Autor: MERILANDING

Escriptora anònima. Creativa, transformadora i somniadora. Estar no és viure.
Uncategorized

17è dia de vacances: BON VIATGE I BEN TORNATS!

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia tramuntanós, amb poques
gaire de bufar a favor nostre i que et deixa amb aquella sensació emboirada que
a poc a poc desapareix a mida que la fresca t’asseca la pell.  Avui marxaven els avis i encara els quedava veure
un dia de Tramuntana per acomiadar l’Empordà. Un bon comiat.
L’esgotament anava prenent
força. Massa dies a tot drap han fet que les decisions sobre què fer fossin
interrompudes i variables. Competien la visita a les ruïnes d’Empúries, el
castell de Roses i els Aiguamolls de l’Empordà. Però mentre discutíem, el temps
se’ns escapava i les possibilitats de fer alguna cosa s’esberlaven. Entre tria i elecció, en Xavi, que potser era qui tenia el cap més fresc, ha decidit
fer rentadores i aprofitar l’assecadora que la natura ens proporcionava. És
fantàstic estendre una rentadora i que al cap de 5 minuts ja sigui seca, oi?
Així no tens temps que t’entri la mandra. El llençols s’enlairaven com si
fossin veles d’un vaixell quan finalment hem decidit anar a fer una compra d’intendència.
No és gaire cultural però és pràctic.

Anant cap a Sant Pere Pescador
els hem volgut ensenyar la desembocadura del riu Fluvià, així que tot i que no
estava previst hem fet una paradeta a la platja de la Gola per ensenyar-los com
mar i riu es fusionen. La riba del riu era plena d’embarcacions que aprofitaven
l’airet per gaudir de la seva activitat preferida: wind surf, wake surf…  Després d’una dia de pluja tinc la sensació
que la gent surt més desesperada cap a la platja. Com si en tingués més ganes i
amb més passió.
Si hagués de deixar la
intendència en mans d’algú, aquest algú seria l’Emi. Jo no he conegut a una
persona que sàpiga comprar millor i treure més rendiment a un súper que ella.
Jo m’he encarregat del què millor se’m dóna, l’economia d’espai. Després d’una
súper compra he sabut encabir-ho en un cotxe ple a vessar, amb 5 persones i tot
el maleter ple amb les coses de la platja. Un repte.
Després de dinar hem fet una
sobretaula amb cafè, fil i agulla i una becaina aprofitant la treva de la
tramuntana. I els hem dit adéu amb molta pena, sabent que en pocs dies ens
tornarem a ajuntar-nos, aquest cop a Cambrils.
Havent sortit hem gaudit del
silenci, de la tranquil·litat de no fer res, mentre els nens feien deures. Hem
xerrat i hem acabat converses i ens hem estirat i hem començat a planejar l’hivern.
És important durant les vacances i amb el cap clar planificar el llarg hivern i
no deixar res a la improvisació, que sempre ens acaba menjant.
Un whatsapp del Carles ens
convidava a sopar. El VISCA! Ha estat general. En Carles és el meu germà gran,
està casat amb la Mònica i té en Sergi de 10 anys i l’Helena de 7. Com que els
nens son pràcticament de la mateixa quinta quan es veuen es fusionen en unes
rialles, conxorxes, jocs i molta alegria. Si a això li sumem la piscina tens el
complet. Mentre ells xalaven nosaltres ens posàvem al dia. Ells ens explicàvem
com els havia anat per Sicília i nosaltres els explicàvem com havia anat per l’Empordà.
Unes birres italianes, la Messina, ens han regat el moment mentre esperàvem que
la brasa anés fent camí per poder coure les sardines. El sol es ponia i la
fresca es llevava, novament.
Després de sopar hem rigut
explicant anècdotes i hem discutit, per variar, de política. A en Carles i a mi
sempre ens agrada arreglar el món des de prismes diferents, o no tant. La
qüestió discutir per divertiment. Els nens s’han apalancat a veure Star Wars i
les nenes ha aprofitat per fer polseres ajudades per l’avia de l’Helena que
gaudia del seus néts i del cosins dels seus néts.
Sembla que la vida de vacances
pugui durar per sempre però com tot a la vida per valorar allò que tens has d’haver-ho
perdut algun dia. Les vacances van tocant la seva fi, però em nego a deixar de
gaudir-les pensant en el demà que crec que serà poc descansat.
  
    
 
 
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #descans #amics

16è dia de vacances: UNA SEGONA OPORTUNITAT

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Colliure l’any passat va ser una
assignatura pendent. Vàrem triar tant mal dia que l’accés al poble amb cotxe
estava prohibit. Era 15 d’agost. Així que aquest any, veient que el dia estava
plujós ens hem vestit amb calça llarga i hem anat cap a la France. Les cues
interminables fins al destí, han fet que l’hora de viatge es convertís en dos
hores i mitja per arribar. Després hem estat una hora més per aparcar, temps
suficient perquè les nostres expectatives amb la visita i la vil·la anessin in crecendo.  Quan quasi donàvem la visita per perduda hem
trobat un pàrking públic que no era de pagament. Suposo que el fet que quasi fossin
les dues i que els francesos tenen el mal costum de dinar sobre les 12:30 ens
ha afavorit.
Tan bon punt hem sortit del cotxe
he estat conscient que m’havia equivocat triant la roba. Resulta que al final,
a l’altra banda de la frontera, s’havia aixecat el dia i feia caloreta d’estiu.
La primera i única parada prevista era visitar la tomba d’Antonio Machado. Un
poeta republicà convençut que fugint de la sort d’altres poetes com Lorca (avui
fa 79 anys del seu afusellament) va trobar la mort, fora de la seva estimada
terra, a Colliure. I aquí encara hi guarden la seva tomba i està plena de
cartes i papers de dedicatòries, de versos i de desitjos dels qui creuen en la transcendència
de la persona. És més, al costat de la tomba, a terra, hi ha una bústia on es
poden escriure cartes que es recopilen en una antologia sense fi.
Una mica decebuda de la grandesa
convertida en record, hem decidit passejar per la vil·la. La massificació
turística feia preveure una bellesa a tocar de mar. I així ha estat. Els
francesos són molt de pic nic, potser per això la paraula que fem servir per
menjar els aliments portats de casa al carrer és aquesta. I n’hi havia per tot
arreu. Hem mirat de fer una visita guiada amb carrilet però el de les dues ja
estava complert i només quedava el de les 15h. Hem decidit que no podíem
quedar-nos tanta estona així que hem caminat fins a tocar del mal i hem entès
perquè s’hi aplega tantíssima gent. Ara tinc ganes de tornar-hi a l’hivern, on
veure una fortificació arran de mar sense gaire gent ha de ser una meravella.
Acabada la visita a Colliure hem
decidit tornar per la costa. La carretera que voreja el litoral té unes vistes
més que recomanables. La immensitat del mar es contraposa amb una costa abrupta
i rocosa que troba descans en les platgetes i ports pels que hem anat passant.
Fent camí hem arribat a Portbou, però abans d’entrar-hi des de França hem parat
al coll de Belitres, perquè els avis poguessin veure el que ens va commoure la
vegada passada que vàrem estar a Portbou.
Una altra parada al mirador i
camí a Torroella de Fluvià, acompanyats per en Serrat i amb algun menut fent un
son. Hem dinat ràpid. La bona predisposició de la meva sogra m’ha permès
recuperar una mica la son que em provoca escriure el Merilanding a altes hores
de la nit.
La tarda estava més que
programada estava compromesa. Els avis no coneixien l’Emma i en tenien moltes
ganes per una banda i per l’altra, l’Emi sabia que un ex company de feina o
quasi un amic (hi va treballar durant 35 anys) passava les vacances a l’Escala
i els havia dit de veure’s a l’Eivissa Cafè. Tot i que el lloc és especialment
recomanable pels seus gintònics, hem considerat que un cafè ens faria millor
favor. La meva mare també ha vingut a la cita, tot i que no li agrada sortir de
casa. Així que una conversa agradable s’ha fet llarga fins l’hora de sopar.
Rememorant el nostre casament hem
anat a sopar a Ca la Neus. Un mític restaurant de l’Escala que gaudeix d’una
carta impecable tot i que han apostat per la cuina casolana de tota la vida. La
Roser ens ha ofert una escórpora i a en Jaime els ulls li brillaven amb ganes.
Sense esperar que llegíssim una línia de la carta, ja sabíem que no teníem res
a fer per combatre aquella proposta que ens havia forçat a prendre. Les ganes
li podien. I la veritat és que de tant en tant has de fer cas als pares que
segueixen sabent més que tu encara que ja voltis els 40. Després de 20 minuts
la cosa estava llesta. Una cassola fonda plena de peix i escamarlans i patates
acompanyada d’un suc deliciós i unes torrades fregides amb all que tenien un
punt d’addictiu.

