5 a.m sona el despertador. En Xavi s’aixeca de seguida, jo faig un parell de voltes al llit. Els ulls em piquen perquè encara tenen la son dins. Em llevo, em dutxo amb un intent de treure’m les lleganyes i em truca la Martina perquè la foscor li fa por. Baixem i ens trobem a tot de pelegrins que com si fossin lladres, en la penombra, carreguen paquets cap el cotxe. Son les últimes maletes. Carreguem i avall que fa baixada.
M’adormo quan tot just agafem l’autopista. La Martina té fred al cotxe i s’embolica amb un foulard de la Tatiana. Em desperto i la imatge segueix sent la mateixa: en Jordi conduïnt i la Tatiana fent-li companyia. Esmorzo un brioix. I parem a fer el cafè. A Croacia no son simpàtics. No hi poden fer mes.
Busquem una platgeta per gaudir d’un bany a l’Adriàtic. Ens atansem a Rijeka. Concretament a Sablicevo Beach. Una miniplatja de pedres a la qual només pots accedir per una forta escalinata. Baixem sense creure’ns que ens treurem la calor de sobre. Ens canviem en un canviador del Lidl. En Jordi i el Xavi es queden en un xiringuito improvitzat aprofitant l’arc de sota una casa. A una banda de la platja, la vegetació cau fins al mar. A l’altre un penyasegat fa les delícies dels valents. No busquem lloc. Jo trec la cadira plegable i m’entaforo dins l’aigua. La Tatiana deixa la tovallola en un forat entre desconeguts. La Martina deixa les coses al meu darrera. A poc a poc la familia Bononad ha anat arribant, després la Laura i la Lala. Tots ens hem remullat de valent. L’aigua de l’Adriàtic és més freda que la de la Costa Brava i em costa tirar-m’hi però això no m’ho puc deixar perdre. Em deixo seduir per les cares de satisfacció dels banyistes que tinc davant. El sol fa relluir les espatlles vermelloses. Recollim. Em prenc una cervesa croata i sembla aigua amb gas, però refresca. Els Bononad volen tirar a dinar a Eslovenia. Un garrí els fa venir salivera des de fa dies. Nosaltres els acompanyem però preferim arribar aviat a Padova. Aquesta ciutat és molt bonica, torno a pensar. Estem cançats, especialment els conductors, però anem a veure la Basílica de Pàdua dedicada a Sant Antoni, patró dels constructors i els paletes. Se li resa quan vols trobar una cosa perduda. Hem resat plegats per una intenció del Xavi.
Retrobats amb el nostre grup de pelegrins, sortim a sopar unes pizzes al mateix lloc de l’altre dia. Avui no estan simpàtics i tot és una mica caòtic, però no tenim ni esma per discutir. Marxem a fer les postres a una altra banda. Il gelato. A la Martina no li agraden els gelats i com que espera veure la seva amiga Leyla, que va conèixer a Alemanys, no ve amb nosaltres. Sortim a buscar-la i a conèixer-la al cap d’una estona. Els italians no son massa puntuals, tampoc. Els ulls se’m tanquen escrivint el merilanding. Demà 1200 km més i ja serem a casa. Sortim a les 6 a.m
Merilanding per la vida 