Segur que hi ha un dia, durant les vacances on el plan se us dibuixa amb una definició que ni de 4k. Un detall, uns colors… el moment en el nostre cervell és tan perfecte que potser, només potser, hauria de quedar-se engarjolat dins el crani.
Anar a la platja sempre m’agrada i em ve de gust. Si hi vaig amb els meus germans és un viatge en el temps. Un tornar als records que ens han vist fer grans. Anar a la Cagarra, el Cortal de la Vila pels sanperencs, és anar al petit paradís que m’ha vist créixer. La natura, malgrat la petjada de l’home, es manté quasi intacte. Manquen les dunes però en tinc un record massa cansat com per anhelar-les.
Cap a quarts de dues, ha arribat una parella. Portaven els cascos a la ma. Una motxilla i un parasol. La gent que coneix la zona, sap que al migdia s’aixeca el vent. I no, no parlo de brisa. De fet, cap aquella hora els katesurfistes ja abunden perque saben que a aquella hora volaran.
La parella en qüestió ha començat a treure la tovallola, el parasol, la bossa de les cremes… a mi, el primer que m’ha cridat l’atenció ha estat que han deixat caure els cascos a la sorra. Ella ho ha ordenat, ell ha obeït. He pensat que no era una bona pensada…
El vent feia imossible parar la tovallola si no es feia a quatre mans. Ella manava. Que si cógela de aquí, que si en horizontal, que si las puntas… No exagero si us dic que potser han trigat uns 10 minuts. El parasol era del decathlon, verd, segur que posava fuerza uno. Perquè ha estat tenir-lo parat i just en asseure’s sota, ha quedat com un mitjó del revés. Ella li recriminava a ell que no fes res. Aquell parasol acabaria a les escombraries. Ho veiem tots els presents que hipnotitzats per la situació no podíem deixar de mirar-los. Han posat el parasol del dret i han tornat a asseure-s’hi a sota. Ell agafava la punta de tela que fa no tenia barnilla cosida. Ha calgut una segona ràfega per abortar la missió. L’han plegat com han pogut, amb la màxima dignitat que es podia tenir. Crec que ja eren conscients del protagonisme que exercien en aquell lloci en aquell moment.
Llavors ha començat el ritual d’embadurnar-se de crema. La sorra fina que s’aixecava els ha deixat arrebossats com si fóssin croquetes. Us prometo que han passat del blanc lletós al nude totstado amb zero coma. Però nois, quan em pensava que s’aixecarien i marxarien, la cosa no donava per més. Han tret una síndria i fruita diversa. I n’han començat a menjar. Asseguts a la sorra, plens de sorra i amb un vent difícil d’aguantar. A l’aigua el perill de morir envestit per un kate surf era ja més que una possibilitat. De fet, els hem deixat sols, acompanyats dels paravents gegants de colors del Kate Surf.
Aquí m’he adonat que quan l’ésser humà visualitza un propòsit, costa molt baixar del burro. Segurament, aquella parella tenien prevsita la idílica activitat de dinar a la platja i deixar-se torrar al sol mentre es refrescaven a l’aigua de tant en tant. I segurament, la seva idea no tenia res a veure amb el que s’han acabat trobant. Un dia de platja by Aliexpress. Però no han renunciat a dibuixar el millor dia de platja que tenien emmarcat al cervell abans de sortir de casa.
Les expectatives estan bé per somniar, per ajudar a afrontar reptes amb il·lusió però tenir-les massa altes pot acabar amb una frustració difícil de gestionar. Aquella parella no ha renunciat al seu somni, malgrat els obstacles. I és un somni que comparteixo però s’ha de conèixer l’entorn per no apuntar massa alt.
Parlant d’expectatives, les de la Martina, per ara, son millors de les esperades. Li ha tocat una família fantàstica que en té molta cura. La paraula que més fa servir és SÚPER, no sé si és l’efecte que ja ha començat la immersió lingüística en alemany o és el millor resum del que està vivint en una sola paraula. Potser les dues coses alhora.
Merilanding per la vida 