El dia ha començat amb pressa. Quan estàs de vacances perds una mica la noció del temps i deixes l’habilitat de calcular a la tauleta de nit, al costat del despertador. No anàvem malament de temps, però el meu marit que està intoxicat crònicament pel control del temps, ens ha estressat una mica per sortir de casa i arribar a una hora decent a casa la Montse, a Calonge. Abans, però, hem parat a can Moner a comprar-li una planta. Abans d’arribar-hi ja m’estava demanant si tenia clar quina planta li havíem de comprar. Així que quan li he dit —buguenvíl·lia— ja ho tenia clar. Hem sortit del cotxe, esperitats, hem demanat al primer treballador del garden on podíem trobar les buguenvíl·lies —a la zona de les enfiladisses— i després de demanar ajuda, i sense temps per esperar, hem trobat una que ens ha fet el pes. Una vegada a la caixa, he demanat si ens la podien embolicar. Llavors pla s’ha posat nerviós, en Xavi!
Totes les botigues de jardineria que conec viuen en un temps diferent del qual es viu fora. Allà dins els minuts tenen més de cent segons. La parsimònia dels treballadors es contagia als visitants que passegen embadalits mentre miren les plantes que en la majoria de casos acabaran morint als seus braços quan les triïn. Bé per excés d’aigua, bé per defecte.
En les conferències i xerrades que faig sobre l’assetjament escolar, sempre dic als pares que hauríem d’aprendre de la natura per educar als nostres fills. Si no els eduques creixen com les males herbes, és cert. Però si estàs molt a sobre del teu fill el pots ofegar d’aigua i si no hi estàs pendent s’assecarà. Has de donar-los el punt just perquè ells es vagin fent amb l’entorn. Els has de regar amb delicadesa, només de tant en tant. Has de mirar que sota el test tinguin un plat per evacuar l’aigua sobrant, perquè, en cas contrari, se’ls podria podrir l’arrel. Per més que les posis al sol, no sempre trauran flor de seguida. I depèn d’amb qui les posis al costat, acabaran patint una plaga o es faran formoses. Si penseu en els vostres fills, segur que enteneu la metàfora.
La planta feia més d’un metre d’alt i hem patit per posar-la al cotxe. Hem perdut unes quantes flors roses, però com que era tan florida no ha importat. Ha tingut l’èxit esperat.
Avui ens hem sentit part de l’aristocràcia per una estona. El lloc i el servei a què ens ha convidat la Montse és d’un altre temps. Això segur, perquè ella en té 97 i l’hauríeu de veure pujant i baixant les escales del jardí. Pensar en nous projectes la té jove. Si el meu cap m’ho permet, crec que de gran voldré ser com ella. Penseu que cada dia té gent a dinar a casa. De vegades s’hi apleguen 18 o 20 persones i tot i que té ajuda, ella és la que està al cas de tot el necessari. Des d’anar a comprar, fer els menús, fins a controlar tot el que està per fer de casa i del jardí. És impressionant.
Ens ha delitat amb uns entrants de mar: cloïsses, gambes a l’allet, sepionets cuinats amb la seva tinta i calamars a la romana casolans (he intentat treure les proporcions per a fer-los, però no hi ha hagut manera). I hem entrat a matar amb una fideuada deliciosa. Per acabar, préssec rostit amb gelat de vainilla. Tot això mirant el mar de fons.
Soc conscient que avui he tingut dins meu un polsim de felicitat, no només per l’amalgama de sabors i d’emocions que m’hi conduïen. Si no perquè ho he pogut compartir tot amb la meva família.
Ens hem acomiadat com t’acomiades d’algú prop de la centena. Amb aquell punt de comiat final. Potser serà l’últim et dius dins teu amb el cor encongit. Ella també ens acomiadava amb el mateix sentiment. Crec que un s’ho nota que està més enllà que aquí, no ho trobeu?
Hem passat la tarda al cotxe. De la Costa Brava a la Costa Daurada. Des de la fresca de l’Empordà a la xafogor de Cambrils. Un canvi per estar uns dies a casa dels avis. Encara que només siguin uns pocs dies gaudirem de el fet d’estar plegats, de recordar, novament coses que ja sabíem i de repetir-nos les coses més vegades del normal. Els avis tenen el superpoder de fer-te sentir especial i de donar-te la seguretat de la rutina. Aquella que ells ja no abandonen perquè viuen en les vacances eternes. Programats amb una app interna de control horari, saben l’hora que es lleven, que naveguen, que dinen i que sopen. Saben, fins i tot, els passos que faran com a resultat d’un dia quotidià. L’Emi, la meva sogra, que aquest any ha estat operada d’una vàlvula del cor, m’ha dit que té la sensació que el temps d’ara és un regal i que sempre el veu així. Trobo que té raó i que tots hauríem de veure així, el temps i la vida. Al cap i a la fi, no tenim ni idea de quan s’acabarà.
Les notícies que no esperàvem trobar és que la barca amb què naveguem està espatllada i l’aire condicionat també. Veurem si amb un vell ventilador aconseguim agafar el son i descansar de les hores de viatge.
La Martina s’ha trobat, finalment, amb la seva amiga Paula. Aclarits els horaris, ha sortit a fer un vol i ja torna a estar contenta.
PD: L’Arnau s’ha quedat a Albons a acabar de fer l’estiu. Aquesta és la setmana més dura de l’any per a la restauració a la Costa Brava. Encara ens costa dir-li adeu, però com les plantes, les hem de deixar que s’aclimatin perquè puguin créixer per si soles.
Merilanding per la vida 