CORTISOL
El despertador del Xavi m’ha donat la benvinguda. Uns encàrrecs per anar ben tranquils a Lisboa no podien esperar. Així que m’he llevat amb una mica més de pressa i aviat que els últims dos dies.
Al cap d’una estona d’endreçar la casa ha arribat el Xavi amb un parell de croissants. L’esmorzar.
Ens hem arreglat i hem sortit a comprar algunes coses abans que arribés l’hora d’enlairar-nos. L’Arnau ens ha localitzat via mòbil a mig matí, així que hem aprofitat per portar-lo a tallar els cabells. Jo no sé a casa vostra, però a la meva, això de la peluqueria sempre acaba amb discussió. Que si més curt, que si més llarg, que si no siguis quillo, que si és la moda. Al final he acabat la discussió amb un: al cap i a la fi és cabell i per ara, creix en abundància!! Trobar l’equilibri entre deixar fer i el “sense passar-se” és complicat.
Ens hem afanyat a dinar. La tarda ens faria pujar el cortisol segur. És el que té anar a l’aeroport. Ahir vam rebre un missatge de l’hoste de l’apartament que havíem d’arribar abans de les 21h. Aixó pressionava la situació. El vol tenia hora prevista d’aterrar a les 20:20. I el temps de transport eren 15 min. Sobre paper havíem d’arribar. Els punts dèbils de l’aventura eren Ryanair i la JMJ. La gestió de tantíssima gent no és gens fàcil. A Barcelona la desviació horària es va començar a produir. L’embarcament s’anava retrassant, el meu cortisol es disparava al ritme que la meva cara de mala llet s’imposava. El Xavi sempre és més pacient, però em posa molt nerviosa que m’esperin. Nerviosa nivell péls a la barbeta.
L’avió sortia 30 minuts tard. Ja no quedava marge, però havia rebut un missatge de l’hoste amb un 👍🏼👍🏼. Quedava esperança.
Ja en terra portuguesa, l’escull va ser sortir primer de l’avió, després de l’aeroport. Ja era un fet. Arribaríem molt tard. El taxi va volar però només vam guanyar un parell de minuts. Ens va rebre el Mario amb la senyora de la casa que amb cara de pocs amics ens va mirar i ens va dir: els espanyols sou tots iguals! Sempre arribeu tard!
Podia haver intentat discutir o fer-li entendre que a Espanya hi ha moltes cultures i tipus de persones diferents. Em podria haver aferrat a la meva catalanitat o em podria haver fet un anàlisi de sang per demostrar-li que a mi arribar tard m’estressa i em fa pujar el cortisol. Però vaig optar per un: lo lamento!
La nit s’imposava i a mi no em quedaven forces ni per sopar. Nomès volia un lloc on dormir encara que fos amb pudor de gos i bastanta humitat.
Queda constatat, viatjar i moure’s quan no depèn de tu és un repte emocional només a l’abast d’autèntics aventurers.
Merilanding per la vida 