C DE COL.LAPSE I C DE COMPARTIR
Seduïts per l’ambient de la JMJ, aquest matí hem anat fins a Belem on hi ha una zona que li diuen “La ciudad de la Alegria”.
Comprar bitllets de metro a Lisboa no és gens intuitiu. I a més a més no estan unificats així que hem agafat els bitllets de metro i després de tren per fer dues parades. Coses que costen de saber.
A Belem l’ambient era espectacular, com a tot arreu. Les cares dels pelegrins que acaben d’arribar de les que ja porten uns dies és diferent. El cansament es va fent més evident, però l’alegria no es perd. La gent se saluda en diferents llengües. Sempre hi ha que s’uneix a la música o a la dansa. Concerts, xerrades, parades amb diferents congregacions. A la “Ciudad de la Alegria” tothom hi té cabuda. Impressionant l’esplanada de confessionaris en forma de triangle, arrenglerats com un camp de pomeres.
Els africans son els reis de l’alegria i la festa. Quan ballen i canten quedes hipnotitzat. Fa riure veure com gent d’altres països els volen seguir el ritme. És impossible. Hi ha molts moments que et saltarien les llàgrimes d’emoció. Hem vist gent de països on els cristians son perseguits, com de la Xina o de Corea. Hem vist gent de tot el món!! Les banderes son un clàssic, però doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Aquí, més enllà de la llengua i la cultura i les fronteres, tothom està unit per la fe.
La calor s’ha fet més evident. Diuen que hi ha alerta de calor els propers dos dies. Així que demà tornarem a agafar el barret.
Conviure amb tantíssima gent no sempre és fàcil, hi ha humans de tot tipus però la gent és bastant correcte. Hem dinat sota l’ombra d’uns arbres amb la brisa del Tejo tocant-nos la cara. Després hem vist que és zona de perill en cas de tsunami. 😅
Després de dinar volíem tornar i ha començat l’aventura i la gestió de l’estrès. El tren no donava de sí amb la gentada que hi havia. Les opcions de bus eren poques i tenien el mateix inconvenient. Tothom intentava sortir d’allà mirant les opcions del google. Així que després de diversos intents i de quasi defallir amb la calor que apretava de valent, he convençut al Xavi que la millor opció era agafar un bus que ens allunyés de la gentada. Només així teníen una opció. Ara això ho explico tranquil·la però com us podeu imaginar, el cortisol estava on fire!!
La idea ha estat prou bona no només per sortir d’allà sino per acostar-nos a on anàvem. Ens ha deixat a 15 minuts del Parque Eduardo VII on hi hauria el Via Crucis.
Encara quedaven dues hores per a poder entrar. Per fer-ho has d’ensenyar l’acreditació de Peregrí o de Voluntari. Nosaltres encara no en teníem cap, però per poc temps. Ja la teníem emparaulada amb la parròquia de Santa Agnès. Ens hem trobat amb el Javier, la Núria, l’Arquímedes i uns altres nois que ens han convidat a fer el via crucis amb ells. Aquesta era la segona oportunitat de veure el Papa a Lisboa. Així que l’espectació era màxima. No ens han deixat accedir a la zona central del parc però veient la poca ombra que hi havia no ha estat una mala opció. Sota dels arbres hem trobat lloc per posar el cul a terra.
Xerràvem quan de sobte tothom s’ha posat dempeus com si el Papa estés a punt de passar. Però no. Un noi de darrera m’ha fet riure parlant de les neurones mirall que ens fan veure el que no veiem. Finalment, ha passat a unes 3 metres de nosaltres, i entre els braços que brandaven i la gent que volia fotografiar he pogut veure el Papa Francesc. El sol a la cara el feia saludar amb una ganyota al front.
El via Crucis amb diferents idiomes em feia pensar que és molt fàcil compartir quan s’està disposat a fer-ho. Només has de tenir una mirada en comú. Avui per nosaltres era la Fe.
Hem intentat sopar bé i portuguès. El peix se’ns resisteix, tot i que la tortita de gambes estava espectacular.
Estic trista veient l’incendi a l’Empordà. Com que aquí és lloc de pregària demanaré que el temps permeti apagar-lo ben aviat. 🙏🏻
Merilanding per la vida 