EXPERIÈNCIES COMPARTIDES
Havíem estat a Lisboa dues vegades quan vam decidir fer aquesta tercera, el que vol dir que ja ho tenim tot vist en termes de turisme. Així que ahir teníem contractada una excursió per conèixer una part de Portugal bastant desconeguda. El seu Penedès es diu Arrábida i el seu Port de la Selva es diu Sesimbra, perquè us en feu una idea. Ens van trucar per avançar l’hora de sortida, però quan hi hem arribat ens hem hagut d’esperar la mitja hora que suposadament ens havien avançat la partida. En fi. Hem pujat al minibus amb una família de Puerto Rico que son a Lisboa perquè el fill s’hi casa el proper dilluns. Amb un noi de Luxemburg, professor de mates i la guia. Una noia molt agradable que a cada moment canviava de plans. Amb l’excusa del Papa, no podem anar a tal lloc, no podem agafar aquella via o no podem tornar per aquell lloc. En fi. Si tots els espanyols sin impuntuals, tots els portuguesos son lents. Després de visitar unes bodegues moníssimes que et transportaven a las haciendas dels culebrots sudamericans, hem fet via fins a Sesimbra. De camí hem pogut parar a gaudir d’un paisatge natural preciós. Una llengua de terra i de sorra blanca s’adentrava en el mar turquesa. Estàvem a Setúbal, perquè us ubiqueu, al llavi superior de Portugal.
A Sesimbra havíem de dinar bé, però per primera vegada en les nostres visites a aquest país fantàstic no ho hem fet. Lents i del montón. Per passar els nervis pel temps que trigaven i que no teníem he anat fins el mar per comprobar que l’aigua de l’Atlàntic és força freda.
De tornada hem fet parada per degustar una altra serie de vins. Sense massa explicació que la de l’etiqueta, ens hem posat fins, hem acabat ballant baxata.
De tornada a Lisboa no ens hem pogut perdre la JMJ i l’ambient que s’hi respirava. Us prometo que feia saltar les llàgrimes el que hem vist. Gent de tits els països cridant, abraçant-se, ballant i rient. Una festa per celebrar la visita del Papa. Sé que pels que no sou creients això no us diu res, però aquesta gent jove desprenia una alegria i una esperança envejable. Sense dir-nos massa res hem intentat localitzar a la Martina. Al cap de més d’una hora buscant-nos ens hem pogut abraçar. Estava pletòrica i amb moltes ganes d’explicar-nos-ho tot. Però la vergonya que la veiessin amb els seus pares l’ha fet acomiadar-se precipitadament. Ella feliç, nosaltres també.
Ens hem acompanyar de joves de tit el món fins l’apartament on ens hem fet una amanida de cigrons i unes copetes de vi, souvenir del dia.
Viatjar no sempre es moure’s de lloc. El que et belluga és l’experiència de conèixer, de sentir, d’explorar i de compartir. I els viatges no sempre han de ser cap enfora, també es pot viatjar cap endins.
L’apunt d’enveja és que a Lisboa he passat fred.
Merilanding per la vida 