La sensació que això s’acaba comença a fer-se evident. Les reflexions i propòsits que un s’emporta d’aquí son íntims, potser per això els silencis es fan més evidents. La sensació de benestar que es respira aquí es trobarà a faltar, segur. Però també hi ha alguna cosa que ens diu que ens hem de posar a prova al món real, el quotidià, el mundà on la pressa i el per demà s’imposen en totes les competicions que un es pugui imaginar.
Els dies es van fent més llargs, més pausats o més profunds. Gaudim dels més petits que nosaltres ja no tenim i ens adonem que el temps és imparable. Sense mòbils, les converses s’allarguen i ens recorden a la nostra infància. Fa por pensar que en pocs dies això s’esfumarà i que les coses mundanes s’imposaran i claudicarem a la distracció.
Diuen que el setembre és mes de nous propòsits, de noves fites, de nous reptes. Jo no aspiro a grans coses, però en tinc una d’especial que és cuidar-me l’ànima. Necessito recordar un bocí del què estic vivint aquí cada dia i no només per la fe que tinc sinó pel bé que em fa. Saber que guardo en un cofre la meva pau i que la vull preservar i conservar tot el temps que em sigui possible. Saber que em permetrà tornar-hi sempre que les turbulències quotidianes em deseperin és sense cap mena de dubte el millor souvenir d’aquest pelegrinatge.
Avui li deia a la Ta que fa 9 dies que sóc aquí i que em sento tan descansada que ja podria tornar a treballar l’endemà d’arribar. Però el millor de tot és que encara em queden vacances per gaudir dels meus i de transmetre’ls una mica de la meva esperança, alegria i pau.
Per la tarda hem fet la pujada al Pobdro alhora que la posta de sol ens donava un descans de calor. La llum del capvespre és la millor per fer fotografies. La Gospa, la millor companyia. He pensat en immortalitzar cadascuna de les famílies que ens hi hem aplegat. Segur que les fotografies son boniques, però res com gaudir-ho de veritat i en primera persona. Això d’avui ha estat un regal.
Demà tenim dia lliure. No hi ha hora de llevar-se. No hi ha pla. Així que fluirem i contemplarem com el temps s’esmuny entre els dits conscientment, amb el propòsit de percebre’l, amb voluntat de compartir-lo, amb intenció de gaudir-lo. Només serem on Ell vulgui que hi siguem.
Per la tarda carregarem el cotxe per defer el camí fins a Barcelona.
Merilanding per la vida 