La cirereta del pastís per en Jaime i en Xavi ha estat una crepe
Suzette preparada per en Joan feta a tocar de la nostra taula. Que ens ha
deixat embadalits.

Avui al Nieves Mar no feia calor
però ens hem sentit acollits amb la mateixa tendresa i calidesa que ara fa 12
anys. Jo he après que les segones oportunitats sempre són bones i sinó avui no
haguéssim estat a Colliure, jo no m’hagués casat amb en Xavi ni haguéssim
tornat a Ca la Neus. I no ens n’hauríem assabentat que a l’Escala no sempre fa
calor o com a mínim no la de fa 12 anys.
PD: Els gats avui estan una mica esvarats amb
tants canvis. Tanta gent a casa els inquieta i fa que sempre vulguin estar
fora. Conseqüències:  en tornar a casa,
la Dolça i en Macgyver estaven mullats (cosa que no els agrada gens). Demà
tornarem a la normalitat, els avis marxen a fer avis dels altres néts, esperem que els gats no ens ho facin pagar gaire.
 
 
#estiu #vacances #família #family #Cadaqués #summer #ohhappyday #vaixell #costabrava

15è dia de vacances: FORTALESA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Tot i tenir clar que dedicaríem
el dia d’avui a fer una visita cultural, ens hem adonat que alhora de dinar
aniríem escassos de teca només amb la verdura que l’Emi va portar-nos ja a punt
de bullir. Així que com que el què necessitàvem era el tall i volíem fer visita
cultural hem trobat una solució: Sant Mori. Aquest poble està situat Empordà
endins, enmig de boscos, s’enlaira al voltant d’un castell, el de Sant Mori,
que prové etimològicament de Maurici. A Sant Mori vàrem passar unes vacances de
setmana santa en una caseta d’una sola planta arran de carrer. Bé, de fet, era
sota carrer i és clar viure en una nevera humida, ni que sigui per vacances no
és massa recomanable per la salut. Si no hagués estat així de segur que les
meves vacances s’escriurien des d’allà.

Sant Mori enamora des de l’entrada fins
la carnisseria, el nostre objectiu. Cada racó, cada casa, cada finestra, cada
porta és una meravella. Tot està urbanitzat i restaurat seguint un estil
particular, imitant l’original i això és digne d’admirar. Quan vàrem passar
aquells quatre dies allà, a part de ser un poble bonic, també és un poble
tranquil que respira pau, per això quan sentíem que la furgoneta del pa arribava
tocant el clàxon, deixàvem que els nens anessin a buscar la barra de torn i es
barallessin amb les velles del poble per saber quin era el seu torn. Tota una
experiència als 6 anys. Nosaltres quan hem proposat d’anar a Sant Mori, ho hem
fet perquè sabem que allà hi trobem bona carn i a bon preu. Però als avis, com
que no els hem explicat massa res de la visita han quedat bocabadats amb la
bellesa de la vil·la. Hem triat xai i cap a casa amb la intenció de dinar aviat
i sortir cap a la fortalesa més gran d’Europa.

Faig un punt i a part per dir-vos
que el xai d’avui ha sortit espectacular gràcies a les mans d’en Xavi que, si
no es guanya prou bé la vida a les ones, es pot dedicar tranquil·lament a la
barbacoa de forma professional.  
El temps no augurava res de bo
però tot i així hem decidit seguir amb la visita programada. L’Empordà m’agrada,
també, perquè té una capacitat de sorprendre’t que és inusual. L’altre dia que
vàrem anar a l’Estadi Màgic vaig veure un tríptic de la fortalesa de Sant
Ferran a Figueres, considerada la més gran d’Europa i no donava crèdit que una
coseta així m’hagués passat per alt després de 33 anys voltant per aquí.
Així que entre curiositat i
descrèdit he portat a la família cap a la Fortalesa de Sant Ferran. I en
arribar, certament, hi havia una muralla, un fossar i uns torreons enormes que
maihavia vist. Sort que després, durant la visita, he sabut que era una
fortalesa pensada perquè des de Figueres no es veiés… buff!
Hem agafat la visita llarga. Uns
jeeps ens esperaven. En 5 minuts hem començat i la Rosa, la nostra guia ens ha
portat cap a un plànol de la planta de la fortalesa, un casc a cada un de
nosaltres amb llum per anar a veure les contramines i ens ha donat totes les
explicacions La majoria apreses no sentides, però la cosa pintava bé. Quan
encara no ens havíem ni situat, la pluja ha fet acte de presència i ens ha
acompanyat tota la visita. De fet, ha estat el contrapunt divertit. En veure
que plovia ens han donat uns impermeables d’usar i tirar (però que no hem
tirat), de color groc. Vestits grocs, amb un casc d’obra també groc i amb un
llum al cap, semblàvem els Minions.

Hem recorregut amb Jeep tot el fossar i ens
hem dirigit cap a la part del nord del castell, on hi havia els túnels
contramines per evitar els atacs subterranis. Una galeria de 100 metres que en
prou feines et podies posar dret, bé, jo si. Aquest tipus d’excursions motiven
molt els nens que aprenen jugant i experimentant i fent preguntes. De veritat
que els meus nens, amb el casc, el cotxe, la pluja i pujant i baixant s’ho han
passat d’escàndol. De fet, no hem tingut pràcticament nens perquè escoltaven
atents les explicacions i interpel·laven a la nostra guia sempre que se’ls
ocorria alguna cosa.

Però el moment estrella de la
tarda ha estat quan hem baixat a els dipòsits d‘aigua que no només podíem veure
sinó que a més a més podríem  navegar. Jo
no sé vosaltres, però quan m’han dit que la visita incloïa una visita amb barca
, m’he imaginat una mena de cova amb estalactites tota il·luminada i amb un
accés plàcid. Però quan hem vist que del mig del pati enorme d’armes hi havia
una porta al terra de un metre quadrat hauria d’haver imaginat que no era el
què em pensava que seria. El cas és que quan hem arribat a baix hi havia unes
baranes com de piscina als dos costats d’una sala amb un sostre amb una volta
de canó. Hi havia molta gent que estava pujant quan hem arribat, però amb l’emoció
no ens hem fixat que una vegada pujades, la sala on arribaves, que era d’on
sortiria la barca, no et podies posar dret perquè no hi cabies. Si jo m’ajupia
imagineu-vos com estava en Xavi que fa 30 cm més que jo! Arribats a dalt, ens
havíem de treure les sabates per no punxar la zodíac. La barca era una zodíac?! Havíem d’anar intercalats i és
clar, 6 persones, 4 de les quals, pesos pesants en una zodíac de metre i mig
era una imatge bastant còmica, però m’he trinxat de riure en veure que en
comptes d’anar asseguts, havíem d’anar estirats traient els peus per fora. La
imatge de la llauna de sardines capiculades us hi ajudarà.

