Tornar a la normalitat després del que suposa un recés espiritual no sempre és fàcil. Necessites un parell de dies per aterrar i tornar-te a sentir mundà. La sensació de pau es va esvaint a mida que la vida i els adolescents et posen a prova. Per altra banda recuperar a l’Arnau, ni que sigui en el seu dia de festa m’ha semblat de les millors coses d’aquesta tornada.
El vam anar a buscar diumenge amb la intenció de tornar-lo dimecres, però dilluns el van reclamar, així que només hem gaudit d’ell, sencer, sencer, el dimarts. I quan diem gaudir tampoc seria molt perquè com a bon adolescent, necessitava esbargir-se una mica, i en això, la Martina és providencial.
Dimarts ens hem llevat amb una feina molt important a fer, anar a comprar l’outfit d’aquesta nit. La Martina va fer setze anys diumenge i vol anar a la disco, així que amb les cosines han quedat d’estrenar-se a la white summer party de Fata Morgana, una discoteca que ja vaig trepitjar jo ara fa… uns quants anys. Està a Sant Pere Pescador, al càmping les Dunes i recordo que quan la van inaugurar els meus pares hi van anar. Poc després ja seria la delícia de les primeres nits de juerga de la meva vida.
El cas és que quan estàs treballant de cuiner, com és el cas de l’Arnau, no penses en omplir la maleta de roba per sortir de festa, així que com la proposta ens ha arribat amb el peu canviat, hem hagut d’anar a comprar roba.
Per un cos no normatiu com és el de l’Arnau, comprar roba vol dir grans dosis de paciència i de bon humor. Primer perquè no trobes el que busques a la primera i després perquè vol dir que molt dels pantalons que t’agradin no et cordaran. És en aquest punt que el sentit de l’humor s’ha de posar a prova sinó la intenció pot acabar en tragèdia. Però avui estàvem convençuts que ens en sortiríem. I hem triomfat com la coca cola!
Hem anat a l’Escala que és el que ens cau més a prop. Anar amb cotxe a l’Escala és una missió impossible si no coneixes els carrerons que et porten a lloc per estalviar-te les cues interminables dels estrangers que amb una paciència de Sant cerquen aparcament a prop de mar. Doncs ha estat arribar i moldre. No teníem ni un euro per posar a la màquina de zona blava, així que hem enfilat un carreró de Riells i bingo. A la primera. Hem aparcat i a la primera botiga que hem entrat s’ha quedat uns pantalons curts texans de color blanc perla, m’ha dit la senyora. Per mi, us diria uns pantalons curts texans descolorits amb lleixiu fins a fer-los clars. A partir d’aquí la cosa s’ha animat i a la següent botiga un polo rebaixat del Jack & Jones, blanc. Aquí ja teníem l’outfit, però com que l’Arnau ja ha cobrat el primer sou, li feia il·lusió aprofitar que estava en ratxa i hem anat a una tercera botiga que ha fet pòdium en els Jocs Olímpics de comprar roba. La roba no és de marca, però i què. Uns pantalons i una camisa de lli 3xL no son fàcils de trobar a aquestes alçades de l’estiu. Estava tan animat que ha pogut triar i tot entre diferents propostes. Content com un gínjol hem tornat a casa. Sense baixar del cotxe hem recollit a la Martina i a la Txell i els he dut de nou a l’Escala. Havien decidit anar amb la colla que tenen als apartaments a la platja i a dinar una burguer. Els he deixat i he tornat a casa. El Xavi i jo ens hem quedat solets i he tingut la sensació que això és el que ens toca d’aquí en endavant. Tornar a mirar-nos als ulls i a gaudir d’estar junts i sols. La veritat és que els nens et donen molta vida, però també és cert que et treuen molta pau, així que compensa recuperar temps per a nosaltres.
La tarda amb tempesta inclosa ens ha passat bastant ràpid. Hem vist sèries i hem anat a buscar els teenagers. La pluja ha estat la seva primera aventura del dia. La segona estava per arribar.
Quan han arribat a casa, ja ha començat una mica la preparació de la nit. Hem vist els outfits dels dos, ens han preguntat, que si això que si allò. Que si vaig bé, que si vaig massa estret, que si el top és massa curt… un mal de cap que ens ha semblat propi d’una escena de pel·lícula i s’han decidit. Després s’han relaxat, l’Arnau volia dormir una mica per no estar massa cansat per la nit. Hem anat a buscar a la seva cosina la Tània, hem sopat junts i ha arribat l’hora, ara sí, de preparar-se per la gran nit. La Martina estava tan eufòrica!
S’han vestit, maquillat i empolainat de valent. L’Arnau i jo miràvem una sèrie i a cada moment la Martina sortia per dir-nos què ens semblava el seu makeup. Mareta meva… pau, pau, pau m’he hagut de repetir més d’una vegada.
A les 12, com la ventafocs, però a la inversa, entraven a la festa i feien molt de goig tots tres. El blanc ressalta la pell bruna dels meus. En Xavi i Jo hem anat a veure una amiga que té un bar a Sant Pere Pescador, la Ruki. També volíem sortir de festa però de chill, que diuen ara. Vol dir de tranquis, pels de la meva generació. I ens hem recordat junts anat de festa. Les nostres festes i les nostres juergues. I hem convingut que la festa és molt millor quan la vius en primera persona, no tant com a pares.
A les 3 a.m. els hem anat a recollir. Per les cares que feien no sabíem si s’ho havien passat bé. Després de la bateria de preguntes que els hem fet hem descobert que tot bé fins l’hora de marxar, que ha estat massa aviat, segons el seu parer. I potser tenen raó, però de vegades, quedar-se una mica amb les ganes et permet assaborir millor la propera vegada. S’ha obert la veda.
Merilanding per la vida 