EMMAGATZEMANT RECORDS.
Com els animals abans d’hivernar, sabent que l’aliment serà escàs i encara necessari, el dia d’avui ha estat de preparació del què vindrà. Un curs escolar sense la Martina pot ser duríssim. L’alegria de casa, el motor i una de les quatre rodes de la nostra màquina familiar se’n va a viure l’aventura que l’any passat va fer l’Arnau i per això, calen dies per preparar-se. Comença el compte enrere.
No sé a quina hora ens hem llevat, no sé a quina hora hem esmorzat, ni sé molt bé per on he començat a endreçar la casa. Fa uns dies ens vam quedar sense taula del menjador i això ens fa viure amb una sensació de provisionalitat constant. A en Xavi les vacances, més llargues del normal, ja li pesen. Sembla mentida però estar ociós s’enganxa com la suor, que per més que refresqui és incomoda de portar massa estona enganxada.
L’Arnau m’ha dit que se n’anaven a fer un vol amb la Martina. Estic contenta que trobin aquests moments d’intimitat perquè aquest any s’han vist i poc i, si tot va bé, el següent també. Han anat a passejar i jo he aprofitat per fer ous farcits. Així els puc deixar a la nevera i menjar-nos-els quan la gana ens ho demani. Per mi no hi ha plaer més gran que no tenir horaris durant les vacances. De fet, és això el que em dona sensació de vacances i més aquest any que encara no he trepitjat terres empordaneses.
Al cap d’una estona la Martina m’ha demanat si es podia fer les ungles en un establiment xinès a prop de casa. No li he pogut dir que no. Ara mateix, no sé si ella ho sap, però se’m faria difícil dir-li que no a res. Cada cosa que faig amb ella la vull gravar a foc a la meva retina perquè sé que em passaré força temps sense compartir aquests moments de complicitat amb ella. Està tan maca…
Avui l’he vist gran. Quan ets mare, passa com de cop. Un dia et lleves i ja té pel a les aixelles, ja és independent i ja fa la seva vida. Està pletòrica. Les amigues son el més important. Li donen vida. Qualsevol cosa és una explosió d’alegria. Que si una foto, que si una broma, que si un comentari o un error en un xat… el seu riure se’t cala al cos. Avui també l’he vist filòsofa quan mentre li feien les ungles es gira i em diu: Si penso en tot el que he viscut aquest estiu i el que viure a partir d’ara, em faig enveja a mi mateixa. Quina sort que tinc!
I a mi se m’han negat els ulls, què voleu que us digui!!
Després de dinar i fer un paradís, els he proposat de sortir a veure la bonica ciutat que tenim. Hem anat fins al port i ens hem mimetitzat amb els turistes. Ens hem deixat seduir per l’aigua de mar, pels velers i per la fresca brisa que sentíem mentre immortalitzàvem els records. Cadascú amb el seu mòbil. Els quatre des del seu punt de vista. Hem compartit converses. Hem aprofitat per donar consells i per parlar de la vida. Hem turistejat per no pensar en les hores que ens queden per acomiadar la petita de casa. Novament, un acte de generositat que posa a prova la vocació de la maternitat.
A poc a poc, sense pressa, ens hem recollit cap a casa. Hem tornat a fer les maletes. Cada dia he anat treient roba que no farà servir. Amb delicadesa anem fent recull de la seva vida en forma d’outfits. Avui les hem tancat i amb elles comença una aventura que no viurem en primera persona. A ella la farà més gran i a nosaltres més vells.
Merilanding per la vida 