L’últim en entrar ha
estat en Xavi que més que entrar, juraria que s’ha tirat esperant instal·lar-se
a pressió al lloquet que l’hi havia quedat. Una vegada a bord, la guia ens
portava com si fos un gondoler de Venècia per uns canals a les fosques en les
parets del qual ho havia unes llunes fosques. La noia ha insistit que podíem
passar per allà, però nosaltres no ho vèiem gents clar. Així que el riure ha
començat a ser nerviós. Però la noia ha insistit en passar-nos per un forat
impossible d’un habitacle a un altre ple d’aigua, i no hem tingut res a dir. No
estàvem en disposició de queixar-nos i hem accedit. Ens ha avisat que havíem de
fer: encongir les cames i els caps. En passar sabíem qui no havia fet cas de
les indicacions perquè hem sentit rascar el casc per la paret de calç.

Una vegada hem sortit, hem acabat
de fer la visita a les cavalleries i a l’església inacabada. I passejant per
allà hem estat conscients que les fortaleses són fruit de les guerres, però que
no hi ha millor lluita que la tenacitat sense violència, només es qüestió de perseverança
i de fortalesa
   
#vacances #estiu #summer #holidays #viure #dietari #amor #Empordà #familia

14è dia de vacances: AIRE FRESC PERÒ MOLT FAMILIAR

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El dia d’avui, malgrat ser diumenge, no ha estat descansat.
Tot ha anat una mica ràpid perquè esperàvem amb candeletes l’arribada dels
avis. Quina il·lusió poder compartir tots junts aquest apartament, que encara
que és petit, ens hi aplegarem 6 humans i dos gats durant uns dies. La veritat
és que els avis no han vingut amb vaixell, com és costum, però això té l’al·licient
que cada dia podrem fer una cosa diferent i diversificar les activitats. Cosa
que s’agraeix perquè els últims dies, la fresca és massa fresca com per fer nit
a mar o per navegar. Però comencem pel principi. Tan bon punt ens hem llevat ja
sabíem que el dia seria diferent, per això ens hem posat les piles de seguida i
la mandra ha marxat ben de pressa. Encara quedava recollir una miqueta la casa
per quan arribessin. RRRRrrrrRRRRrrrr. Whatsapp de l’avi: Hora prevista d’arribada
segons el GPS 10:40! Això volia dir que amb una hora justeta havíem d’haver
esmorzat i deixar-ho tot a punt.
Els avis venen de Cambrils, tot una altra costa, tot un
altre tipus d’estiueig i tot un altre tipus de turista. Aquí, potser és més
europeu. Vés que no sigui perquè en menys de mitja hora et plantes a la
frontera amb França! Quan han arribat, després de visitar diferents circumval·lacions, ens hem organitzat per deixar-ho tot
endreçat, els hem acomodat, els hem convidat a un cafè (els pobres portaven des de ben aviat
desperts) i hem decidit recordar el dia que els vàrem ensenyar per primera
vegada l’església de Sant Martí d’Empúries, on em vaig casar amb en Xavi fa 12
anys. 
Recordo que tenia molta il·lusió a la vegada que certa por d’ensenyar-los
aquesta petita església romànica que em tenia el cor robat des de petita. Por
perquè volia que els agradés tant com a mi i si bé és cert que no conec a cap
persona que no quedi meravellat d’aquest petit tresor arran de mar, podria ser
que els meus futurs sogres no els acabés de convèncer. Però encara recordo la
mirada d’aprovació de l’Emi quan va ser davant de l’entrada principal i sense
haver-hi posat un peu, encara. Aquella mirada representava un alleujament però
també representava un vist i plau a la nostra decisió per encertada. I no em
negareu que això quan t’has de casar no importa. El cas és que hem passejat per
aquells carrers empedrats i hem admirat les restes de muralla que et
transporten a altres temps fins que les 12:30 hem anat a missa. En mossèn Joan
ja s’ha jubilat però encara ens fa gràcia anar els dies de missa a aquella església
que tant representa per nosaltres. Sabeu que la Martina es diu Martina per l’església
de Sant Martí d’Empúries?   
En acabat teníem un encàrrec a fer i només es podia fer
avui. La setmana passada vàrem comprar a la fira de Torroella de Fluvià un llum
de gas portàtil per anar a pescar al vespre. És veritat que ens va costar 10€
però no va i és clar l’havíem de tornar amb la poca esperança que ens tornessin
els diners. Però hem tingut sort. Els venedors eren uns alemanys que han
considerat de seguida que teníem raó i ens han tornat els diners. Quan hem
arribat a la fira ja eren dos quarts passats de dues així que ja tothom
recollia. El lloc, vist així, era una mica lamentable per ensenyar així que ens
hem disculpat donant-los tot luxe de detalls de com és la fira quan tot és ple,
de compradors i de venedors…
El Xavi va decidir ahir que faria caldereta de xai així que
seguint les indicacions del vídeo de l’Arguiñano i amb la seva mare i amb mi de
pinxes de cuina ha anat fent l’elaborada creació. Quasi esguerro el plat
fregint massa poc les patates però amb una mica de correcció en la cocció les
ha deixat estupendes. Hem començat a dinar a les 16h i tots hem acabat
repetint. Estava boníssim.
La sobretaula s’ha allargat perquè feia molts dies que no
ens vèiem, perquè la fresca era bona i perquè els menuts estaven mirant una
pel·lícula que ha servit d’excusa perquè l’avi Jaime fes alguns cops de cap de
la son que tenia. Pobre!
Al cap d’una estona hem decidit què podíem fer i com que
demà sembla bon dia per fer alguna visita cultural tenint en compte el temps
previst, avui hem portat de cap una idea que en Jaime li rondava des defeia dies. El
Jaime, l’avi, té 74 anys i encara fa esquí nòrdic a l’hivern i nàutic a l’estiu.
Però aquest any el tendó del braç esquerra li ha petat i ha decidit operar-se
perquè vol seguir esquiant (no em direu que no és bastant extraordinari). El
cas és que fa dies que pensa que potser amb un esquí un pel més ample no hauria
de fer tanta força i li aniria més bé. Com que per la zona tenim en Xavi Mill
que va ser campió d’esquí nàutic, hem decidit fer-li una visita i treure’n l’entrellat.
Ara ja no estan al riu perquè el CAC els va tancar la
concessió. Ara fan les seves classes i entrenaments en un espai situat a
Valveralla, prop de Ventalló. Quan jo era petita ens hi anàvem a banyar.
Resulta que és com un llac natural d’aigua que s’ha filtrat del riu i allà sí
que poden practicar aquest esport.  Quan
hem arribat havien construït un club. En sèrio. Fa uns anys enrere era un
xiringuito i ara és com un club nàutic on hi ha botigues, zona per prendre’s
alguna cosa i una terrassa espectacular. Quan he sortit m’ha recordat a les
tardes quan anàvem amb el pare al riu a fer una esquiadeta. El Sol ponent-se
deixant el riu amb tonalitats vermelloses. Uaauu
Després de descobrir que els esquís carving també es fan per
l’aigua hem marxat amb una marca apuntada i amb la certesa que l’única manera d’aconseguir-los
és a través d’internet. Una vegada més les noves tecnologies.
Com que la intenció era anar a l’Escala, hem decidit fer un
mini passeig. La costa brava és bonica gràcies a un litoral canviant que fa que
el paisatge sigui de tot menys monòton. A l’Escala, a més a més, hi has de sumar
que es troba sobre un turó per la qual cosa des de tots els racons tens una
bona visió del golf de Roses i del Cap de Creus i això és una estampa digne d’admirar.
No hem anat a l’Evissa Cafè perquè era tard i segur que ens hauríem entaulat a fer
gintònics i el sopar ens esperava.
Després de sopar, com una nena petita esperant els Reis, he
demanat de jugar una partida al Mus, un joc importat d’Espanya que consisteix
en apostar segons les cartes més altes, més baixes, el millor parell i a fer el
joc (la suma de les quatre cartes ha de donar 31). Tres jocs. Dos pel Xavi i
per mi, un pel Jaime i l’Emi. Sense cap mena de dubte, no hi millor manera d’acabar
un dia que aquesta. Amb aire fresc però molt familiar.
  
