El dia d’avui ha estat una metàfora de la vida. Hem esmorzat amb perdó, hem caminat per camins impossibles, hem menjat amb consciència, hem fet la sobretaula parlant del que ens inspira i finalment hem decidit donar-nos un temps per a la reflexió.
Un Mossèn Australià ens ha fet pensar en el perdó. Sí allò que es demana quan fas mal algú o allò que demanes que et demanin quan t’han fet mal. Però això només son paraules. Perquè darrera del perdó hi ha el resentiment. Pots dir que perdones però cada vegada que penses en el mal que t’han fet, el fas més gran. Et converteixes en més víctima i perd el sentit de demanar perdó. Perquè no és de veritat que el que vols és que et demanin perdó.
Això m’ha fet pensar en l’assetjament escolar, el meu tema. Davant d’una baralla, un insult o un menyspreu, la mestra, normalment, agafa als nens i els diu: Això no està bé. Demaneu-vos perdó. I ells ho fan. Quasi per obligació. Però en aquell gest no existeix el perdó. El perdó apareix quan s’esborra de la nostra ment. Quan fem net. Sense cap mena de dubte, aquest és un aprenentatge que he de distribuir a les meves xerrades. No hi ha perdó si no es fa de veritat. Si no s’està disposat a acceptar que vol dir, fer net.
El plat fort del dia ha estat pujar al Podbrdo, la muntanya de les aparicions. Una muntanya dura de pujar, pedregosa a més no poder i amb una força pendent. Té una alçada de 520 metres i tot i que les expectatives eren que amb uns 20 minuts faríem el cim, la veritat és que ens ha costat la vida pujar i baixar, tot i que veure la devoció d’alguns pelegrins fa saltar les llàgrimes. Només us diré que tot el camí és fet de pedra, vermellosa i no sempre polida. Sembla com si fos el curs d’un riu sense aigua. Algunes pedres estan lluentes de trepitjar-les, però fer passes amb el peu pla és quasi impossible. A mi les cames em feien figa en la baixada. És clar que una excursió com aquesta a quasi 36 graus és com per agafar algun cop de calor.
El camí de pedres m’ha semblat una imatge molt gràfica del que significa viure la vida: de vegades les pedres fan mal, de vegades son inestables, hi ha pedres petites com problemes petits i grans rocs com tragèdies humanes.
Els nens volàven. Triar el camí o la millor pedra per trepitjar no sempre és fàcil. Per sort no hem tingut cap baixa
Avui l’anècdota del dia té com a protagonista en Jordi. Una persona despistada de mena. El cas és que quan per fi arribem a baix, quan la suor regalimava per llocs impronunciables, quan els nostres peus ploren d’emoció perquè s’ha acabat patir, va i en Jordi ens diu que ha perdut el mòbil. La Tà, la Marta, el Xavi i jo el mirem amb incredulitat i tot seguit, la vista ens ha portat a mirar el camí de pedres que havien de desfer per recuperar-lo.
La Marta i jo no ens veiem amb forces de pujar. Així que la Marta, la Ta i jo ens hem quedat al peu de la muntanya i hem decidit fer uns cartellets amb la frase “I LOST MY PHONE. Hotel Palace”. A partir d’aquí hem conegut a gent de tot el món, com diria la meva filla, literal. A tots els que baixaven els ensenyàvem el paperet i els demanàvem que si venien en grup ho demanessin als amics.
Quan portàvem una bona estona, veiem l’equip escalador, en Jordi, el Xavi i l’Albert (crec que es diu Albert) tornant tant panxos. El cas és que no havia perdut el mòbil, sino que l’ha deixat a una del grup per a fer una foto i no li ha tornat. Hores després ha tornat a les seves mans. En fi, els despistes…
Potser per la calor o per la caminata, el que ha quedat de dia m’ha deixat estabornida. NI la migdiada de 2 hores que he fet ha aconseguit refer-me de la calor i d’un malestar tonto. Crec que d’això se’n diu cop de calor.
Aquí, a Bòsnia, els vespres, quan marxa el sol, son frescos. Potser per això he gaudit tant l’adoració. La nit ja s’havia menjat el sol i l’aire refrescava l’ambient.
Des d’avui Medjugorje viu el festival de joves. Així que tot és més amè, més festiu, amb més color i amb més alegria. Però després de l’experiència de la JMJ de l’any passat, aquí s’hi aplega gent de tota raça, edat i condició, però no són joves, només joves, com apuntava la Cati a la tertúlia.
Demà tenim jornada de reflexió o dia lliure, segons es miri. Tenim entre mans una escapada a Móstar o visitar unes cataractes. Vosaltres per quina de les dues us decidiríeu?
PD: Efectivament, no es deia Albert! Es diu Josep. Sorry
Merilanding per la vida 