Avui m’he despertat sola. En Xavi havia decidit pujar al Krizevak, una muntanya on està situada una creu de fromigó que es va posar l’any 1934 per commemorar els 1900 anys de la passió de Jesús. Hi ha les reliquies de la Creu de Jesús a la seva intersecció, ho sabíeu? Veient com de difícil em va ser tornar del Podbro l’altre dia, que aquesta és de dues hores de pujada i dues de baixada, i atenent que ja no tinc els genolls de sèrie, he decidit ser prudent. No volia esguerrar l’excursió.
La Martina l’ha acompanyat i ho ha fet descalça. Molts ho fan i n’hi ha de totes les edats. Potser si hagués tingut uns pals potser m’hagués animat però no. Així que he dormit fins les 8h i perquè tenia por de quedar-me sense esmorzar que si no allargo fins que se m’hagués acabat la son. Quan he baixat a esmorzar m’he trobat el Jose Luís i la seva filla que s’havien quedat per motius similars i hem esmorzat plegats. Després ha arribat la Ta amb qui ja havíem quedat en fer el nostre particular pla B.
Després d’esmorzar i abans de sortir he fet una videotrucada a l’Arnau. El tenim treballant a Pals i la veritat és que el trobem a faltar. Aquí tot son famílies i a mi em falta una mica per ser completa.
Treballar et fa més dur perquè no sempre és fàcil. Ja no només per la feina, que normalment ni estàs preparat ni t’agrada ni t’hi vols dedicar, sinó perquè en el seu cas viu allà on treballa. O sigui que és doblement dur. Només espero que l’estiu se li faci curt. Si tinc ganes de tornar és per veure’l i que m’aixequi amb aquests braços que té com si fos una nena petita. Vaig fer un nen gran que sempre serà gran.
La Ta i jo hem anat al santurari que ja estava bastant ple, sobretot per la zona ajardinada del fons perquè és on hi havia ombra. Ens hem assegut amb l’ànim d’escoltar testimonis. Aquí a Medjugorje tothom es veu feliç. No sé si son els meus ulls o que en realitat és així. Abans del testimoni, per fer temps hi ha uns nois i noies que ballen i fan coreografies perquè les seguim amb cançons de lloança. La Ta i jo ens hem entregat en cos i ànima com si fóssim a la classe d’aquagym o de zumba. Hem suat, ens hem divertit, ens hem comprat unes espelmes per la celebració d’aquesta nit i l’he sentit més amiga que mai. Amb ella sempre és fàcil de parlar-hi perquè sap escoltar i ho fa sense el judici. M’encanta i em fa sentir bé parlar amb ella.
Després hem tornat i els excursionistes ens han explicat la seva aventura. A mi m’ha fet emocionar que el Xavi i la Martina haguessin pujat junts i haguessin tingut presents a tots els nostres. Avui ens hem regalat en converses diverses a dojo.
Després de dinar ens hem quedat xerrant uns quants, els que no s’havien llevat a les sis per anar a la muntanya de la creu, per ser exactes. Anar de viatge amb gent sempre ens havia fet respecte. Sempre dones voltes a si t’hi portaràs bé, si seran com tu, si coincidireu en gustos i en tempos. Així que apuntar-nos a aquesta pelegrinació ha estat una prova de foc per fer saltar pels aires els nostres prejudicis. Potser perquè l’objectiu comú passa tant per davant de les nostres misèries que res pot sortir malament.
Com que ahir la tertúlia per acabar el dia no es va donar, l’hem fet havent dinat. Ha estat molt emocional, sincera i se’ns ha fet un nus a la gola en molts moments. Fer vacances espirituals fa que vagis endins i que et miris les ferides que la vida t’ha fet de molt a prop. És evident que tots en tenim però de vegades surten a la llum quan ets capaç d’entendre-les, d’entendre el perquè i per sanar-les i sanar-te. Davant les paraules de la Marta, només m’ha sortit una paraula d’optimisme i una abraçada. Segur que no aconseguirà sanar cap ferida però m’ha semblat que una mica d’empatia ajudaria. Hi ha gent que les passa molt putes a la vida! Però no cal perdre l’esperança que més tard o més d’hora acabes sortint del forat.
Avui ens ha plogut molt i ens ha refrescat el dia que ja tocava. Entre una pluja i una altra, ens ha donat una treva per gaudir de l’Eucaristia i de la celebració de la Llum. I enmig de tanta foscor la llum s’ha fet només quan l’hem compartit. Una bona metèfora per pensar de nou amb el testimoni de la Marta i de tants altres que només compartint els seus problemes, maldecaps i angoixes son capaços de veure una mica de llum i descarregar un xic la motxilla. Que bona falta ens fa a tots plegats.
Merilanding per la vida 