Uncategorized

13è dia de vacances: MARE DE DÉU SENYOR

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Vagi per endavant la meva felicitació a les Maries i a tots
els seus derivats, gràcies a Ella, avui el dia ha estat diferent, o potser no
tant.
Quan ens hem despertat els nens ja feien deures, o més ben dit,
feien veure que feien deures. Però com que de dies 15 d’agost només n’hi un l’any,
només avui teníem l’oportunitat de veure a la Mare de Déu de l’Empordà. Així
que ens hem vestit en un tres no res i
ens n’hem anat cap allà, cap a l’església de la Mare de Déu de l’Om. Entre
Pelacalç i Montiró, una carretereta amb uns revolts massa pronunciats pel
terreny pla que travessen, hi ha un trencant que indica l’església que està enmig
del no res. Bé, de fet, està enmig de camps de pomeres i presseguers. Aquesta
església té un no se què de misteriós que no s’entén però que t’atrapa. Un
silenci inusual i uns arbres altíssim que la protegeixen. Una esplanada davant
la porta que només de veure-la, verda de gespa, bé de gust estirar-s’hi i
contemplar el silenci i les ombres llargues del seu campanar.
En arribar hem vist que ja fèiem tard per l’ofici, però
encara hem tingut temps de veure la Verge i pujar a saludar-la. Tot i que l’església
data del s. XII, de planta romànica, de pedra i nua, la Verge no es correspon a
aquella època. Una estàtua bonica i ben pintada amb el seu Fill en braços bastant actual
La gent que en sortia ens ha informat. Resulta que tota la festa preparada, davant els avisos de pluja previstos, s’ha traslladat a
Ventalló, que és el terme municipal al qual pertany. Així que cap a Ventalló, s’ha
dit. Aquest poble és d’aquells que agraden i que transpiren calerons. Unes
cases reformades, de pedra, amb balcons superpoblats de plantes, les tiges de
les quals les pots tocar amb la mà des del carrer. Al Xavi, que és Uper
Diagonal, li ha encantat. Cosa que m’ha semblat normal.
Quan hem arribat al la sala preparada a corre cuita per
acollir la festa hem vist que un dels laterals era obert i que la gent de dins
ocupava els seients al voltant d’unes taules llargues, mentre que la gent de
fora estava dreta. Només entrar, la cobla Cervianenca, s’ha posat a tocar
sardanes. Oooh com m’agraden! He esperat que es formés una rotllana al voltant
del contador i m’hi he afegit de seguida.
Mentre ballava he recordat l’Amèlia i les seves lliçons d’antropologia
cultural que m’havia donat entre descansos en la meva antiga feina. Cada
cultura té un ball que descriu la seva forma de ser. La sardana és una dansa
molt catalana, encara que no té els anys d’història necessaris per
considerar-la de sempre. Mentre marcava els passos, ara curts i ara llargs m’he
emocionat pensant que la gent catalana sempre balla i treballa unida, i que als
nous, els que no en saben, se’ls ha d’acollir. Només així acabaran ballant al
mateix ritme, amb precisió s’acoblaran a la sardana. Això sí, n’hi ha un que
compta i tots segueixen les indicacions. Les mans enlaire potser vol dir que
als catalans els importa demostrar els sentiments, encara que sigui de forma
discreta, volem que se’ns vegi qui està dins i qui està fora. I junts, serem
capaços de protegir-nos i de protegir les nostres pertinences, ara dins la rotllana que,  amb un ritme bastant europeu, es
mou per esquivar les mirades forànies. I he fet ballar els nens, els meus, que
en prou feina mouen els peus i no ha importat a ningú. Tots els que ballàvem units
sentíem tendresa en veure els menuts intentant gaudir d’un ball que en prou
feines et deixa moure un metre i que et cansa els braços que deixes de sentir
quan comences a fer els saltirons perquè la música et dóna ales. I en aquell
moment, he vist clar que si un poble té la força per decidir el seu futur i
prou perseverança per no rendir-se és el poble que té per ball una sardana.
El fricandó ha sortit boníssim i després de dinar la
migdiada ha estat inevitable. En els dies que fa fresca, després de tanta
calor, s’agraeix dormir sense acabar xopa de suor.
Al capvespre, hem anat a l’Escala. La meva mare es diu Maria
encara que tothom la coneix per Berta. Coses de família. Abans d’arribar a casa
seva hem aprofitat per omplir la nevera, ja que demà rebem visites i a l’Escala
hi ha súpers grans.  

Arribar tard a una casa pot tenir coses bones. La meva neboda, l’Emma, estava sopant i m’he pres la llicència de donar-li el biberó.
Una sensació de retrocés en el temps que m’ha posat nostàlgica. Els nens
miraven encuriosits com es fa de mamà d’un bebè, però em temo que això només ho
veuran gràcies a l’Emma i de tant en tant. Mare de Déu Senyor!

PD: Avui l’Arnau ha tornat de tirar les escombraries amb un
gatet petit en braços. En prou feina tenia 2 mesos. Hem decidit que nosaltres
no podem tenir més gats (amb molta pena) i que encara era massa petit per viure
lluny de la seva mare. Així que l’ha tornat on l’havia vist i ha pogut veure
com els seus germanets, 5, l’esperaven.
         
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #descans #amics #Portbou #WalterBenjamin

