre de la vida amb una persona de 94 anys que volia recollir tots els records abans que fos massa tard. Aquesta relació forjada a base de dies i de setmanes m’ha permès tenir una perspectiva de la vida més optimista i feliç. Conèixer com es pot arribar a gaudir de la vida amb 94 anys amb una intensa vida social, plena d’actes, concerts, sopars, viatges, visites… és entendre que la vida s’ha de viure. S’ha, sí, és una obligació. Atrevir-se, arriscar-se, equivocar-se i encertar-la, tant se val, però cal per marxar amb ganes de plasmar-ho en un llibre. Perquè te’n sents orgullós i perquè creus que ha valgut tant la pena… Quin luxe!
Professionalment, no us negaré que he estat temptada de fer aquell canvi que el meu cos em demana cada 7 anys, però aquesta vegada no he canviat jo sinó les circumstàncies, així que no m’he mogut però tot s’ha mogut, i en aquest petit canvi de paradigma, em sento més plena i feliç. Qui sap si la temptació tornarà o no aquest 23.
I no, no hi ha hagut teatre. No tot han estat flors i violes. Aquest any que tot semblava que… doncs res, ens haurem de conformar, de moment, amb el teatre de la vida que Déu n’hi do. Hem decidit aturar una marxa en sentir que la nostra vida anava massa revolucionada. En Xavi i jo hem decidit dedicar-nos més temps l’un a l’altre i fer només allò que ens fa feliços, sense complicacions. Només allò que ens dona pau.
M’hagués agradat cuidar més i millor dels meus amics, però les circumstàncies de vegades no són tan fàcils. Ells saben que sempre hi sóc. Sempre. I que els adoro i em sento afortunada de tenir-los. També ha estat un any de nous amics que ja s’estimen i de noves incorporacions en els grups de whatsapp.
Avui llegia que per acabar l’any un s’ha de fer tres preguntes:
Què he après d’aquest 2022? Quina paraula el resumiria? I què esperes pel 2023?
Essent breu diria que he après que allò que et fa por deixa de fer-te’n quan ho coneixes. Amb una paraula diria Confiança. I pel 2023 espero seguir tenint els meus amb mi, que la Martina pugui marxar i viure la seva aventura també i que puguem ben celebrar que ja farà 20 anys que ens vam casar i que encara ens estimem com aquell dia, sinó més.
Merilanding per la vida 