Fer un llistat de les activitats que sí o sí voldríem fer durant les vacances ens ajuden a planificar-nos millor i a gaudir-les més. No es tracta d’anar amb la llengua fora tot el dia, més aviat es tracta de no haver arribat a l’últim dia dient allò que fa tant de mal: podríem haver fet…
La pista de Pàdel estava a l’Estartit així que vam sortir molt d’hora de casa pensant en la cua que ens hi trobaríem, però no. Vam arribar una hora abans. Estar casada amb un locutor de ràdio és el que té, el control del temps, els comptes enrere i qüestions diverses relacionades amb l’espai i el temps són el seu punt fort. Un àmbit d’actuació que et permet estar una hora abans a la pista i gaudir d’un gelat i un cafè en gel per suportar la calor d’un 15 d’agost a les 17h. Uns suanta graus. Teníem ganes de moure l’esquelet, una mica d’exercici conscient, així que ens ho hem agafat amb ganes i sort de les ganes perquè aquest partit nostre era digne de veure. La Sílvia i jo contra l’Arnau i en Xavi. Jo deia que de jugar a pàdel no en sabia però com que la resta deien que sí, doncs pensava que seria la pitjor del partit (la barra de medir-me la tinc distorsionada). L’Arnau i la Sílvia ens han refrescat les regles de joc i vinga. Un piloteig d’escalfament i, al lio. Hem jugat una hora, no hem fet més de 4 intercanvis seguits i hem hagut d’anar a buscar a les altres pistes veïnes la pilota unes 80 vegades. La paciència dels nois de la pista del costat, que semblaven bèsties i que de tant en tant feien trontollar el vidre que els acollia, era infinita. A ells només se’ls ha escapat una pilota a la nostra pista. Llavors he pensat que els la passaria per sobre picant-la fort amb la pala. Però no he calculat bé, o massa bé segons es miri, i he fet diana al fanal de ferro que l’ha rebotat fins al pàrking de cotxes. He fet el gest de “ja hi vaig jo”, però m’ha mirat tot vermell i suat i amb cara de pocs amics (devia ser un punt decisiu!del seu partit) i m’ha dit “no tranquil·la ja hi vaig jo”. He fet el gest de perdó amb la pala i la mà i hem tornat al nostre particular despropòsit. Com que érem força dolents fallàvem els punts molt ràpid i això feia que cada vegada discutíssim per quin dels dos equips en portava més. Alguna carrera, algun bon toc, alguna relliscada i molts riures. Som uns patates professionals. Tots menys la Sílvia que fa més temps que hi juga i se li dona bé. L’important en el pàdel més que jugar bé o no, és aparentar-ho. L’outfit és tan important com saber fer un saque amb efecte. I avui, no sé si estàvem a l’alçada. Només us diré que portava una pala tamany Kids…
Suats i amb una sensació de benestar fruit de les endorfines, hem tornat a casa per vestir-nos i anar al xiri de Sant Miquel de Fluvià. La Marina i la Mariona el porten aquest estiu i ens agrada passar-hi alguna nit a la fresca. Fan uns entrepans boníssims, però el millor és la companyia. Allà hem compartit la vetllada amb els amics empordanesos. Els veiem poc perquè les nostres vides son diferents i de vegades costa de trobar-nos però ens gaudim. Compartim neguits, ens tronxem de riure amb anècdotes divertidíssimes i políticament poc correctes i ens veiem créixer a través dels nostres fills.
Avui l’Arnau ha anat convidat a sopar a casa d’un de la seva colla. Així que hi hem anat sense nens. Una sensació agredolça que ens fem grans i a la vegada que ens tornem a agafar de la mà.
La Martina fa de turista amb una família alemanya per Itàlia. Els àudios que ens envia ens fa pensar que està súper. La immersió lingüística amb alemany comença a donar alguns fruits i ja es capaç d’identificar alguna paraula de les converses germàniques que es produeixen al voltant de la taula, principalment, on no es menja com a casa. Però això ja ho sabíem abans que marxés. La petita de casa creix a 1207km de casa. Gràcies a la tecnologia podem seguir-li la pista i ens imaginem el que deu viure i les aventures que ens explicarà. Ahir visitava Martina Franca, avui… qui ho sap.
No fa una setmana que sóc a l’Empordà i ja tinc ben ficada endins la sensació de vacances. La vida tranquil·la, plàcida i a la vegada activa em retornen l’energia que l’hivern m’havia pres. Encara em queden dies i només espero poder “avorrir” una mica aquests dies per entomar la tornada amb garanties que no serà un daltabaix.
Merilanding per la vida 