12è dia de vacances: L’AVENTURA S’IMPROVISA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Després d’un dia gris plata, el d’ahir,
avui m’he llevat amb un cuquet diferent. Per això quan els he demanat quin era
el pla desitjat als altres membres de la família, ja tenia en ment que la meva
proposta seria insuperable. La tramuntana havia esbandit els núvols d’ahir però
no permetia anar a la platja amb garanties, més arguments al meu favor. Així
que he atacat amb un: us fa una excursió a Portbou o Colera? No sé si és per
amor o perquè els encanta el què els proposo, però sempre em diuen que sí. Ja sé que proposar té l’avantatge de gaudir del què un vol,
però també tens la responsabilitat si hi ha alguna cosa que no havies previst o
surt malament. El cas és que encara que fos una mica tard ens hem aventurat cap
al nord resseguint la costa fins a Portbou. El mosquit de l’aventura té una
fiblada profunda. Quan t’ha picat ja no pots deixar d’improvisar ni de
deixar-te endur per la curiositat de saber què hi ha darrera de qualsevol
decisió presa sense reflexió. Fent camí entre muntanyes decorades amb ratlles
horitzontals, hem divisat un castell. Una fortificació amb una senyera al capdamunt.
No entrava en els nostres plans parar, ni tant sols sabíem de què es tractava.
Un turó al mig del no res i una edificació derruïda amb unes vistes sobre el
pla de l’Empordà amb el mar al fons espectacular. La veritat és que del castell
no us puc dir res, doncs estava tancat, però si una cosa bona té la tramuntana
és que deixa els paisatges clars i nets i amb uns colors vius, intensos. 
La tramuntana
és més que un vent, a l’Empordà és una forma de ser i de donar forma a allò que
es deixa tocar per les seves ràfegues valentes i agressives. I el paisatge
costaner fins al nostre destí permetia veure la seva empremta en tot, en les
roques erosionades, en els arbres torts en direcció nord, en el color del
mar… 
Fent front al possible mareig, he anat llegint a la família tota la informació
possible de Portbou. Em sembla que d’aquesta manera la curiositat és més
present, sobretot entre els nens. El que més ens ha sorprès del què hem llegit és
que Portbou fos un port natural a resés de les tempestes i que a poc a poc es
va anar quedant gent a viure.  Primer es
va arribar per mar, després a finals del s. XIX s’arribava en tren i finalment
el 1918 es va unir per carretera al món. Sembla impossible que una ciutat tingui
primer port, després estació de tren i finalment una xarxa de carreteres, oi?
Doncs així de diferent és Portbou.
El primer que hem visitat és l’estació
de tren. Visita obligada. Hem entrat per un lateral i això ens ha permès
passejar per tota l’estació. Imaginant com deuria ser viure a primers del segle
passat en aquell indret, veure-hi en detalls una grandesa que no s’havia conservat
amb el temps. Una estació bonica, amplíssima amb més de 12 vies, moltes mortes
i amb una semblança més que inspirada amb l’estació del França de Barcelona.
Potser per això es diu estació de França la de Barcelona. Ara ja només hi ha un
parell de vies per a trens de viatgers i alguna per a mercaderies. De fet, era
una estació tan morta que hem travessat les vies sense pas. Una de les parets
que delimiten l’estació és la de l’església de Portbou, però ja era hora de
dinar i hem deixat la visita per més tard. Però finalment, no l’hem fet. 
Mentre
caminàvem per la població he estat conscient que la decadència també es feia
present en altres edificis i que el temps s’aturava a cada racó, a cada pas.
Realment la seva bellesa no sé si atribuir-la al paisatge natural i salvatge
que l’envolta o a la inacció del temps en els seus carrers, cases,
terrasses…. Tot semblava d’un altre temps fins que ens hem entaulat en un
restaurant davant de la mar, Passatges, i hem gaudit d’una gastronomia de tota
la vida però actualitzada. Molt recomanable.
La vil·la no ens deixava marxar.
Estàvem captivats per tots els raconets que trobàvem i potser per això hem
entrat en una autèntica oficina de turisme. I dic autèntica perquè realment la
Teresa, que era la persona que havia de donar-nos la informació, no ens la
donava ens la instruïa. Si no fos perquè estava treballant tinc la sensació que
ens hi hagués acompanyat a fer la visita de la ruta de Walter Benjamin. Segona
descoberta d’avui. Resulta que el filòsof alemany va arribar a Portbou fugint
dels nazis però com que no el van deixar agafar el tren per arribar a Lisboa es
va veure atrapat i es va treure la vida a aquesta població fronterera. El van
enterrar com a Benjamin Walter, per desconeixement i al cap de 5 anys, les
restes del seu cos es van dipositar en una fosa comú. No va ser fins al cap de
molts anys que seguint el seu rastre es va descobrir tota la veritat i se li ha
fet un monument en la seva memòria. Mireu jo no sóc molt amant dels monuments
en memòria de però us he de dir que paga molt la pena visitar-lo. 
La Teresa també ens ha parlat del
Memorial de l’Exili a el Coll dels Belitres. Com que només era a 3 kilòmetres i
estava enmig del primer terreny que una guspira de cigarreta va cremar l’Empordà
ara fa 2 o 3 anys, ens hi hem avingut a anar-hi. No us puc explicar el que m’ha
remogut perquè només ha de ser un dietari, però davant de les imatges de gent
caminant amb espardenyes, amb una maleta com a tota vida i abrigats com podien
per aquells camins pedregosos amb l’esperança de tornar a la vida a França he
entès, una mica més, la importància del moment què vivim. No podem oblidar-nos
de tota aquella gent, malgrat fossin els perdedors. La tramuntana estava tan
emprenyada com jo i ha començat a descarregar la seva ira sobre nosaltres que
hem volgut ensenyar el camí a França a els nostres fills.
Ja estàvem decidits a marxar quan
enfilant la carretera de tornada hem vist un rètol: Mirador. Hem parat, una vegada
més i ha estat definitiva per allargar una miqueta més la visita. Enfilat a la
muntanya que acaba a l’aigua te n’adones de com n’és de gran la natura i què
petits i vulnerables que som davant la seva grandesa. Penya-segats fets de
ganivets esmolats de pedra gris, fosca quasi negre, contrasten amb el verd d’alguna
planta valenta que decideix esquinçar la roca. Una escala impossible per baixar
fins l’aigua, no apta per als qui pateixen vertigen i molta sensació de
llibertat. Jo crec que la tramuntana també erosiona les nostres presons
particulars.  Ha estat en aquell moment
precís que hem decidit apuntar-nos a una aventura més. El Club de Futbol de
Portbou celebrava els 100 anys de la seva creació i aprofitava el sopar anual d’estiu
per commemorar l’aniversari. Allà ens hi hauríem de trobar amb en Jair i la
seva família. Hi hem arribat més d’hora. Bé, molt més d’hora que ells i hem
pogut agafar taula, però el fred s’apoderava de la poca virtut que ens quedava.
Quan han arribat ens hem alliberat amb alguna roba d’abric que ens han deixat
per poder mantenir una mica més la conversa. Uns entrepans de botifarra i
pinxos han estat el punt i final a la nostra aventura improvisada. Només
quedava apagar la radio per no perdre el bon gust de boca amb un Barça que, com
nosaltres, està de vacances.
      
Uncategorized

11è dia de vacances: GRIS PLATA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Acabem de menjar-nos una barbacoa
seguint l’estil après a Cantonigròs i en Xavi està contentíssim perquè la brasa
aguanta més i millor de com ho fèiem abans. Els nens estan morts però no pel
dia d’avui, crec que és una mica per tot. Nosaltres tampoc estem per tirar
petards. Els cruiximents ocasionats per l’excursió d’ahir han estat una
constant avui. I a aquesta hora encara ens els sentim.
Hem arribat sobre les 21:00 a
casa. Avui he anat a gaudir de la meva nova nebodeta, l’Emma. Va néixer a l’abril
i és molt bona nena. Dorm, menja i en prou feines es queixa per res. L’hem
agafat i l’hem petonejat de valent. Pobreta semblava tenir calor, però diuen
que els nens tenen millor termoregulador que nosaltres, els adults. També hem
anat a l’Escala per recollir el gos del meu germà, el Coki, que s’havia de
portar a Viladamat a casa dels “avis” que tenen un jardí preciós (tan ben
cuidat que provoca enveja, si no fos per les hores que es passen arreglant-lo).
El Coki se sentia un gos alliberat i salvatge. Unes cataractes l’impedeixen
veure-hi clar, però ell és viu i encara giragonsa sobre la gespa emulant el gos
jove que un dia va ser.  Mentre l’observàvem
embadalits, hem xerrat a la fresca tot fent una cervesa.  Els nens es gronxaven en una hamaca i els
sentíem riure de lluny.
Hem dinat tard perquè avui hem
decidit no fer cas a cap rellotge, a cap. I finalment hem fet verdura, la que
he comprat a els Masos de Ventalló o a casa d’en Puigbert. Un senyor que fa
màrketing a través de les ones de Rac 1 i amb molta traça. En Pere el vàrem
conèixer un dia que ens va convidar a collir cireres dels arbres i la veritat
és que l’experiència va ser molt xula. No només pels nens, per nosaltres també.
Les gotes tornaven a ser grosses i el cel semblava que no ens donaria cap
treva. Avui els dia era gris, ple d’aigua. Una tempesta a les 8:30 del matí ens
despertava però no ha impedit que se’n enganxessin novament els llençols. Massa
cansament i dia gris era la millor recepta per recuperar-se d’un parell de dies
llargs i nits curtes. 
Demà el dia seguirà com avui. La
mar seguirà sent gris i nosaltres mirarem de saber gaudir de l’Empordà
malgrat la pluja anunciada pels meus genolls. Com a mínim n’hi ha per un parell
de dies més.  
PD: Per demà, res a consensuar.
Si el dia és com el d’avui la platja no serà la que ens donarà seny i si millora
sentirem protestar els nens. Res fa pensar que la cosa millori i deixem enrere
el gris plata que cobreix tot el litoral de Catalunya.
#estiu #vacances # summer #família #Empordà #descans #Cantonigròs #amics

10è dia de vacances: LA FORADADA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

