Hem dit adeu a Cambrils en un dia de rutina, barca i aixopluc de canícula. Abans, però, no hem pogut acomiadar-nos d’aquesta vila marinera de bon menjar, sense fer un gelat a cal Sirvent. L’avi del Xavi era un dels escollits per tastar les primeres elaboracions de gelat a mitjan segle passat. Des de llavors, aquella caseta de productes per passar el fred s’ha fet gran i les cues són un clàssic tant a l’estiu com a l’hivern que venen torró. L’últim passeig, l’última posta de sol sense sol, l’aire contaminat amb el fum dels incendis ho ha deixat tot d’un color gris que va d’acord amb el nostre comiat. Se’ns fa el cor petit acomiadant els avis que ens saluden amb la mà de la porta estant. La seva vida es queda allà, on sempre, on la seva rutina i la seva zona de confort mentre nosaltres marxem cap a l’Empordà. On hem decidit localitzar el nostre descans.
Abans d’arribar a Albons hem acceptat la proposta de la nostra amiga Virgínia de passar un dia amb la seva família. Un dia a la muntanya és l’única manera de recuperar-se de la calitja dels últims dies. Ens esperaven quasi tres hores de camí, però l’anhel de veure’ls i de treure’ns la suor de sobre han estat prou motivacions per a no aixecar el peu de l’accelerador.
A mig matí ja érem a Llívia. Una vila de muntanya, catalana, a França. Ens esperaven amb els braços oberts. Ens hem abraçat amb il·lusió i de seguida ens han ensenyat el seu racó de paradís. El concepte és similar a Albons, però a la muntanya. Nosaltres som més de mar, ells són de caminar i fer cims. Com era d’esperar hem anat a caminar. La Virgínia estava disgustada perquè en un dia com aquest, la mala visibilitat feia que no copséssim la bellesa de l’entorn i les muntanyes que envolten aquell paratge. Mentre caminàvem les converses se succeïen sense principi ni fi. No sé quantes n’hem començat, però de segur que no n’hem acabat cap. Ens hem mirat de posar al dia, d’una manera precipitada, dels nous reptes i de les inquietuds de la vida adolescent. Res com els amics per alliberar-nos de les mateixes inseguretats per arraulir-nos als braços d’aquells que no et jutgen.
Caminant per Llívia ens hem saludat amb tres persones que coneixem de Barcelona. D’aquesta manera hem estat conscients que triar Albons per passar les vacances havia estat una bona decisió. Com a mínim per a nosaltres, no sé si la Martina pensaria el mateix. Segurament, allà, hi trobaria més amigues amb qui quedar i sortir.
Hem dinat tots junts a casa i quan ja tot era parat, posat i quasi servit, una tempesta ens ha dut cap a dins de la casa. Sentíem ploure i ens lamentàvem que després de fer tot el trasllat a aixopluc, la tempesta acabés en quatre gotes. Després de dinar ha tornat a ploure de valent. Però ja no importava. Restàvem dins les converses, els riures fent sorolls d’animals i cercant la complicitat dels adolescents i els més petits de la taula. Acabats de dinar hem fet unes partides al rummikub. Els jocs de taula tenen la virtut d’ensenyar-te com són les persones darrere de la partida. Hi ha els tramposos, hi ha els que sempre volen guanyar, hi ha els que mai no saben perdre, hi ha els que llencen la tovallola quan les coses no van bé… la gràcia és que són els altres els que veuen quin és el teu rol.
Després de l’estona destinada al joc i aprofitant que la tarda de pluja ens donava una treva hem tornat a sortir. Aquest passeig ha estat més llarg però molt agradable. La fresca de les alçades ens refrescava l’ànima i ens despertava de l’ensopiment de massa dies de calor. Hem vist cavalls pasturant mentre intentàvem endreçar les nostres vides a còpia d’explicar-les en veu alta. Ens hem sincerat com només ho fas amb un amic i hem tornat, en una volta circular, al punt d’inici.
Ens hem acomiadat amb el propòsit de veure’ns més sovint. Mai és prou amb els amics de veritat. Hem pujat al cotxe. Ara conduiria jo, quasi tres hores més per dormir a Albons on ens esperava l’Arnau.
Ens hem retrobat i hem notat de seguida que la vida adolescent té més energia que nosaltres. Que la seva vida i la nostra està agafant senders dispars i que, mal ens pesi, comença el camí de l’adeu. Ells marxaran i, tot just ara, comencen a fer els primers saltirons per veure si les seves ales són capaces per volar ben alt.
Merilanding per la vida 