Fa 13 anys que vaig començar a escriure el meu dietari d’estiu, Els nens eren petits i em sembalva una bonica manera d’enregistrar records. És clar que llavors no teníem Instagram i escriure un blog em semblava l’opció perfecte que m’obligava a condensar i a usar un dels meus dons: l’escriptura. Des de llavors m’he encadenat per amor i per plaer a la cadència dels dies d’estiu, a copsar-los, a viure’ls per escriure’ls després i sobretot, he fet instantànies dels moments que quedaran per sempre en algun lloc, un núvol que no sé on és, però que espero poder-hi tornar sempre que ho necessiti. Comencem.
Sabeu quan teniu molta gana i esteu en un banquet amb la taula ben parada i amb una quantitat de plats infinita que t’agafa un no-se-qué perquè no saps ni per on començar? I és en aquell precís moment que gelada per una decisió incapaç de prendre agafes el primer que trobes i t’ho poses a la boca sense saber ni què és? Doncs així han començat les vacances. Cada vegada arribo a l’estiu amb les piles menys carregades, el liti aigualit i fins i tot una mica de rovell a les puntes. I això fa que sigui incapaç de planificar res les 48 hores següents a acomidar-me amb un bones vacances als companys de feina. Encara sort que aquest any el calendari m’ha donat l’oportunitat d’endreçar-me una mica abans, i ha fet que comencés les vacances just un dilluns. El cap de setmana ha servit per anar a la peluqueria, comprar i fer la posada a punt. Hem estrenat el “paellero” de potes regulables i hem vist a uns pocs amics.
L’apartament d’Albons el vam trobar en plena pandèmia, sortia d’una subhasta i, fins a dia d’avui, creiem que es van equivocar en el preu, però no hem dit res. El cas és que per amoblar-lo hem anat acceptant coses de cases conegudes, hem recollit coses que d’altres cases ja no volien i deixaven pel carrer, i hem comprat algunes coses que en altres cases ja no volien però que per tenir-ho a casa millor m’ho venc. Això vol dir que és una caseta feta de bocins. Li hem donat una gràcia especial i ens sembla un lloc meravellós, però calia intentar donar-li un punt amb la il·luminació. Aquesta assignatura, no sé a vosaltres, però a nosaltres no se’ns dona. Crec que la tenim atravessada. Així que ens hem llevat amb ganes de posar fil a l’agulla visitant un Leroy Merlin.
Hem deixat la Martina a casa, ella ja en té quasi 17 i com a bona adolescent, no saps mai si s’haurà llevat nena o dona, avui ha decidit quedar-se a casa sola. Dona. L’Arnau treballa al restaurant de la Tati i l’Albert, és el segon estiu que es guanya una mica de diners per les seves coses d’hivern. Ara ja en té 19 i espero que traginar plats amunt i avall li tregui una mica aquest ritme caribeny que sempre porta a sobre.
Haviem d’anar fins a Vilamalla, a tocar de Figueres. Hem arribat per la carretera de Fortià, el GPS, ens ha fet sortir de la variant i hem pogut gaudir del paisatge de la plana de l’Empordà que tant m’agrada. Les bales de palla ben grogues contrasten amb el verd dels camps de blat de moro o de colze. I com una senefa infinita et va vestint la nostàlgia. Pobles de pedra, esglesies vigies al capdemunt de turons. Carrers estrets i ramats d’ovelles.
