CALMA
Se’m fa estrany estar de vacances a Barcelona o sigui que m’he fet el propòsit d’apreciar-les. El cos em demana platja, Empordà, família i paelles, però fa 4 dies que soc a la Big City i em sento estranya a casa meva.
El dia s’ha llevat quan el sol ja entrava per la finestra amb prou intensitat que al llit ja no s’hi estava bé. En Xavi és el rei dels esmorzars. Probablement és l’àpat que més gaudeix quan pot fer-ho i la no-pressa ho permet. M’ha fet un bikini mentre jo immortalitzava el dia anterior amb el merilanding. Com a recompensa li he llegit. Ell sempre diu que és un luxe sentir en boca meva el relat del dia. M’agrada que li agradi. De vegades, quan li llegeixo em fa algun comentari o ens sorgeix un tema de conversa. És agradable tenir temps de conversa. Parlar amb la calma del qui sap que no cal anar enlloc, només deixar fluir els pensaments a través de la paraula. Ens retrobem, ens mirem, ens gaudim perquè la pausa ens ho regala.
M’he dedicat un temps a mi mateixa, a cuidar-me, posar-me cremetes, exfoliar-me la pell morta i treure’m aquells pels que surten on no toquen. Això sí que és una mania meva! Jo em pensava que no tenia manies però això dels péls és un altre nivell. En tinc uns que de vegades em surten a la barbeta, son petits i si t’hi passes els dits acaronant-los els notes perquè són més gruixuts que el pel moixí. No son molt apreciables a simple vista. Alguns son negres, però com que de canes en tinc moltes, ara també me’n surten de blancs. Ningú els veu però hi son. Aquests, els blancs, son els més putes. Els notes però no els veus. I la tensió i el cortisol augmenten a mida que el coi de pél creix. Em vaig comprar un mirall d’augments per a poder-los localitzar millor. L’edat, a part de péls on no toquen i canes, també va fent petjada a la vista. Aviat progressives! En fi, que el meu mirall d’augments va molt bé pels insubordinats que no aprenen a no néixer on no toca, però veure-us la pell amb aquesta definició té efectes secundaris. Quanta taca, barb i piga nova tu! Per això els rituals de tenir cura d’un mateix cada vegada son més llargs i demanen un temps que no tinc. Així que només em miro els péls. Al cap i a la fi amb una mania ja en tinc prou. Avui n’he estirat 5. 3 de negres i dos de blancs. I he vist com el temps passa a trabés de la pell.
He sortit a fer uns encàrrecs i feia molta calor. Molta. Així que de seguida he tornat. L’Arnau i el Xavi viuen com si fossin flotant en el temps. Netflix i la Wii son dos dels motors principals del seu dia, sobretot en hores de màxima calor. Els gats fan el què poden. Dormen per fer passar l’estiu més de pressa suposo.
Avui el Xavi ens ha fet el dinar mentre l’Arnau i jo hem competit al SuperMario. No hi tinc res a fer, no serveixo per això. M’hi esforço però soc pèssima jugant als videojocs, així que quan juguen amb mi ho fan sense emoció, o amb l’única emoció de veure com no acabo l’última (juguen 12 personatges a l’hora).
La Martina ens envia alguna foto des de Lisboa on diu que s’ho està passant súper bé i que li encantaaaaaaa. Literal. És una “disfrutona” de la vida. Qui en tingués 15 i poder-la tenir d’amiga!
Migdiada, il paradiso delle signore i passeig per acabar la tarda. Avui, hem vist l’Horació, era el seu aniversari. El primer sense la seva (nostra) estimada Teté. Com l’enyorem! Se m’ha trencat el cor i l’he abraçat fort. No sé si he estat jo qui ha calmat a qui, però les abraçades ens donen aquella pau que tots necessitem. Aquella calma que es necessita per viure la vida sense angoixa, un miratge en la societat fluida del moment.
Merilanding per la vida 