I al setè dia descansà.
Després d’una primera setmana de vacances hem constatat que:
1. Els horaris i l’adolescència són i seran el maldecap de l’estiu.
2. Que si ens llevem d’hora i tots alhora tenim més possibilitats d’anar a la platja.
3. Quedar-se adormida a la platja pot donar-te un regal inesperat.
Aquest matí a l’Arnau se li han enganxat els llençols i l’hem hagut d’acompanyar a la feina. En bicicleta, que és com normalment hi va, hagués arribat un quart d’hora tard. En cotxe, només han estat cinc minuts. Temps suficient perquè algun company malhumorat, d’aquells que et trobes arreu, et toqui la moral tot el dia.
Recordo que a casa, els pares, com més tard anaves a dormir, més aviat et llevaven. Amb el lema de “si ets gran per anar a dormir tard, també ho ets per llevar-te d’hora” apreníem la responsabilitat de la norma i et donaven les eines necessàries per a conèixer el límit del teu cos. Estar cansat no ajuda al bon humor, com a mínim a mi. Si no puc adormir m’afecta i em poso irritable. A casa ja ho saben. En Xavi, en canvi, pot dormir poc i sembla que aquest fet no li faci perdre la son, mai millor dit. Pot dormir a estonetes i ja està. Jo necessito les meves vuit hores (bé, ara, ja potser amb set en faig prou) com una nena petita.
Després d’esmorzar tard, hem decidit anar a Verges. Aprofitaríem el mercat de brocanters dels diumenges i la missa de les dotze per tenir el diumenge fet. No havíem entrat mai a l’església de Sant Julià i Santa Basilissa. I tampoc mai havia sentit a parlar de Basilissa, fet que m’ha portat a buscar-ne alguna informació. Julià i Basilissa van ser un matrimoni que es va veure obligat a casar-se perquè les seves famílies ja ho havien decidit. Cap dels dos estava cridat a la vocació del matrimoni, en canvi sí coincidien en la vocació a la vida religiosa. Així que van fer un pacte i van mantenir la seva castedat fins a la seva mort. Cadascun d’ells va fundar un monestir i ella, fins i tot, un hospital. Quina història!
L’església era plena. Una noia cantava com els àngels. Ha coincidit, que un nen i una nena feien la primera comunió. I el mossèn no ha acabat de recordar el nom de la nena. L’ha anomenat fins de tres maneres diferents.
Després hem anat al mercat de brocanters. Hi anem sovint, però ara a l’estiu és una mica dur. El sol cau a plom i, fins i tot, els objectes que hi venen cremen en tocar-los. És una feina dura ser firaire durant l’estiu. Com que ja ens va enxampar la calor la vegada passada, avui hem agafat el paraigua del cotxe. Fa uns anys m’hauria semblat una excentricitat, més aviat oriental, això d’anar amb paraigua un dia de sol, però què voleu que us digui.
Només ens hem firat dos quadres, el valor dels quals eren els marcs, i unes arracades. M’encanten.
Després de dinar, migdiada per aguantar el que ens queda de dia que no és poc. Sabeu que en Xavi va participar de l’últim videoclip dels Figa Flawas? Doncs gràcies a això avui hem pogut anar-los a veure al festival Sons del Món a Roses. Actuaven amb la Mushkaa i això ha suposat més pressió al outfit de la Martina. No entenc que per anar a un concert a la nit, en la foscor, amb una gentada de por i on quasi costa no equivocar-se de persona mentre parles cridant, sigui tan important què hi portes posat. Però ja sabeu que la pressió social en l’etapa adolescent és un problema de primer ordre. Mira que m’esgargamello, anant a escoles, per parlar de la prevenció de l’assetjament escolar i dient als nois i noies que focalitzar-se en l’aparença és un error perquè la gent tendeix a simplificar i a posar etiquetes, deixant de banda l’oportunitat de conèixer a fons les persones. Però ja sabeu el que diuen: a casa del ferrer, ganivet de pal.
Després de tres intents, ja ho hem tingut llest. Una samarreta de tirants, una faldilla curteta texana i botes (mare meva, amb la calor que tinc sempre als peus! He pensat quan l’he vist per tercera vegada. No li he dit res.).
Ens feia il·lusió aquest pla, aquest vespre familiar i diferent. Un mal dia pot acabar bé. Així que hem fet cap, cap a Roses. Aparcar no ha estat tan complicat com pensàvem, però hem hagut de caminar bastant. Com que l’onada de calor es deixava sentir, hem començat a suar abans d’arribar. Cues per entrar, per fer un mos, per demanar un tiquet, per demanar una cervesa. Tot plegat ha fet que ens perdéssim la primera cançó. L’esplanada de la Ciutadella de Roses és de terra i com que l’ambient era tan sec, la pols s’aixecava amb facilitat.
He aprofitat un desnivell per tenir millor visibilitat i amb l’ànim que un bri d’aire em socorregués de la xafogor que ens mullava l’ànima. Val a dir, que després de tres cançons ja estàvem immersos completament en la festa que et proposen els Figa Flawas. Aquest grup, vist el públic que allà s’hi aplegava, arriba a grans i petits. Quan dic petits, vull dir nens i nenes que cridaven i cantaven a ple pulmó les divertides lletres dels de Valls. Ens ho hem passat mooooolt bé.
De jove no anava a gaire concert. Era massa car i no hi tinc afició, però si alguna vegada havia pogut gaudir-lo no hi havia trobat mainada. Hem vist gent, fins i tot, amb bebès. Imagino que això són les vacances, però m’ha sorprès.
La Martina volia anar al centre de la pista. Nosaltres ja estàvem bé allà, així que ha convençut a son germà per atansar-s’hi. Ella ho té això. Viure al màxim vol dir, atrevir-se a viure-ho tot des de dins, amb la màxima entrega. I he pensat que quina sort per l’Arnau tenir una germana petita que l’estira a viure tant i tan desacomplexadament. Ella ens fa viure al màxim a tots. Des que va néixer, demà fa disset anys, la seva energia ens ha divertit, esgotat, fer morir de riure i viure intensament. Aquesta lleona de cor bonic és un motor per a la família. Un autèntic Ferrari.
La nit ha acabat amb pastís i espelmes improvisades. A les dotze, ha cridat: ja en tinc disset!
Jo he pensat que en els seus disset estan els meus quasi cinquanta. I he sentit la nostàlgia de la vida. De quan només començava.
Merilanding per la vida 