Més enllà del què us pugui semblar, més enllà de la trobada al voltant d’un taula tan nostrada, més enllà de la paella de torn com a excusa, els amics son teràpia per les converses, per l’oxigenació del cervell a base de riallades i per les confidències que ens professem. En Jordi, la Ta i en Gabriel son amics nostres per atzar o per vocació esbiaixada. Un dia ens va unir el teatre i ja sabeu el què diuen oi? El que uneix el teatre no ho pot separar ningú. Així que encara que hagi fet 3 anys de la representació de l’hostalera no podem deixar de sentir-nos units pel fil vermell de vellut que ens va enllaçar.
Jo en aquella obra no hi participava, però una trobada en un teatre petit em va portar a conèixer en Jordi. Un apassionat de les arts escèniques. Ell, amb aquesta empenta que el caracteritza, es va acostar per parlar amb en Xavi. Normalment passa. En Xavi és el famós de l’equip, el qui rep les salutacions i el qui encomana les converses. Així que jo només escoltava fins que en Jordi va dir que en el seu grup de teatre n’hi havia una que semblava que no seguiria. Jo em vaig oferir. Necessitava gaudir de la vida i el teatre per mi és teràpia, així que vaig dir que jo ho faria.
No ens coneixíem i no sé ben bé com, ens vam fer amics, els assajos amb la Ta i en Jordi eren divertits i servien de vàlvula d’escapament per les vides grises que portem. Un any més tard la meva empenta va fer sortir l’obra de l’escola i la vam representar al GESPA. Un encert, una proesa i un lligam per sempre. La pell que ens vam deixar allà va ser de la magnitud d’una cremada de tercer grau.
D’ençà d’allò, ens hem anat veient. Amb més o menys assiduïtat. Tornar a aixecar el teló sempre ha estat l’excusa, l’estima ha fet la resta.
A Albons ja hi havien estat. La calor era bastant important ja des de primera hora. En Gabriel i l’Arnau se n’han anat a fer el tomb, en Xavi i en Jordi, els gins i la Ta i jo el xof a la piscina tan aviat he acabat de fer el sofregit de l’arròs.
Amb el banyador humit per aguantar l’últim tram de cuina, he afegit l’arròs i l’aigua. En 12 minuts teníem el un arròs meloset difícil d’aguantar. En Jordi ha fet un comentari sobre l’arròs que encara no me l’havia fet ningú: per un arròs així jo he pagat en un restaurant. Està boníssim.
Hem parlat i parlat i parlat de la vida, del món, del creixement personal i de les xerrades que de vegades fem. Avui la discussió s’ha centrat en el valor dels monòlegs i de les xerrades. Jo crec que son importants en sí mateixes, en Jordi és més d’assegurar el propòsit i creu que és una flor a qui se li diu estiu. Sense posar-nos d’acord però amb un intercanvi de posicions serè hem anat canviant de tema fins que la tarda ha tornat en sí amb el teatre com a nexe d’unió. Tan és així que hem acabat veient Toc Toc i ens hem mort de riure.
Encara amb ells a casa, avui hem rebut una videotrucada de la Martina (la súpercuqui). Està tan feliç amb la seva aventura i és tan mona. Me la podria menjar, us ho asseguro. És irresistible explicant les seves aventures a Itàlia amb una família alemanya que és la que l’acollirà a casa seva el proper curs escolar. Té una gràcia per explicar el que li sorprèn, les diferències de cultura que hi troba i les anècdotes que li passen que ni el Xavi. Us prometo que és per veure-la.
A ella les vacances se li acaben i li comença l’aventura de veritat a Wiesbaden. De moment la cosa promet.
He acabat el llibre de Sachiko, una supervivent de la boma atòmica de Nagasaki. Activista per la pau, m’ha inspirat i m’ha donat la rao amb la discussió amb en Jordi. La paraula és preciosa i té un gran poder. Només cal deixar-la anar, com una bomba, s’ho pot endur tot per endavant o et pot atrapar per sempre.
Quin gust gaudir de les paraules!
Merilanding per la vida 