Les deu tocades altra vegada. Això fa que el matí s’escurci. No sé si és Cambrils, si és la rutina o si és el fet que tinguem l’habitació més arrecerada dels sorolls nocturns, però aquí estem dormint més.
Ens hem vestit per anar a la barca, com cada matí. La Martina no vindrà perquè té una cita a Tarragona. L’amor i el seu aniversari s’han aliat per treure’ns la petita, així que hem fet cap cap el nàutic. El món del nàutic és fascinant vist des de fora, però si rasques una miqueta no deixa de ser un grup de campistes que en comptes d’autocaravanes té iots i en la majoria dels casos, molts diners. A Cambrils, no veus tantes barques a mar com a la Costa Brava. Cada dia fem càbales amb aquest tema. Potser és el tipus de costa o potser el tipus de patró. Conec a gent que diu que el millor de l’estiu és estar al vaixell, quan està amarrat a port. A d’altres els agrada navegar, com a nosaltres, i aprofitar les benaurances que el mar et proporciona, sigui l’esport, la pesca o la infinita sensació de pau que et dona el vaivé de les onades.
No anem gaire lluny. El preu de la benzina és un aturador a l’hora de fer milles nàutiques. Davant la platja de l’Ardiaca a tocar a Mont-roig, el Jaime ha deixat anar l’àncora. Prop nostre hi havia uns nens intentant dominar el vent amb les seves petites embarcacions. Els sentíem cridar fruit del neguit que els proporciona les maniobres per canviar el rumb de la navegació.
La calor era ben viva i no he esperat ni un moment a tirar-me a l’aigua. Era bastant calenta. El meu sogre ha mirat el termòstat i m’ha confirmat que estava a 27 graus. El bany ha estat plàcid. Jo he aguantat menys que ells que han estat sucant-se de valent. Crec que floto menys que els altres. Ells sense quasi ni moure’s, com si fossin boyes de senyalització per a banyistes, poden estar-s’hi molta estona. Xerren del món i de la vida mentre les onades els fan pujar i baixar en una inacabable atracció de fira.
Hem tornat cap a casa amb la pressa de qui té gana. Encara em sentia la sal a la pell així que he decidit treure’m la sal a port i anar mullada per apaivagar la calor fins a arribar a casa. A les dues, el sol es desplomava sobre les nostres espatlles i se’ns feia etern anar a cercar el cotxe. Abans anàvem a peu, però els 85 i 83 dels avis han estat decisius per treure el cotxe i fer els nou minuts a peu, en cotxe.
Després de dinar, la rutina de les sèries. Quan ells estaven per la segona part de la seva distracció, la “novel·la” que de vegades miren i de vegades la somnien, he decidit anar a buscar la sèpia per fer les mandonguilles en sèpia que els havia promès. He anat a Cal Matas. La peixateria on sempre va l’Emi. Com ahir, fins a quarts de vuit de la tarda no hi trobes ni una ànima. He entrat i no hi havia ningú. És una cosa ben estranya no veure ningú comprant peix a Cambrils. El gènere no tenia res a veure amb el que pots veure enlloc. Avui, però, he quedat bocabadada amb uns escamarlans de la mida d’una llagosta. Mentre em netejaven la sèpia i em guardaven la melsa indispensable per a fer el plat de mar i muntanya, no podia deixar de mirar aquells animals que em semblaven immensos. Ho he repetit tant que al final em miraven com si fos d’un altre planeta i que hagués aterrat per primera vegada a la Terra, en aquell precís moment i en les coordenades on em trobava.
El Xavi s’havia ofert a acompanyar-me, però li he dit que aniria més de pressa tota sola. Tot i que si volia donar-me un cop de mà podia anar fent les pilotilles. Així que he tornat, mare i fill estaven disposats a la cuina a tall de gran producció per a seguir les meves ordres. Bé, això pensava jo, perquè són els marmitons de cuina menys obedients que conec. A cada indicació que els feia, un —vols dir— o un —n’estàs segura— he pensat que és molt complicat manar. Al final les mandonguilles, crec que han sortit bones. Encara que portin una mica d’absenta, o que la picada sigui feta amb carquinyolis i que no hi hagi pogut incloure un bitxo per problemes d’al·lergògens.
Demà les portarem a la barca que hem quedat amb la resta de la família per trobar-nos a alta mar. La raó és perquè això de la barca té un no-sé-que d’epigenètica que t’atrapa i contagia l’ADN teu i el de la teva descendència.
Després d’anar a la missa de la Mare de Déu, hem anat passejant fins al bar Lovento. Un xiringuito a la punta del final del nàutic des d’on veus la posta de sol i com la nit es transforma en colors i llums reflectits sobre el mar. El Jose, el germà del Xavi, i la Núria, la seva dona, són de Cambrils, això vol dir que viuen amb el peu canviat al nostre. Quan nosaltres estem de vacances, ells més treballen. I ja, estant a l’agost, ni les ganes de sortir poden amb el cansament acumulat tots aquests mesos. Hem sopat a la fresca i quan la son ha fet acte de presència hem passejat cap a casa, ens hem arraulit i ja no recordo en quin moment li he dit: T’estimo Xavi. Bona nit!
Merilanding per la vida 