Us confirmo que tot l’escrit era cert. Vaig poder saber que aquells cops infernals eren perquè al damunt hi tindrem nous veïns i estaven traient la pèrgola de fusta que té la seva terrassa. De moment no sabem qui són, però sí el soroll que poden arribar a fer.
Han estat dos dies de calma, de manualitats i piscina, de llegir i d’assaborir el descans. Aviciant la ment amb les cures que hauríem de procurar-li tot l’any. Vivim enganyats per la feina, aquella que ens hauria d’ajudar a viure i per la que moltes vegades només vivim.
Recordo els estius de tres mesos amb la meva mare aquí a l’Empordà. El pare pujava els caps de setmana fins que arribava l’agost. La monotonia del juny i del juliol es compensava quan arribava el pare. Llavors hi havia festes majors, sortides amb barca, sopars a la fresca a casa d’algun amic, la tarda del minigolf i, també, alguna vegada, ens acostàvem a França a fer una visita cultural. Al meu pare li agradava anar de museus. A la mare anar a pescar i el mar. Aquells estius de tres mesos amb la mare eren deliciosos. Sentíem la llibertat pedalant la bicicleta que havíem heretat o que els avis ens havien regalat. Apreníem a enfilar-nos als arbres, on intentàvem construir una cabana imitant en Tom Sawyer. Agafàvem objectes pel nostre projecte. Un dia vàrem trobar un seient de cotxe i el vam carregar en bicicleta fins al nostre lloc secret. Allà hi passàvem tardes i tardes imaginant com de bé ens estava quedant. Sabíem que allò seria efímer perquè a l’hivern, en aquella absurda pugna que manteníem amb els del poble, ells ens guanyarien al seu terreny i ens destruirien les hores dedicades a somniar truites, mentre nosaltres tornàvem a la capital. I seria així, a cop de cops i d’entrebancs que sabríem els noms dels nostres contraris. I coneixeríem l’Oli, en Cesc, en Queto, en David, en Met… i ens faria gràcia saber-los. I les baralles dels inicis passarien a ser les abraçades de grans. I ens faríem un fart de jugar a futbol a les tardes. I al principi la Mariona i jo no tocaríem bola, però a còpia d’anar-hi i anar-hi per intentar ser un més del joc al final ens acabarien passant la pilota. I en aquells partits veuríem com l’agost ens escurçava les tardes i ens acostava irremeiablement cap a les ganes de començar de nou i el precipici del neguit de què vindrà. I amb la pell més bruna que mai més haurem tingut, tornàvem saciats de la gesta dels tres mesos deliciosos.
Ara, diu la meva amiga Marta que és que ens acostem als cinquanta, vivim les vacances en un anar i venir. Moltes vegades ens imposem visites i trobades amb la finalitat de recuperar aquella sensació que ens va marcar de petits, però que mai tornarà a ser igual. I ens mirarem els nostres petits i veurem en ells com s’impregnen els records a força de repetir-los i ens farem fotografies que ja no ensenyarem a ningú — sort que la tecnologia de tant en tant ens fa una alerta i ens diu allò d’“avui fa tres anys que…”— i tampoc haurem de dedicar cap tarda a veure les instantànies dels amics — en això crec que hi hem guanyat.
Aquests dos dies han estat per simplement per comptar les hores i contemplar allò que la vida ens regala. Han estat dos dies per trobar dins nostre la felicitat i donar-ne gràcies, jo a Déu, per sentir-la. Aquí amb els meus hem intentat estirar els minuts del bon temps, de les ganes de sentir-nos a prop, del descans i, sobretot, hem volgut ser més conscients de la sort que tenim d’estar de vacances.
Merilanding per la vida 