A les 10h ja estàvem tots en dansa
gràcies als menuts de casa (ells no havien fet un interminable Trivial regat
amb un parell de gintònics). Llevar-se ha estat difícil, no us ho negaré, però
motivats per l’excursió que ens esperava hem fet un esforç i ens hem posat
dempeus. La Foradada és una visita imprescindible si vas a Cantonigròs. De fet
hi ha gent que només s’hi atansa per fer l’excursió i marxen del poble sense
passar ni per casa la Dolors, sempre disposada a tallar-te un tall de fuet per
donar-te una mica de conversa (avui he sabut que aquesta dona d’edat
desconeguda fa xerrades als nois d’ESADE, per fer-los entendre que darrera de
qualsevol negoci per humil o específic que sigui sempre hi ha la virtut del
coneixement i de la ciència de saber-lo portar). Però la visita a ca la Dolors,
ha estat després.
Una hora i mitja d’excursió resseguint
un pedregar que sembla una antiga riera. La baixada ha estat fumuda. Els meus
genolls tremolaven de l’esforç quan de sobte, imponent hem arribat a una gran
paret de roca i al bell mig un forat. L’aigua estava estancada i com que no baixava
amb força no hem gaudit del salt d’aigua que normalment deixa meravellats als
visitants. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat la quantitat de gent
que pujava i baixava fent aquell camí incòmode. N’hi havia amb nens petits, n’hi
havia que anaven amb espardenyes, amb gossos, amb bicicletes… n’hi havia d’aquí
i de fora. I entre tots ells nosaltres, el Xavi, l’Arnau, la Martina, en Miquel
i en Guillem. La Nuni s’ha quedat amb el més petit, l’Èric, i l’Alba
treballava. Ah i jo, és clar. Haver agafat els pals de caminar ha estat un
encert. El pes es reparteix per tot el cos i els genolls no són els únics que
pateixen la proposta d’aventura per la muntanya. Mentre baixàvem era impossible
no imaginar-se com seria la tornada. I ara això ho haurem de pujar! era tot el
nostre pensament mentre ens esforçàvem a posar els peus en llocs prou estables com
per no caure. Bé això els més grans, perquè els petits corrien sense caure
saltant de pedra en pedra sentint-se lliures i salvatges entre mig de tanta
natura.  L’ombra humida ens donava un
descans de calor, però al cap d’una estona ja suàvem per tot arreu. Quan hem
arribat a La Foradada ens hem fet les fotografies de rigor per immortalitzar l’esforç.
Hem begut aigua i ens hem menjat unes llaminadures que portàvem pels nens. Un
cop ens hem sentit animosos per tornar hem emprès el camí de tornada i hem
pujat a una velocitat més que correcte. Suposo que tan pensar que seria
duríssim quan ens n’hem adonat ja érem a mig camí. Hem fet una paradeta, ens
hem mullat la gola i en un tres i no res ja tornàvem a passar per davant de
casa la Dolors i sentíem la flaire a secallona.
Junts hem preparat el dinar. Una
barbacoa que ens ha permès gaudir dels arbres immensos i del prat verd
inacabable del darrera la casa. Els nens jugaven mirant de reüll no topar-se
amb una ortiga, nosaltres ens refèiem i ens deixàvem seduir pel so tranquil·litzant
de les fulles que imiten el de la pluja fins que en Miquel ens ha baixat un
altaveu i hem escoltat una selecció d’aquelles cançons que tots els de la
nostra generació cantaríem. Sabíem que la nostra intromissió a terra endins,
que no a terra altaaaa, s’acabava però encara hem deixat que els nens correguessin
pel poble sense perill i hem tornat a sortir a passejar per veure que Cantoni
és més gran del què sembla. Quan el sol ja es ponia en hem decidit que era una
bona hora per fer el camí de tornada fins el mar. Aquesta vegada el camí només
la vist en Xavi, la resta hem dormit esgotats somiant que un dia tornarem a
aquell indret fantàstic ple de bona gent. Gràcies pometes.  
 
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #descans #amics #Cantonigròs

9è dia de vacances: CANVI D’AIRES o FER-NE SET

MERILANDING
Fer anys a l’agost no va ser una avantatge fa set anys i tampoc des de llavors. Les vacances sempre s’interposen entre la Martina i la seva celebració que acostuma a ser improvisada amb aquells que ens trobem en el camí de les vacances. Aquest any la celebració l’hem traslladat a la muntanya. A Cantonigròs, concretament.

A les 7:30 ha sonat el despertador i la primera a donar el bon dia ha estat la Martina que s’ha llevat saltant i cridant: avui és el meu aniversari!!! Porta un mes fent el compte enrere així que és normal que arribats al dia l’emoció fos incontrolable.  A dos quarts de nou hem sortit i hem travessat mitja Catalunya per un paisatge que anava despertant al nostre pas. El país dormia mentre nosaltres passàvem per les Guilleries. Muntanyes escapsades com si fossin un pastís al fons ens feien pensar que ja ens hi acostàvem. Primera parada: Tavertet.

Una de les coses que més caracteritzen a en Xavi és la seva puntualitat. Prefereix arribar d’hora que tard, així que tot i haver quedat amb en Quim i família a les 11, a dos quarts ja hi érem. Els hem acompanyat en el seu esmorzar -nosaltres ja el teníem als peus- i amb cara de son hem desfilat tots junts fins la piscina. Banyar-se a quasi 1000 metres d’alçada té el seu què. Per a mi té el què que no acabes d’agafar l’escalfor necessària per tirar-se a l’aigua, així que sota l’ombra d’una alzina he gaudit veient els meus com entraven cridant perquè l’aigua era gelada.

En Miquel ens ha vingut a trobar des de Cantoni amb els nens que s’han tirat a l’aigua només arribar. Deuen estar més acostumats que nosaltres. Ells no han cridat tant en entrar-hi.

A l’hora de dinar ja hem arribat a la que serà casa nostra durant 2 dies. Està entrant al poble i té 3 plantes, però aprofitant el desnivell només se’n veuen dos des del carrer. Només entrar la flaire de sofregit ens augurava un dinar de llepar-se els dits, però és clar, tenint com a amfitriona a la Nuni Cuinetes, què espereu…

En acabat de dinar hem tret un pastís de princeses i hem bufat les set espelmes de la Martina. La família dels “Pometes” ens han ajudat a cantar-li l’aniversari feliç i sí, feia cara de felicitat. Però encara ha estat més contenta en veure que li feien uns regalets. Nens!

De seguida hem marxat perquè com que són les festes del poble han organitzat un taller de cuina per a nens i ells estaven convidats a participar-hi.  L’Alba, que ja en té 16, s’ha quedat amb els menuts mentre nosaltres hem fet una visita a l’Ignasi i la Laia que ja havien acabat el servei i ens han acompanyat amb una conversa agradable al voltant d’un gintònic. La fresca era bona i la veritat és que s’hi està molt bé a Cantonigròs… si no fos perquè li falta mar… potser les vacances s’escriurien, com avui, des d’aquí.

Un sopar casolà i un barça d’infart per fer que els nens acabin d’agafar la soneta mentre a nosaltres ens espera una sortideta nocturna en acabar aquest post. Durant les vacances també és bo canviar d’aires.           

