Merilanding d’Estiu. Dia 1

TEMPS

Necessitava vacances urgentment. Aquesta velocitat de vida em provoca estrès i em temo que se m’està cronificant. Vive la France! que diria aquell. D’ells, els francesos, vam copiar la idea de tenir vacances pagades, i d’això encara no fa ni cent anys. La vida ha canviat molt en l’últim segle, però la necessitat és la mateixa. Alguns en diuen descansar, jo en dic aturar-me. Fer reposar la vida en un temps que pugui controlar jo, no ell a mi. Vull ser conscient de cada minut de cada dia que estaré de vacances perquè tinc la necessitat de sentir la vida, no només viure-la. Potser el Merilanding és una teràpia que el meu subconscient va fer aflorar ara fa uns anys, potser és un intent de retratar i atrapar el temps que s’esmuny entre els dits, potser és l’esperança que aturar-se no sigui sinònim de mort, sinó de gaudi. En fin. Alors…

Avui m’he llevat sense pressa però a les 7h. El meu bioritme no m’ha donat hores extres de son. Encara som a Barcelona perquè en un parell de dies marxem a Lisboa. Sí, amb tota la joventut que aquest any s’hi aplega per veure el Papa. Ja no som joves, però hi anem igual. Bé igual no, nosaltres no dormirem en poliesportius ni farem 12 hores d’autobús. Així que Albons, aquest any haurà d’esperar uns dies (no sabeu com el necessito!). La Martina va marxar ahir amb una motxilla i molta il·lusió. Ens haurem d’anar acostumant a viure sense ella perquè aquest any li toca a ella l’aventura d’estudiar el curs escolar a l’estranger. Alemanya és el destí. Aviam com li va. De mentres, a Barcelona els tres que quedem hem gaudit de la no-pressa, un concepte que fa molt per l’Arnau i que en Xavi ha après a base de portar ja unes setmanes de vacances. Així que ens hem acomodat en l’equilibri perfecte entre el desig i la calma, entre el sortir i el descansar, entre l’acabar cosetes i dedicar-se a nous propòsits que el setembre vindran.

He anat a prendre un cafè amb la Pilar i hem estat fent la programació del nou curs de catequesis entre croissanets integrals i molt de xivarri. Sense pressa, treballant, i explicant-nos la vida se’ns ha fet el matí. Quan he tornat a casa, l’Arnau s’acabava de llevar. Eren quarts d’una. Avui l’hem deixat dormir perquè porta unes setmanes de voluntariat a Croàcia que l’han deixat baldat. La nevera sobreviu a base d’ous i d’improvisació, així que he gaudit del luxe de pensar què m’agradaria menjar, he anat al súper a comprar-ho i he tornat a casa per cuinar-ho amb l’ajuda del millor ajudant de cuina que una pot tenir, l’Arnau. El menú era de plat únic. Cigrons amb sèpia i cansalada. Un plat que em vaig inventar i que a casa els agrada molt. Sobretot al Xavi i a l’Arnau perquè els encanta el picant.
Migdiadeta i Paradís del les Senyores. Aquesta temporada, gràcies a la recomanació de la meva amiga d’Albons, la Pilar, me’l miro en versió original i m’agrada molt.

Com que les vacances van de gaudir del temps i de ser conscients del temps hem dit que sí a anar a una festa d’aniversari. A celebrar la volta al sol de la Carme. Feia temps que no anava a una festa sorpresa. La Virgínia ens ha vingut a buscar per casa i hem fet via cap a Premià. Ens hem endut l’Arnau que ha vist com ens ho passem de bé els adults quan sortim de festa, encara que sigui al jardí d’una casa del maresme tropical. La nit i la lluna competien per fer-se un forat entre riures, records, balls, cants i anècdotes. El Xavi que era el que li feia més mandra tot plegat (sortir de Barcelona un 31 de juliol li feia MOLTA mandra) m’ha reconegut que s’ho ha passat pipa i jo… doncs què us he de dir. He acabat a la piscina vestida, així que súper bé.

La festa ha acabat amb el compromís de fer una trobada abans que acabi l’estiu. Així que demà al matí proposaré ja la data. No podem perdre el temps.