El merilanding va néixer com una manera de tenir els records de l’estiu en un sol lloc. Una manera de tornar a tenir vacances si durant l’hivern es feia necessari. El més important del dia, una anècdota o un pensament m’ajuden a construir el relat i trenar els records que voldré rellegir una i una altra vegada. Així que deixo de comptar els dies perquè hi ha dies que els records s’esvaeixen com la son que quan et lleves, si has dormit prou, ni recordes que en tenies per centrar-me en allò que voldré tornar a tenir a mà.
Sense cap mena de dubte, el dia d’ahir serà dels que guardaré per sempre més amb mi. El dia que la meva petita feia 15 anys l’acomiadava a l’aeroport sabent que no la veuré durant un any. No sé si soc conscient del què serà però que ella és l’alegria de la casa, sense dubte. Quan hi és es nota tant com quan no hi és. Sabeu? L’emoció i l’excitació de la partida no ens han deixat dormir gaire així que el despertador, encara que programat a les 5 del matí, ja no era necessari. Ens hem llevat i com si no hagués de passar res. Hem anat a despertar-la seguint el ritual dels aniversaris, els cantem l’aniversari feliç al llit. La Martina dormia i li ha costat llevar-se. Potser els nervis també esgoten. L’Arnau s’ha llevat i no s’ha despertat fins quasi a l’aeroport. Per ell era un simple dejà vu.
Sortir de casa no ha costat gaire. Ja ho havíem deixat tot a punt. La roba prevista i les maletes carregades al cotxe. Només quedaven quatre coses que han baixat els nois mentre la Martina i jo ens acabàvem d’arreglar. He intentat que aquells moments fossin un record perfecte. No li he fet notar la pressa, ni els nervis. He aguantat les llàgrimes quan l’he vist sortir de casa, uniformada i amb aquelles ganes que se li dibuixaven als ulls. Era tan feliç per ella.
Els pares i les mares de vegades volem que els nostres fills visquin el que a nosaltres ens va faltar i encara recordem. De vegades és injust, de vegades és un regal. Avui la Martina ha fet el que jo no vaig poder i desitjava, allò que sempre recordo i no se m’esborra. Allò que enyoro d’una vida plena de la que sento una gratitud enorme. Anar a viure el món. No l’he obligat, no li he demanat ni he intentat convèncer-la que és una de les millors coses que pot fer, encara que no acabi tant bé com havia d’haver acabat. La valentia d’enfrontar-se a les seves pors i vèncer-les és més que suficient per fer un creixement personal difícil d’assolir d’una altra manera. A casa, ara, seré l’única que no ha pogut marxar i viure en una cultura aliena. Potser per això m’esforço a rebre els estudiants estrangers amb l’arsenal de cultura i inquietud de què disposo.
Hem arribat a les sis i quart i els avis ja hi eren. Si per nosaltres ha estat l’esdeveniment de l’estiu, per ells, després de la tornada de l’Arnau, ha estat l’esdeveniment de l’any. Ells ho viuen amb una sensació diferent, és com si amb l’edat tot s’hagués d’apreciar com una darrera vegada. Per a ells l’alegria que tenen no compensa la tristesa que senten, perquè en el fons del seu ser hi ha el dubte plausible que potser, només potser, sigui la darrera vegada que la veuen. A mi em costa veure les llàgrimes córrer galtes avall de l’Emi. Potser perquè són poques les que li he vist al llarg dels més de 30 anys que fa que la conec, potser perquè em fan veure la part tova d’una dona forta i de caràcter que sempre sembla indestructible. Ha estat la primera a aguantar l’envestida de l’abraçada. Després l’avi, de qui li coneixem molt les llàgrimes però que no per això aquestes deixaven de ser importants. La seva “cuque”. M’he tensionat molt en veure el Xavi i la Martina fosos en una abraçada incòmode per no fer-se més mal. Després l’Arnau i després m’ha tocat el torn. La gola em feia un mal horrorós però una promesa és una promesa. Li he olorat els cabells i no l’he pogut mirar als ulls mentre li donava els consells d’última hora. Parlar és el millor antídot per no trencar-se per dins.
La cua del control policial s’ha fet per primera vegada a la vida més curta del què voldria. Quan ja no m’allargava la vista m’he enfilat sobre d’un carro de maletes, encara la veia. Després l’Arnau, carregat amb l’empatia que el caracteritza, ha trobat un espai des d’on la veiem, encara que fos intermitentment. Ha hagut de passar fins a tres vegades per l’arc de metalls, fins que ha ensenyat el somriure i li han vist els braquets. I allà ha desaparegut i un sentiment estrany se m’ha fet bola. No baixa ni puja. No he plorat gaire des de llavors i sóc conscient que és el que necessito, així que potser em posi una peli trista aquests dies per desfer el nus que tinc a dins.
La Martina ha marxat a fer-se gran lluny de nosaltres i nosaltres ens hem anat a recuperar a l’estimat Empordà. Una abraçada de benestar i bons moments és el que necessitem per acabar les vacances. Aquest hivern també serà dur. El segon sense ser tots quatre, així que hem d’aprofitar per deixar-nos estimar aquests dies pel nostre petit paradís.
Albons és un poble petit, que sense voler, conserva l’autenticitat de l’Empordà que vaig conèixer quan era ben petita i que em va captivar per sempre més. La senzillesa dels camps de pomeres, els ramats de xais, les postes de sol interminables i la fresca del bon matí. Albons és un paradís difícil de copsar a simple vista però se sent endins i sempre és apunt per relaxar-te l’ànima.
Hem desfet les maletes, hem dinat, hem pres el sol, ens hem capbussat i ja una mica més en si, la migdiada ens hi ha ajudat, hem començat a planejar el què volem fer aquestes vacances que sembla, que tot just ara, comencem.
Merilanding per la vida 