Fer vacances vol dir re connectar amb la vida. Amb allò que mai tenim temps de fer, en descansar, en gaudir, en menjar bé i destinar tot el temps que durant l’any la feina no em permet fer. L’any passat ens vam animar a fer vacances amb connotacions espirituals i vam descobrir la JMJ, Jornada Mundial de la Joventut. Uns dies on milers de joves catòlics es donen cita per conèixer el Papa. Va ser un festival que va tenir dos efectes directes en nosaltres. L’un i més evident és que vam adonar-nos que el concepte “jove” als 47 anys ja no ens pertany, digui el que digui Instagram. Som joves adults o adults joves, però joves, a seques, no. L’altre més indirecte va ser que ens va omplir d’espiritualitat per tot un any. Vam tornar enxufadíssims, motivadíssims i amb moltes ganes de donar-nos.
Us puc assegurar que aquest any hem sobreviscut amb dignitat gràcies a aquells dies a Lisboa on ens vam sentir tant plens. Ha estat un any complicat i exigent, però ens han pagat amb la millor de les sorpreses: venir a Medjugorje a fer un reset i un load, o el que és el mateix, un aturar-se a contemplar i un sentir que no estàs sol.
El dia ha començat bé. Hem esmorzat i ens hem disposat a anar al Cenacle a rebre una xerrada testimonial de les coses que passen en aquestes contrades. Dos nois ens han explicat com van sortir del pou on les addiccions els van portar.
Anar a una xerrada testimonial representa una oportunitat de posar a prova la teva escolta. A cadascú les paraules de les persones anònimes que amb gran generositat expliquen les seves vivències ressonen de maneres diferents. A cadascú se li subratllen certes paraules, paraules triades per atzar, i cridades a respondre les necessitats particulars de cadascú. Uff, ara m’he posat profunda. Però és que això és l’espiritualitat!
I avui, sentint aquests dos joves he trobat el sentit de donar-me als altres. M’ha vingut al cap la catequesi de Santa Tecla que coordino des de fa un any. He pensat en el voluntariat i el què suposa entregar part del teu temps als altres. He tingut present a l’Elena, la Isabel, les Pilars, la Paquita, la Rosa, la Mercè, la Janni, en Brian i en Xavi. Tots ells son el meu equip.
No sempre que et dones trobes sentit en el que fas, però aquí, en la profunditat que em permet l’espai, el temps i la companyia, he pensat més enllà de la satisfacció pròpia que tens quan et dediques als altres. Et dones perquè és bo pels altres. Així de simple. No calen paraules d’agraïment, n’has de ser conscient i prou.
Després de la xerrada s’ha obert un torn de preguntes i una mare ha preguntat què podríem fer els pares i les mares perquè els nostres fills no caiguessin en les addiccions. La resposta ha estat curta i contundent, si un fill ha de caure, caurà per tant com a pares hem de deixar caure més sovint als nostres fills i estar per ajudar-los a aixecar-se i preguntar-los amb tot l’amor del que disposem: què tal estàs? o, com et trobes?
Aquesta pregunta ha generat una mica de debat a l’hora de dinar. Amb la Cati i la Mariana discutíem sobre què volia dir deixar caure als nostres fills i on estava situat el punt just entre educar i abandonar a la seva sort. La veritat és que la profunditat de les converses que es tenen aquí son encisadores pels què ens agrada filosofar.
L’Oriol, el presi, ens ha posat al dia dels 43 anys d’aparicions de la Verge a Medjugorje. La seva experiència entre creure i no creure. En allò que es diu i en allò que es viu. En allò que la raó et diu i allò que el cor sent, i com ha estat el seu pelegrinatge particular fins aquí. Fins l’Associació Amor de Déu, fins l’entrega a la Verge i al voler saber més.
La tarda l’hem passat escoltant el vicari de Medjugorge que ens ha demanat que tot el que hem de saber és que per saber-nos estimats només hem de ser capaços d’abandonar allò que ens fa mal i sacrificar-se en allò que sabem que ens fa bé. Senzill i complicat en els temps que corren, oi?
A mida que el sol i la calor ens anaven abandonant, amb l’Eucaristia a l’aire lliure ha anat arribant la fresca. És impressionant veure i sentir les pregàries amb tots els idiomes que se us ocorrin. Hi ha banderes de Croàcia, Itàlia, Japó, la Xina i fins i tot, he vist una bandera de Palestina i se m’ha encongit el cor.
Demà comença el festival de joves, que no som nosaltres, no patiu. Així que avui ja es veia força més gent que ahir, però s’esperen uns quaranta mil joves d’arreu del món.
Fer missa en croat i seguint-la amb un transistor, que dirien els avis, té certa gràcia. El so és horrorós i des que hem arribat, el tema ràdio ens ha fet tronxar de riure. Ahir per sintonitzar i quedar-nos amb una emissora de música incapaços de trobar el dial. Avui perquè amb tanta interferència he decidit provar allò de posar-se l’antena al cap per mirar d’amplificar el senyal, que deien a TikTok. Demostrat, és un fake!
El sopar a l’aire lliure i a peu dret ens ha permès parlar amb més gent i fer més convivència. Després de l’àpat, una tertúlia per posar en comú allò que ens ha donat el dia a cadascú de nosaltres. Per una vegada, no he intervingut per parlar, només he escoltat i he gaudit de la comunitat. Sentir que formes part d’alguna cosa i que per algú ets important omple moltíssim. Així que he decidit mirar a tots els que han intervingut als ulls, sense judici, només amb l’ànim de saber el seu parer i connectar amb ells i les seves vivències. Crec que ho faré més sovint.
PD:
El Xavi, ha fet de les seves i ha explicat la seva anècdota del dia. Resulta que abans d’entrar en el cenacle, que ell pensava que era un lloc relacionat amb menjar, ha xerrat amb tres nois. Ells li han preguntat d’on era, Barcelona. En Xavi, per educació ha tornat la pregunta i li han contestat. Txecoslovàquia. Llavors, per ser amable i sense saber res de res sobre aquest país (que per cert ja no existeix, ara son dos) només li ha vingut una cosa d’allà. I els ha dit: Good Beer en Txecoslovàquia. Ells han fet un somriure incòmode. En breus moments ells donarien testimoni de la seva addicció, l’alcohol. Molt oportú com sempre, en Xavi.
La Martina segueix posant a prova la seva facilitat per conèixer gent. Avui, però es volia fer un piercing a l’orella aprofitant que només costava 2,5€ es veu. Una idea del tot oportuna per a una escapada espiritual, no ho trobeu? Els plats s’assemblen a les olles deia la iaia.
Merilanding per la vida 