Estem perdent els nostres nens i la infància que els pertoca. Per més que signem convencions internacionals i ens comprometem a oferir-los una vida digna, saludable, segura i respectuosa; per més que ens fem ressò de la necessitat de tenir-los en compte i d’escoltar la seva opinió, perseverem a tractar-los com si no hi fossin. Contaminats per l’adultisme (o adultcentrisme) que promou una auto confortabilitat basada en la vida dins la bombolla, els nostres infants estan sotmesos a un perjudici global que afecta a la seva salut física i mental.
I ho permetem sense voler veure l’elefant blanc. Un elefant que disfressem de tots els colors de l’arc Sant Martí amb l’ànim de fer veure que eduquem en la diferència i posant en valor la diversitat, quan l’uniformisme imperant en la societat impregna fins l’últim pupitre de l’última aula de qualsevol racó remot del planeta. Ens inquieta allò que no controlem i, en essència, la infància és l’expressió màxima de la creativitat i de l’experimentació incontrolable. Tots els infants haurien de viure sempre en una explosió d’emoció pel simple fet de trobar respostes a milers i milers de preguntes sorgides del que significa créixer. I cadascú, la seva. Però nosaltres, els educadors, no volem viure en la incertesa i, en un intent de tenir-ho tot apamat, posem nom a totes les opcions. Classificar, etiquetar i controlar. I ens tornem incoherents donant-los opcions quan el que pretenem és la uniformitat que ens dona confort amb l’excusa que eduquem en la llibertat.
Quan algú va pensar que augmentant la diversitat a la classe rebaixaria els casos d’assetjament escolar, s’equivocava de mig i del tot. Quan algú va pensar que fer una escola inclusiva i barrejar nens i nenes amb capacitats diverses faria els nens i les nenes més oberts a la diferència s’equivocava. Perquè malgrat que la idea pot funcionar en el camp mental, es necessita conèixer el terreny de joc a la perfecció i els possibles rivals abans de traçar una solució sobre el paper. Sobretot si ho fem sense recursos.
L’assetjament escolar té més a veure amb una manca d’eines socials que amb les característiques físiques o condicions que un/una pugui triar. L’assetjament és un accident on la suma de circumstàncies provoca l’impacte. Els alumnes ho tenen clar, però insistim en etiquetar-los: víctima, botxí, observadors, mestres, mares, pares, protocols…. i en donar-los un únic paper. Tornem a fer simple la complexitat.
Si m’agafo a la comparació futbolística, cap entrenador decidiria una estratègia de joc sense tenir en compte els jugadors amb què compta, ni la faria rígida, ni renunciaria a un equip mèdic, ni a l’equipament ni a àrbitre, ni a conèixer el rival. Durant el partit, tot pot anar canviant i s’han de revisar les consideracions prèvies i ser flexible per evitar que en un gol hi perdem més que una lliga. Si tornem a l’aula cal revisar-ho tot: protocols, lleis, marcs de convivència,.. Cal tenir una visió global per fer-hi front, cal escoltar toes les parts, cal prendre decisions i fer un seguiment de tot allò que afecta els menors. Només així tenim una oportunitat d’ajudar-los i d’escoltar-los de veritat.
Si renunciem a ser adults i posem en mans de cervells per madurar totes les qüestions que els afecten, estem renunciant a educar. Ells, els infants, escullen què dinen, com es vesteixen i fins i tot onnanirà la família a passar el cap de setmana, i tot amb el vistiplau dels adults. I nosaltres amaguem la nostra responsabilitat en favor d’una suposada llibertat. Una llibertat individual que no els permetrà comprendre la diferència, perquè només els hem permès créixer des del seu propi melic. Ningú s’imagina un partit de futbol sense entrenador. Per contra, parlant en termes d’educació, hom té la sensació que juguem sense direcció ni estratègia, sense coherència dins la comunitat educativa i amb un gust amarg quan davant les dificultats els dits es creuen en direccions oposades, espolsant-se la pròpia responsabilitat.
Cada any son moltes les escoles que visitem, i els alumnes amb qui interactuem. També son molts els pares i les mares que acompanyem amb la humil voluntat de fer-los un camí més planer, sabent a priori que el sotrac és inesquivable. També ens convertim en flotadors per a docents que cerquen eines que de vegades no tenen, o una veu conciliadora en temps de guerra. Qué difícil resulta restituir el mal en un infant! Però ho fem convençuts que des de la prevenció es pot fer molta feina. I és, probablement, l’única amb la qual no veurem patir a ningú o no més del que suposa créixer.
Educar costa, educar és un procés i una responsabilitat. Educar no és donar de menjar, ni un sostre, ni roba, ni tan sols és donar coneixements de llengua i matemàtiques. Educar vol dir donar als nanos eines per fer-se grans, per sobreviure quan ja ningú els proporcioni ni menjar, ni roba, ni un sostre. Educar és dedicació i no improvisació. L’altre dia sentia que sempre podem triar entre ser bombers i guardes forestals. Els primers viuen en estat d’alerta pels incendis i els ataquen de seguida. Els segons son els que netegen el bosc per minimitzar els efectes dels incendis que saben que per natura acabaran succeint. Nosaltres ho tenim clar, preferim ser guardes forestals.
Per netejar el bosc i minimitzar els incendis a l’aula cal prendre’s seriosament el risc. Calen polítiques continuades i efectives. Cal prendre partit en tots els casos, no només en els espais públics, cal investigar i revisar les polítiques anteriors si no funcionen i, evidentment, cal ser ràpid en trucar als bombers, perquè d’incendis n’hi haurà a totes les aules, però dependrà de la bona salut del sotabosc que acabin o no en tragèdia.
Merilanding per la vida 