Móstar ha estat la visita escollida. Tots els que volíem pla B hem fet una mica de cerca i al final la cosa s’ha decantat per Móstar. És la cinquena ciutat en importància de Bòsnia i Hercegovina, en realitat és la capital no oficial d’Hercegovina encara que tots la coneixem per ser una de les ciutats que vàrem sentir anomenar a la guerra de Bòsnia. La veritat és que fa anys que em dedico a temes de turisme i no m’havia plantejat que a més a més del turisme de sol i platge, l’enoturisme i el d’anar a caçar elefants, també existeix el turisme de la guerra. Una mena de turisme on l’atracció son els danys i la destrucció de les bales, les bombes i els projectils. Pot semblar una morbositat però com que venim de fer un màster en espiritualitat potser el que ens evoca aquesta ciutat és la tristesa de la violència. Hi haurem de reflexionar.
La veritat és que el pla proposat era anar a la piscina però no ens venia molt de gust. Passa una mica que quan fas molts kilòmetres per arribar a un lloc, no ve massa de gust quedar-se a l’hotel o fer coses com les que pots fer a casa. Una mica com anar a un restaurant i demanar macarrons. Això, a casa està quasi prohibit.
Móstar és una ciutat de fred, ho veus per la vegetació, hi ha molts avets. També és una ciutat com totes, fora del casc antic, la ciutat és pràctica i de formigó com totes. Aquí però, com que no és molt turística, encara no hi trobem el típic carrer del Zara, l’Hermes i el Louis Vuitton, però tot arribarà.
Haviem quedat amb uns pelegrins que com nosaltres han preferit el pla alternatiu. Ells han agafat un taxi perquè varen arribar amb avió. Nosaltres anàvem en cotxe. Així que ens hem sincronitzat i hem establert un punt de trobada. L’esglesia de Sant John i Sant Pau. Quan hem arribat l’església era tancada, així que hem donat una volta per una plaça i hem mirat totes les maneres per entrar, però res. Impossible. Per tant no ens havíem trobat al punt de trobada. Hem fet camí cap al pont de Móstar, que és on s’aplegaven el 90% dels turistes. Quan agafàvem el camí ens hem trobat el Jose Luís i el Josep que tornaven per dir-nos que ells havien anat tirant cap el pont. I que si havíem trobat al terra el rètol que ens havia fet la Marta (ja no hi era).
Així que ens hem posat en fila i hem anat passant per aquells carrers adoquinats i relliscosos, plens de botigues, fins el pont. La trobada ha estat curta, en un obrir i tancar d’ulls ja ens havíem tornat a perdre. Els rius de gent compartint poc mes de 2 metres d’un carrer únic ho feien impossible.
Mirant a banda i banda dels carrers, no saps si estàs a Mòstar o en un carrer de souvenirs del Marroc o de Turquia. Només hi podies trobar articles d’art islàmic pels quatre costats. Molta pell, molts colors, molta artesania i molt atapeït tot. Però ens ha agradat passejar-hi. Quan hem arribat al pont, uns nois joves s’hi tiraven des de dalt. Però més enllà de posar a prova la seva destresa el que volen en realitat és pispar. Ja que amb la vella tècnica de la distracció, mentre els uns salten, els altres agafen les carteres.
Des de dalt hem vist que a baix, a la vora del riu, hi havia embarcacions per a poder fer-hi un vol. El temps, les cues i les no gaires ganes ens han fet abandonar la idea. Però amb la Ta hem coincidit que això era una assignatura pendent.
La calor, aquests dies està sent força important, per això una cervesa sempre ve de gust. Quan hem vist davant nostre una terrasseta colgada d’uns balcons sobre del riu Neretva no ens hem pogut resistir. Les flors que guarnien els balcons ens han semblat ideals per immortalitzar el moment, així que la Ta i jo ens hem aixecat per immortalitzar-nos la una a l’altra. Com que el millor angle per la foto era fàcilment reconeixible, també hi havia una família d’orientals fent-se fotos. Ells no tenen cap mena de complexe en fer morritos i posar davant l’objectiu. Nosaltres hem esperat fins que la Ta els ha preguntat si volien sortir tots junts a la fotografia. M’ha semblat una estratègia infalible, així, després de fer-los les fotos tots han corregut a mirar-se i ens han deixat l’espai per fer-nos la. I a sobre s’han ofert a fer-nos la foto perquè sortíssim les dues.
Mirant les botigues a banda i banda hem desfet el camí fins el cotxe. Al centre, encara hi ha edificis que encongeixen el cor de veure. La guerra per la pantalla de televisió és una cosa però en directe té l’efecte del que és, un horror.
Hem arribat tard a l’hora de dinar i la Martina ha estat acollida per una altra família. Quan hem arribat dinava amb la família de la Cati i l’Oriol. La meva filla feia bona cara però després m’ha dit que li havia sabut greu que no hi fóssim i que arribéssim tard. Fa tant de temps que no la tenim amb nosaltres que moltes vegades pensem que ja no ens necessita. Però tothom necessita saber què significa què és l’amor incondicional, saber-se estimat malgrat tot i saber què passi el que passi sempre sabràs on tornar i sentir-te segur. Això ho va aprendre la Martina vivint fora i nosaltres ho hem recordat, aquí a Medjugorje als peus de la Gospa.
Merilanding per la vida 