Quan hem arribat ens hem adonat que anar un dilluns a un Leroy Merlin és una de les activitats estrella pels turistes especialment francesos. Mareta meva quina gentada! El Xavi deia: sempre em pregunto que si la gent ja viu en un lloc, ja deu tenir de tot, no? Doncs com s’aguanta aquest negoci, on rau l’èxit. I filosofant hem entrar. Hem donat una volteta i ha passat el que sempre passa, que d’allò que volies comprar ja no en queda, d’allò que pensaves que tindrien, no en saben res, i d’allò que pots pensar que necessitaries, trobes que és caríssim. Així que res, hem agafat el carro gran per una garnalda de llums solars (aviam si aquesta vegada l’encertem), un liquid reparador de mobles, un barnís i una pintura blanca. -Sí, ja tinc projecte de restauració: la tauleta de centre que vàrem comprar a una vídua anglesa a l’Escala. Encara plorava quan la vàrem recollir. No vaig voler regatejar els 15 euros que en vaig pagar tot i que li calia una maneta de pintura. 4 anys després ha arribat l’hora.-
Amb la decepció a les espatlles hem intentat satisfer-nos en un altra magatzem. Un que es deia GIFI. Hi hem entrar encuriosits i hem sortit amb 4 coses que ens han fet el fet. És com un basar oriental però de productes alemanys i francesos. Alhora de pagar ens han regalat una bossa de patates. Camí del cotxe, ja eren quasi les dues, les hem obert i com que picaven he pensat que potser estaven caducades. I pam! Justa. El dia 13 del 7 caducaven. A punt de tirar-les li dic a en Xavi, no sé si piquen perquè son dolentes o perquè haurien de picar. En Xavi ha vist la foto petita del pebrotet de chili. Així que el que no mata, engreixa.
Dinar de sobres, migdiada i començar a preparar-nos pel vespreig, en castellà, tardeo. El Xavi ha encarat la primera truita de patates pel convidats. Resulta que divendres vàrem tenir la sort d’anar a veure en Ramon Mirabet al Portalblau. Meravellós. Quan sortíem ens vam trobar amb l’Alba. Una companya de feina del Xavi de quan van treballar al Terrat. Ha plogut molt des de llavors però la tensió del directe i el fet que els dos fossin aprenents els va unir amb una llaçada especial. La il·lusió de veure’s va fer saltar l’Alba al coll del Xavi. S’abraçaven i exclamaven sense parar que quina il·lusió. Després d’un què feu per aquí, quina gràcia, que has fet de la vida, et presento l’Alfred i ostres no em diguis que és el germà del David, i no sé quantes casualitats més vam decidir que aquella trobada fugaç i sorprenent bé es mereixia una segona part. Així que els vam convidar a fer un vespreig.
A casa som de convidar a dinar, però de vegades la calor fa complicada la sobretaula. Així que ens aprofitem de la moda. El nostre vespreig ha consisitit en una trobada a les set de la tarda, una remullada a la piscina, veure la posta de sol, donar de menjar a les mosquites perquè puguin parir més mosquits, truita de patates i formatges, i converses inacabables, records, casualitats i molts riures. Ens ho hem passat molt bé.
Quan et coneixes amb algú de nou, que no sap res de tu i tens l’oportunitat de construir la imatge que tindrà de tu a través dels teus records i del què li expliques, et tornes més selectiu en allò que expliques, no ho trobeu? Et converteixes en seductor de tu mateix, per fer pujar els nivells de dopamina fins el punt que en vulguis més d’allò.
L’Alba i l’Alfred son d’aquelles persones que causen efecte i afecte de seguida. Son ràpids, simpàtics i transpiren sentit de l’humor. Els meus fills han xalat de valent fent volar la imaginació a les pel·lícules de por de taurons i altres bèsties. I de Chicho Ibañez a Alfred Hitckock hem arribat a les gavines que ens han acompanyat com un running gag tota la vetllada.
L’Alfred és un melòman empedreït, especialment fan dels 80, que ha fixat la mirada només d’arribar en el nostre tocadisc. Això ha servit per treure els més de 250 discos que guardem en un armari colonial abandonat a l’Avinguda Madrid.
I mentre rèiem de les portades i de les gavines que hi sortien (en sèrio que ens petàvem de veure gavines en un futimé de vinils) a mi m’ha entrat un no sé qué de repassar els discs de la meva infància. De la Maritrini i els Pets Shop Boys de la mare a els clàssics i les orquestres del pare. Mirant-los amb atenció, fins i tot, hem trobat algun disc dedicat de quan s’estimaven. I és que els records també es troben en les coses. I he pensat que tot el nostre apartament estava fet no només de bocins sinó d’històries que s’expliquen en una sobretaula d’estiu i que descriuen més bé que nosaltres mateixos qui som.
PD: El meu company, el Marc, biòleg, em va recomanar una app per saber quins ocells canten al meu voltant. Aquesta nit, he gravat i analitzat un ocell que més que cantar xisclava. Mussol comú. I ja he pogut anar a dormir tranquila.
Merilanding per la vida 