#estiu #vacances # summer #família #Empordà #descans #lEscala

8è dia de vacances: MARMOTES

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Se’ns han enganxat les llençols.
Sempre hi ha un dia que durant les vacances et lleves més tard de l’habitual i
això que ahir a la nit no vàrem sortir… Però quin plaer, tu. Per aconseguir que no em
desvetlli el primer raig de sol que entra per la finestra oberta de bat a bat
faig com els marquesos em tapo els ulls amb un
antifaç. Al principi et sents una mica pressionada, però de sobte no tens
manera de despertar-te.
L’esmorzar és un plaer
indescriptible quan ets de vacances. Sense pressa, sense córrer per anar a l’escola,
sense crits… ai! Asseure’ns els quatre al voltant d’una tauleta a la
terrassa, quan encara hi ha fresca (avui no tanta), decidint a la taula que
esmorzaràs i anar repassant els somnis o els malsons de cadascú mentre
suques la torrada amb mantega al cafè en llet és una cosa fantàstica. Juraria
que de tots els àpats és el que més ens agrada perquè resulta ser el més
diferent a l’habitual de la resta de l’any. En aquests moments compartim
històries, curiositats i fem els plans del dia. És com una assemblea. Junts
decidim l’aventura del dia i, normalment, és per unanimitat que decidim
què farem.
Com que ja estàvem a dilluns els
deures han tornat a la nostra vida. Així que hem decidit dedicar el que quedava
de matí a fer deures mentre netejàvem (sí, de tant en tant, encara que de
vacances, toca) i fèiem el dinar.
Amb l’últim mos a la boca ja ens
posàvem els banyadors per anar a la platja, la nostra preferida. Està a l’Escala
i és clar, hem de buscar lloc per aparcar i és més empipat però ens ha valgut
la pena. Com sempre. Per la tarda, la platja de molestes pedres encara ens ha
obsequiat amb un lloc ben apropat de l’aigua. No hi havia gaire gent. La gent
prefereix la platja gran que és de sorra i més gran. Els nens poden fer
castells i forats i jugar a pilota, mentre els grans s’estiren fins a perdre de
vista el conscient. Però a nosaltres no. Els meus nens busquen pedres foradades
per fer penjolls i si ens hem d’estirar ho fem amb les cadires plegables que
carretegem amunt i avall sense recansa. Com que feia
calor i l’aigua no era massa freda hem entrat els quatre. Normalment hem quedo
a vigilar les coses mentre ells es banyen. A mi no em molesta, però avui m’ha
vingut de gust. Equipats amb el necessari per entrar a la platja del Port d’en
Perris, unes bambes d’aigua i les ulleres de bussejar, ens hem endinsat a la
mar i hem nedat i hem vist peixos i quasi perdem unes ulleres, les de la
Martina i hem rigut i quasi plorem i ens hem enfilat a la plataforma per llençar-nos
novament a l’aigua i hem sortit i hem cercat pedretes i ens hem enamorat, una
vegada més, d’aquesta platja petita que la gent no vol per incòmode.
 
Quan el sol s’ha amagat, hem
decidit plegar veles i passejar una mica per l’Escala i fer el turista. A
diferència de Torroella de Fluvià, quan anem a l’Escala recordem, per uns
moments, la nostra vida de Barcelona. Plena de gent i amb molt de soroll per
tot arreu. Però encara ens queden massa dies per posar-se nostàlgic.
Demà emprenem una excursió terra
endins fins a Cantonigròs on uns amics, els pometes, ens esperen per compartir
amb nosaltres la seva festa major. Així que deixem el mar per la muntanya uns
dies disposats a respirar aire fresc. Som-hi
     
 
  
               
Uncategorized

7è dia de vacances: SOBRE RODES

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Hem anat a missa a Ventalló. Ens
agrada conèixer altre parròquies. L’església de Sant Miquel, que data del segle
XVII, no té res d’especial. Bé de fet sí, l’entrada és lateral i els bancs, deu
ser una tradició antiga, tenien inscrits a la part del darrera el nom de les
famílies que havien promogut la seva fabricació i l’any. Mentre m’ho mirava,
quasi tots tenien inscrit una família al darrera, una senyora m’ha dit que m’hi
podia asseure’m igualment, que encara que portés aquell nom, no volia dir que fos
reservat a aquella família en qüestió. Anar a Ventalló no ha estat casualitat
ja que havíem vist que feien un mercat de segona mà tots els diumenges i com
que el dia s’ha aixecat borinat, hem posposat la cita a la platja amb l’Íngrid,
hem decidit anar allà a missa amb la intenció que en acabat trobar el mercat.
Però quan ho hem preguntat a les senyores han fet cara d’estranyades i ens han
dit amb contundència –No. Això no ho fan aquí. Ja no- LA cara pagava, no els
agradava gens que el seu poble acollís a poc documentats, diògens, guiris, estraperlistes, col·leccionistes
i probablement algun que altre lladre. Però com que ja ens havíem fet a la idea
hem anat a Torroella que sabem que n’hi ha un. El dia s’ha anat aclarint i com
que ens havíem vestit amb calça llarga hem passat calor. Aquesta vegada ens hem
firat una llum de gas, uns coberts de peix, una planta de menta, un pal de selfies i la Martina ha
negociat 3 o 4 peluix per un euro. Quina crack!
A l’hora de dinar hem decidit fer
l’arròs a casa d’uns amics: la Tati i l’Albert. Tenen el restaurant a Viladamat
i fan una cuina com la d’abans. Boníssima. A Can Parera, si hi aneu,
demaneu-vos l’arròs. En sèrio que és espectacular. I segur que a altres llocs
també hi podries menjar bé però llavors us perdríeu la Tati. 
Si ahir us parlava de la Marina
avui toca fer-ho de la Tati. Les tres som amigues des de fa anys. Però la Tati
ocupa un record en la meva memòria de quan érem molt petites. Ella era la filla
dels amos d’un restaurant a l’Armentera, on passava els estius, i ja havíem
parlat alguna vegada. No va ser, però, fins l’adolescència que ens vàrem fer de
veritat. És una amiga de tarannà planer, agradable i sincer. Tenim molt en comú
i el que ens diferencia ho apreciem de valent. Va fer sort amb l’Albert. Un bon
jan, amant dels animals, que sempre ens permet una visita a la granja improvisada
amb que ha convertit casa seva.  Des que
vàrem arribar teníem pendent de veure’ns, així que la gana ha estat una bona
excusa per fer-ho.
Després d’una llarga conversa de
sobretaula els hem deixat descansar (o quasi) i hem decidit sortir a passejar
amb bicicleta. Les excursions en bici són un clàssic a l’estiu i donen sentit a
les hores i hores dedicades a ensenyar als més petits a pedalar i aguantar l’equilibri.
Poder fer esport amb la família és molt gratificant i espero que ells en
guardin tan bon record com jo d’aquestes escapadetes quan es facin grans. Pedalant,
pedalant hem anat a parar a casa de la Tati i l’Albert i els hem tocat una
miqueta més els collonets, estroncant-los el descans. Però us asseguro que ha
estat una visiteta ràpida. I sort d’això perquè tot just enllestir l’excursió i
aplegar les bicicletes ha caigut un xàfec dels bons. Uf per poc!
Soparet, pel·liculeta amb son i
descans. El dia havia anat rodat.
PD: La Dolça i el MacGyver sembla
que sentin el temps i en dies com avui es barallen i es burxen. Sort que
nosaltres posem pau i en el pitjor dels casos els obrim la porta perquè marxin
una estona amb l’esperança que tornin relaxats. I amb l’esperança ens quedem.
Uncategorized

6è dia de vacances: MÉS MINUTS DE VIDA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

En aquesta vida hi ha amics de
moltes menes, però n’hi ha alguns que estant amb ells obtens el més preuat del
món: vida. Diuen que quan un riu de valent guanya temps al temps o més minuts
de vida. I avui, ha estat un dia d’aquests. Però anem a pams.
Ahir a les 12:30 començava la
festa a Vilamacolum, així que vam arreglar-nos malgrat les cares de són dels més
petits. A l’hora de les bruixes ja hi érem. Es notava que eren les festes
perquè en prou feines podies aparcar i això que durant l’any és difícil
veure-hi una ànima. Encara no sonava la música quan vàrem arribar a la plaça
del poble engalanada amb senyeres que venien de totes les cantonades de la
plaça a un eix central plantat per l’ocasió. Una barra enorme feia preveure que
la gentada estava per arribar. Ens vàrem demanar alguna cosa per beure amb la
incomoditat de ser el primer que arriba a la festa i ens vàrem acostar a l’orquestra
amb la intenció de passar desapercebuts. Atents als moviments dels
músics del BANANABEACH. Uns rumberos
amb molta marxa i moltes hores d’escenari a jutjar per com dominaven al públic
que des del minut 1 ja estava entregat. Al cap de 4 cançons i amb una olor de
marihuana bastant present vàrem decidir marxar cap a casa. A aquella hora la
fresca ja s’havia fet present però ens vàrem quedar a mirar les estrelles fins
que la son ens va trobar desprevinguts.
El dia d’avui tenia un al·licient
prou gran com perquè no m’hagi importat passar-me el dia a casa veient com la
pluja netejava el cel de sorra i fang. Llegint Memòria d’uns ulls pintats i veient Llegendes de Passió durant més de dues hores.
Avui soparíem amb la Marina. Un whastapp
i la trobada organitzada i amb part de la colla! Visca!
 
