Avui ens hem llevat més d’hora de l’habitual perquè havíem de portar la Martina al tren, el passarà a Barcelona. Hem anat a Camallera, un poble petit amb parada de tren que ens queda a poc més de 15 minuts de casa. A Camallera, a part de l’estació hi ha un forn de pa que hi fan les millors coques de pa de la comarca. La gent les encarrega, així que si no vas ben aviat al matí ja no en trobes. Són uns amos peculiars perquè quan han acabat el pa, moltes vegades tanquen. Total, ja tenen la feina feta! Per això, aprofitant que acabaven d’obrir en Xavi i l’Arnau s’han afanyat a baixar del cotxe per fer-se amb una coca de pa i una altra de sucre. Les dues són per deixar els ulls en blanc quan les tens a la boca.
Després hem anat a buscar la roda reparada de la bicicleta de l’Arnau. Li han canviat la roda sencera perquè estava esquarterada. També hem comprat una manxa per fer anar amb el peu que és fantàstica.
El dia rúfol que feia no convidava a fer gran cosa. Plovia i he aprofitat per deixar que les plantes de la meva terrassa coberta al descobert i que gaudissin una mica de la pluja. Ens hem quedat a casa tot el matí.
En Xavi ha obert l’ordinador per treballar una mica. Jo m’he polit els peus i m’he pintat les ungles. Val a dir que potser és una mica tard i no sé si lluiré els peus molts més dies aquest estiu, però què hi farem. Les activitats de precisió són especialment interessants perquè t’obliguen a concentrar-te i d’aquesta manera alliberes la resta del cervell. Suposo que per això quan vols desconnectar has de trobar una activitat que copsi, completament la teva atenció. Hi ha qui corre i es concentra en la respiració, hi ha qui llegeix, hi ha qui fa mitja i compta els punts, hi ha qui pinta o dibuixa… Val a dir, però, que per a fer una activitat de concentració en parella, la cosa no és tan senzilla. Només et concentraràs si aprens a sincronitzar-te amb l’altra. I això d’harmonitzar ritmes no sempre és fàcil.
Des que tenim l’apartament, el pany del porticó de la terrassa no tanca, cosa que fa que mai puguem deixar obertes les finestres a la nit, ja que és l’única cosa que ens manté lluny dels rapinyers que furten a les cases. Ras i curt, que a la nit no corre l’aire.
A l’Empordà, normalment, una s’adorm bé, però ai las! Aquest estiu ens ha deixat algunes vetllades incòmodes de dormir. Així que el detallet de la porta del porticó se’ns ha fet molt present aquests dos últims dies i avui que no teníem res a fer…
Hi ha persones que quan no saben fer una cosa truquen als operaris professionals per arranjar el desperfecte o per pal·liar el problema. També hi ha persones que, preu per preu, sabates noves. Aquests no reparen, paguen i canvien. I finalment, hi ha els agosarats, els que davant d’un repte agafen ànim i es creuen que no pot ser tan difícil posar una balda en una porta. Aquests som nosaltres.
El paquet amb el passador de ferro ha arribat a mig matí i sense pensar, gaire —aquest és el meu principal problema, em llenço massa ràpid— ens hem posat a fer “bricolatge”. En Xavi m’ha advertit que necessitàvem una broca especial per perforar l’alumini. He mirat les instruccions i les meves mini broques de l’eina que em vaig comprar al Lidl, en principi, servien. Així que hem marcat els forats i ens hem disposat a perforar el porticó. Hi hem estat una bona estona, però el forat costava massa de fer. En Xavi ha posat tota la paciència que jo ja no tenia i ha continuat fent. Al final els forats estaven fets, sí, però només hi havia dos inconvenients. Un, els forats a l’alumini no coincidien amb els forats de la peça i dos, eren massa grans pel cargol que portava el cadellet. Així que abans d’engegar definitivament el dia i el marit a dida, he respirat profundament i m’he allunyat mentalment de tot. M’he abstret per retrobar l’equilibri mental i funcional capaç de fer-me tornar en mi mateixa i m’ha vingut al cap el meu pare. El meu mestre en tasques de bricolatge i reparacions diverses. Ell també s’enfadava quan les coses no li sortien bé. Ho recordo perfectament, però també el fet que no es deixava vèncer per les dificultats. Perseverar fins a assolir un resultat prou satisfactori. Ell sempre deia —el més important és tenir les eines adequades a cada escenari, a cada problema, a cada situació. Si fas servir les eines adequades tot resulta més senzill—. Així que he acceptat la proposta del Xavi d’anar a buscar massilla per tapar forats a l’Escala, jo he reblat la proposta, també necessitem una broca en condicions per a fer els forats.
Després de la tempesta, sempre s’acaben obrint clarianes. Hem anat a l’Escala, hem aparcat a la primera, hem entrat a la ferreteria del poble (no al basar xinès que tenim a prop i que moltes vegades per mandra és el primer lloc on anem a parar) i ens ha atès un senyor que parlava al doble de la velocitat normal. Era amable i eficaç, però tenia una peculiaritat. Anava llençant preguntes incisives com si estigués en un concurs de televisió i ell en fos el presentador. —Teniu la mida? Cal que el caragol aguanti o darrere i va la femella? —Quan per la mirada he intuït que estava a punt d’etzibar allò de —Ooooh! Llàstima. No ho has aconseguit. Una altra vegada serà…— Li he tret el cargol de la butxaca. En Xavi m’ha mirat sorprès. No m’ha vist agafar-lo. I li he dit— necessito la broca per aquest cargol, que va cargolat directament a l’alumini— Ell ha aixecat la mirada i com en un gest de complicitat, d’aquells que es fan els membres, d’una banda, ens hem reconegut com a prou iguals per a parlar-nos de tu a tu.
Amb les eines a la mà, la clariana s’obria una miqueta més. La meva germana i la seva família jugaven a cartes, i ens han saludat de la terrassa estant. Ens han convidat a entrar a prendre alguna cosa. Ens hem distès fent una copa de vi i hem fet temps per anar a buscar a la Martina a l’estació.
Arribats a casa i abans de sopar, en un ras hem fet novament els forats i hem posat la balda per a poder dormir fresquets aquesta nit. Demà ens quedarà massillar els forats de més que tenim, però suposo que no serà problema. La importància de les eines ha quedat palesa. L’aprenentatge del meu pare confirmat.
L’Arnau ens ha felicitat. Més que pel resultat (evidentment, millorable), per la perseverança i per no deixar res a mitges. La major part de les vegades, per ells, s’aprèn més de l’actitud que demostres que per la fatiga de les paraules que expresses. Una mica més tard de l’habitual hem sopat els quatre, tranquils i amb bona conversa, la fresca ens ha visitat inesperadament. Hem tancat el porticó i obert les finestres perquè ens hi entrés a casa. Ens hem escarxofat al sofà per veure una sèrie els quatre junts. Finalment!
Crec que he aconseguit no aclucar l’ull fins al minut vuit.
Merilanding per la vida 