Fa dos dies que dormo fins que se m’acaba la son. La xerrameca dels pardals i les orenetes d’Albons em desperten més aviat del que voldria. Soc d’aquelles persones que usa la son com a eina reparadora. En podeu dir mandra, però jo en dic càrrega d’energia.
Com que saben que per a nosaltres l’àpat més important del dia és l’esmorzar, els avis ens han deixat una safata plena d’embotits, mantega, formatge i torrades perquè féssim el nostre ritual. Ells ens miraven embadalits i encara que ja havien esmorzat, no s’han pogut resistir a satisfer la boca que se’ls feia aigua.
En Jaime estava preocupat. La seva barca estava en el box de reanimació perquè li faltava una peça per a funcionar correctament. L’amor que li té a la seva barca és suprem. Potser no és tant al vehicle en si, sinó més aviat el que representa. És una família de mar. D’aquelles que es lleva ben aviat perquè saben que és la millor hora per gaudir-lo. Als seus quasi vuitanta-cinc anys, encara, de tant en tant es calça l’esquí i fa unes quantes passades en ziga-zaga. Abans ho feia cada dia, però ara comença a notar el pes dels anys (ho dic somrient, pensant que jo ja firmaria començar-ho a notar passats els vuitanta).
Quan no pot esquiar, gaudeix del mar. De la frescor de les aigües a alta mar. De veure com l’Emi practica l’art de surar a l’aigua més d’una hora seguida. D’unes olives i unes patates per fer entrar la gana. D’una cerveseta fresca. I és clar, quan hi som tots, de veure’ns arreplegats al seu voltant. En aquests moments, sempre se li escapa una llagrimeta. De vegades és imperceptible, d’altres va acompanyada d’un “Emi, no puc” que vol dir que sent tanta felicitat dins seu que no pot estalviar vessar una llàgrima d’agraïment a Déu pel que té.
La Martina a reptat a en Xavi a submergir-se per agafar sorra. Ella l’ha aprofitat per a exfoliar-se la cara.
Mentre es banyaven —jo només m’he sucat i m’he posat de guaita per localitzar meduses— l’Emi ha sentit com alguna cosa li tocava l’espatlla. En un primer moment hem pensat que era una fulla de posidònia, el mar n’estava ple. Però després hem vist que no, que era com una mena d’animal que corria per les aigües. Si li acostaves el dit a la cua, saltava com un saltamartí. Anàvem fent hipòtesis en veu alta de què ens semblava que era: —una gamba!— deia la Martina —una galera—opinava jo… En Xavi ha aconseguit agafar-lo i mirat de ben a prop, hem constatat que, amb quasi tota seguretat, era un llagostí. Un animal simpàtic que només el coneixíem de quan fem l’arròs… Ara em farà llàstima, veure’l a la paella.
Després de dinar, el ritual de sèries i migdiada. Jo de mentre, em llegeixo un Tros de Vida d’un Tros de dona com l’Estel Solé. M’encanta com escriu perquè ho fa fàcil. Perquè escriu tal com es parla i això no sempre és fàcil d’aconseguir.
Aquesta tarda hem sortit vora les sis de la tarda a passejar i la sorpresa ha estat que no hi havia pràcticament ningú pel carrer. L’Emi diu que la gent fuig de la calor i no surt fins passades les vuit de la tarda. Així que hem estat passejant per Cambrils com si fos un dia de tardor. Podíem veure les botigues, les que sempre hi són, les que sempre hi eren i aquest any ja no, i les que cada any canvien. El curs dels anys no només els notes en els fills o en les teves pròpies possibilitats, també els trobes en les tendències i la moda. Nosaltres buscàvem unes Crocs i ara ja no se’n venen…
Hem anat a saludar a la Nuri, la meva cunyada, que té una farmàcia al passeig de Cambrils, la farmàcia de la “Cañas” en diuen, en honor a la seva mare que és qui va aixecar el negoci. Ara hi treballen també els seus fills. Així que fer-los una visita és assegurar veure una part de la família. Anaven de bòlit. A tongades no donaven l’abast, a tongades podíem tenir converses curtes. En Xavi es mirava unes ulleres de llegir, perquè la Nuri en té unes de molt modernes. Les hem provat totes i quan ja estava a punt de quedar-se’n unes de verdes, similars a la que ja duia, hem trobat les definitives. Són molt canyeres. Estant en la rebotiga, dues clientes han reconegut al famós del meu marit i s’han dit entre elles prou alt perquè ho sentíssim —és el locutor de la tele— Una expressió ben curiosa que accidentalment és la que millor defineix la professió del Xavi. Com és d’esperar, en Xavi les ha anat a saludar i elles han quedat encantades. És una persona ben especial el meu marit. Li agrada parlar amb la gent i se sent agraït per la professió que té i que no tindria si no fos pel públic. Sempre està a punt per fer-los l’agraïment.
Hem tornat a casa quan la llum s’escapava per l’horitzó. Hem sopat a destemps. Hem fet cuina d’aprofitament amb algunes sobres del dinar, escalivada i torrades. El meu sogre s’ha menjat (ho ha dit ell) la millor truita a la francesa de la seva vida (ho diu sovint), però és veritat que tinc traça per a les truites a la francesa.
Mentre a nosaltres la son, el mar, la calor ens van portant cap al llit. La Martina, novament, ha quedat amb la seva amiga Paula per anar a fer un vol. S’ha vestit, pentinat i posat gloss als llavis per anar a fer un gelat. I jo he pensat que potser era massa, però només li he dit la veritat, que anava molt bonica pensant per a mi que tota edat s’ha de viure intensament, i ella no deixa mai de fer-ho.
PD: L’Arnau m’ha dit que avui han servit més de 230 menús. Que estava baldat i que ara descansaria. M’ha preguntat si jo, aquí a Cambrils, dormia més bé que a Albons amb les anades i vingudes adolescents. No l’he enganyat, li he dit que sí, tot i que no puc evitar trobar-lo una mica a faltar.
Merilanding per la vida 