Néixer l’onze d’agost és tan fumut com posar-se part la setmana del 15 d’agost. Aquella en la qual el món es para per a tothom excepte els que es dediquen al turisme i els que estan de guàrdia. És la setmana en què es buiden les ciutats i es fan llargues cues per atansar-se a la platja, la muntanya i sortir d’allà on la vida ens té segrestats. Néixer l’onze d’agost vol dir que la celebració del teu aniversari es veurà abocada a una lleu trobada amb els que tinguis més a prop, perquè mai no hi seran tots.
La meva Martina, la nena inquieta, divertida i geniüda, avui en fa disset. I això ho ha marcat tot. En Xavi ha arribat a casa ben aviat amb un pastís per a deu persones. No se sap mai. Com que entre setmana l’Arnau entra a les 12 h, els hem deixat dormir una miqueta per descansar. Hem esmorzat i, com que el Xavi és autònom, de vegades les vacances queden interrompudes a la sort del qui et paga. I així ha estat. Hem treballat una mica. Un mica que ha representat una galleda d’aigua freda a l’slowlife vocacional i que ens ha obligat a posar-nos les piles quan encara no estaven carregades del tot. Crec que tornem a estar al punt de partida de càrrega. El meu indicador està en vermell. Low batt.
Com que avui era el dia de festa de l’amiga de la Martina, la Meri, ha vingut a passar-lo a casa. Han anat a la platja i han tornat amb gana. Els he fet uns macarrons a la carbonara. La Martina volia pasta i com que tenim la tradició que el dia del teu aniversari pots decidir el menú (espero que mai demanin llagosta), doncs hem fet pasta. Volia fer els espaguetis a la carbonara, però quan ha estat el moment de bullir la pasta, que era el final, m’he adonat que només tenia macarrons. Fet i fet, pasta igual— he pensat.
Que diferent és quan fas el dinar o sopar de cada dia de l’any a quan el fas estant de vacances, oi? A mi cuinar m’agrada. M’agrada pensar en la cara que farà el comensal quan tasti aquest o aquell plat. M’agrada pensar, mentre tallo ceba, faig el sofregit o rego el plat amb vi ranci que tancaran els ulls, els posaran en blanc i hi sucaran pa. És un reconeixement quotidià a un acte d’amor. La gent que viu sola els costa cuinar, perquè cuinar per un mateix és carregós i no té l’al·licient d’imaginar cares i compliments. —Això ho ha sabut veure molt bé els de Casa Ametller que fan uns plats de consum individual que te’n llepes els dits. Jo alguna vegada, durant l’any, he hagut de tirar aquesta proposta i em sembla tot boníssim. Però no és igual—.
Els macarrons han quedat boníssims.
A la tarda, elles han estat de xerrameca. Els adolescents viuen en la dualitat constant. O no parlen o t’expliquen fil per randa tot el que els ha passat. Ho fan amb tant de detall que moltes vegades et perds. Quan parlen d’algú i et contextualitzen l’arbre genealògic dels seus antecedents o parents, vas perdent el fil fins a assentir amb l’ànim que s’acabi aquell suplici que et té enganxat a la cadira, i que aguantes seguint la indicació professional que cal establir canals de comunicació oberts amb la teva jovenalla. En Xavi ha acabat rebentat de només el dinar i se n’ha anat a estirar i a escoltar el silenci. Jo he fet migdiada sentint la remor de les seves converses. És clar que avui repassaven una vegada i una altra la finestra de la seva realitat, o sigui, Instagram, per veure qui l’havia felicitat i qui se n’havia oblidat.
Quan érem petits, això de les festes d’aniversari no es portava. Com a molt venien els avis a dinar, es treia un pastís i es mullava tot, inclòs el nostre front quan es vessava, amb xampany (això del cava va ser després). Amb els amics portaves caramels a l’escola i et feien la corona de cartulina, cantaves l’aniversari feliç i llestos. Alguna vegada, alguna mare valenta, et convidava a casa. Però podria comptar amb els dits de les mans les festes a les quals havia anat de petita.
Ara el món és diferent, i quasi et diria que vivim en un excés de celebració. Ara ho celebrem tot. Fem una festa des de per a la “revelació del sexe del nadó” fins per acomiadar els morts, passant pel bateig o la presentació de la criatura, la Primera Comunió (si hi ha sort), la festa dels 15 —que hem importat de la cultura llatina—, la dels divuit anys, la celebració dels casaments, separacions i divorcis… Tot. Potser per això m’ha fet un no-sé-què veient una celebració tan chill.
Ella no ha dit res, jo tampoc. Tot i el caràcter de la Martina val a dir que és una persona que s’emmotlla molt bé a les circumstàncies. Potser per això es va adaptar a la seva vida a Alemanya. Avui, els seus d’allà li han trucat per felicitar-la. Se l’estimen molt.
En Xavi, l’Arnau i jo hem anat a l’Escala. Cadascú amb el seu propòsit. Jo em volia comprar un banyador nou, demà anem convidats a casa d’una amiga i el meu està a punt de dir adeu. Podria anar amb biquini, però el llaç encara està present. L’Arnau volia comprar un regal per a la seva germana i en Xavi feia les funcions de xofer. S’ha guanyat un gelat de regal per la paciència. Anar de compres és una activitat interessant per a fer pujar o baixar l’ego en funció de si trobes la talla que esperaves que t’anés bé i et va bé a la primera. Això li ha passat a l’Arnau i estava més feliç que un gínjol.
Hem esperat fins a l’últim moment per saber si la Martina hauria o no convidat als seus amics. Així que passades les deu ja hem pres la decisió, moguts per la gana, que soparíem els que estàvem a casa. Com que la meva tocaia també hi era, doncs hem sopat els cinc. Després de sopar han vingut l’Uri i el Roger, els veïns-amics de l’apartament. Feien cara de son, però no han dit que no a un (o dos) talls de pastís. Rèiem recordant alguna malifeta de l’Arnau quan la Martina s’ha aixecat xisclant. Havia entrat a casa una libèl·lula de la mida d’un rat penat. Ens ha costat força fer-la fora. Ha caigut sobre el pastís i he pogut veure com n’era de bonica. Tenia el cos blau i les ales irisades. La primera vegada que l’hem pogut agafar per ajudar-la a marxar, l’hem fet volar a través de la terrassa i ha tornat a entrar. Després ho hem fet, ja fora de l’apartament. No l’hem tornat a veure.
Algunes cultures creuen que la libèl·lula porta prosperitat, bona sort, pau i canvis. Així que avui, l’ensurt, m’ha semblat una bonica i natural manera de felicitar a la meva petita, gran persona i desitjar-li una volta al sol plena d’allò que les ales irisades li venien a portar.
Merilanding per la vida 