Tot el dia que hi penso. La
Marina és una amiga que vaig fer granadeta. Vull dir que no era nena quan ens
vàrem conèixer. Juntes vam passar per tantes coses que amb poc temps ja ens
sentíem amigues de l’ànima. I us ben asseguro que no és d’aquelles persones que
es guarda les coses per no dir-te-les, no fos cas. La Marina saps que és amiga
teva perquè et diu el què li sembla i és capaç de fer-te plorar si amb això et
fa el favor de la teva vida. Així és la Marina. Amb ella el temps s’atura i
veuríem sortir el sol si no fos pels veïns torracollons que demanen que pleguem
veles. Els esclats de riure són comuns quan ens veiem. Jo li faig gràcia a ella
i ella em trenca de riure a mi. Diuen que quan rius molt oxigenes el cervell i
allargues la vida. Segurament així ha estat perquè me’n vaig a dormir contenta
i feliç, com si les endorfines encara fossin presents.
PD: He quedat amb l’Íngrid de
veure’ns demà a la platja. No sé si serem capaços de ser-hi, però ho
intentarem. Vacances amb amics, dobles vacances.
Uncategorized

5è dia de vacances: UN CLÀSSIC

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

       
Avui només llevar-nos ja hem
canviat els plans. Els nens no han fet deures al matí perquè hem decidit sortir
a fer una excursioneta a peu. I sí, Ingrid, ens vàrem comprar els pals, o sigui
que hem fet Nòrdic Walking. Caminar amb pals permet fer treball cardiovascular
i hem suat com unes truges. Potser les 10 del matí ja era un pèl tard perquè el
sol escalfava massa.
El silenci del lloc es
contraposava amb el cant incessant dels grills que acompanyaven les nostres
passes cada vegada més arrossega
des.  El paisatge de l’Empordà és càlid i és
infinit. Els camps s’entrecreuen obligant-los a canviar de color. Del verd
roure al groc palla. Avui els núvols no ens seguien, així que a cada revolt que
ens regalava una ombra l’agraíem com si fos aigua fresca (que no dúiem). La
Martina ha anat remugant tota l’excursió amb l’excusa que les seves cames (són
les més atlètiques de casa) encara no estaven prou despertes. Nosaltres hem rigut
però sense esclat. Estàvem massa concentrats en no perdre el ritme un dos, un
dos.
A les 11h ja érem a casa, hem
estès una rentadora (coses inevitables de les vacances familiars) i hem enfilat
cap a la platja. Quan buscàvem aparcament hem saludat uns amics d’aquells que
quasi no recordes com els vas fer. Que sempre són aquí i sempre els veus per
aquí. De l’Armentera. Anaven acompanyats dels seus fills. En veure’ls, els meus
m’han demanat si a l’hora de plantar l’ombrel·la podíem atansar-nos-hi. Jo crec
que de tants dies amb els pares, els meus nens necessiten altres nens amb qui
jugar. Així que sense esforç ens hem assegut a la vora d’ells. Els hem saludat
i hem aconseguit recordar alguna anècdota d’infantesa mentre ajudàvem a que es
coneguessin els menuts. Als 5 minuts hem deixat de tenir nens. Ja eren una
colla. Ha estat una trobada agradable. Suposo que en el fons el que m’agrada d’aquesta
terra és la seva gent. Gent que em coneix i em saluda i em fa sentir com a
casa, com una més encara que aquí sóc xava.
Hem dinat tard, és clar, però com
que ens hem firat uns préssecs dels bons hem fet passar la gana menjant la
fruita abans de dinar.
Una migdiadeta d’aquelles que
costen per la calor i sant tornem-hi amb els deures. Avui, ja els han començat
a fer sols. Mentre fregava els plats m’anaven fent preguntes i  jo els les responia intentant no perdre la
paciència.
En acabat hem gaudit del no res.
No hem fet res concret. Hem gaudit de la família i de la fresca. La Martina i l’Arnau
ens feien actuacions. Jo m’he fet la manicura (ara sí que sembla que sóc de
vacances) i hem rigut, hem cantat, hem ballat i he gaudit dels meus fills. En
moments així te n’adones que moltes vegades els tens però no ets capaç de
dedicar-los el temps que ells necessiten, reclamen. Avui estaven contents.
Així que sembla que les vacances
s’han apoderat de mi. Ara sí que començo a percebre-les com a tal. Potser
necessitava un dia com avui, un clàssic dia de vacances.
PD: Avui comencen les festes de
Vilamacolum, així que escric el Merilanding sabent que el dia no s’ha acabat
ben bé, però us prometo que us explicaré com hem viscut la primera festa major
de l’estiu.  
Uncategorized

4rt dia de vacances: IMPERDIBLES

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

I ha tornat a passar. Tornem a
veure’ns un any més tard i sembla que no hagi passat res en els últims 364
dies. Res a canviat i sents que ahir els vas veure. Acompanyant els nens o fent
un cafè ràpid al Gufo. I malgrat la distància, posa-hi dos escoles més enllà,
seguim essent amics. No sé massa com es jutja si una amistat és o no bona. Però
ells ens fan sentir a gust, simplement, encara que no sempre és simple. Per
això quan ahir en Michael ens va trucar ens va fer molta il·lusió. Avui hem
anat a veure’ls al seu apartament de l’Escala. Des de casa dels Corell Ubach es
pot veure el port i els vaixells que ell anhela navegar. Els mateixos vaixells
que ella tem pels marejos que pateix només posar-hi un peu. Però la piscina els
uneix i ens ha unit a tots. La calor apretava de valent i l’aigua procurava refrescar-nos,
però a estones, ni així.
Els nens s’ho han passat molt bé
i han gaudit de la seva amistat que, encara que és d’any en any, guarda una
tendresa difícil d’explicar. És bonic veure com estima un nen. Què fa, com
mira, què diu, com actua… és diferent a com estimem els adults. Ells són
transparents i no amaguen desig, només estimen i gaudeixen del moment. I riuen
i es diuen confidències i mengen xuxes d’amagat i canten i ballen i ens
ensenyen una coreografia quasi improvisada amb una mescla d’orgull i vergonya i
s’enfilen l’un sobre a l’altre a la piscina com si fossin castellers… i es
diuen adéu amb les galtes vermelles i sense fer-se petons, és clar, però es
miren amb complicitat i amb ganes de més.  
Cansats de tant entrar i sortir
de l’aigua hem anat cap el centre de l’Escala. A les 20:15 tancava el servei de
préstec a la biblioteca i tenia encarregat la meva última adquisició
novel·lesca, Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach. El trànsit ens ha fet
arribar quasi tard però he saltat del cotxe i he corregut per la plaça com si
dins de la biblioteca hi regalessin alguna cosa. De fet, sí que en regalen.
Regalen records, històries, contes i imaginació. No és poc.
En Xavi ha donat voltes i més
voltes i més voltes amb el cotxe, fins que jo ja sortia amb el tresor sota el
braç. M’ha carregat de nou i després de més voltes i molt de cansament hem
decidit no anar a veure les havaneres. No teníem cos per a res més que anar a
casa, sopar a quarts de 22h i asseure’ns a veure la televisió esperant agafar
la son.
Avui he sentit que estava de
vacances. Gràcies Michael, Natàlia, Clàudia i Carla.
PD: La Dolça és una gata
domèstica i tranquil·la. En MacGyver és un gat inquiet, dòcil i molt curiós.
Ara a la tarda ha sortit a fer el vol i encara no ha tornat, no crec que canviï
asfalt per sofà. Tornarà.
#estiu #vacances # summer #familia holidays #Empordà #descans

3er dia de vacances: IRREVERSIBLE

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Estic escrivint el 3er dia de
vacances, estirada en l’hamaca, a la terrassa, contemplant les estrelles i
compartint un gin tònic amb en Xavi. Costa de refrescar. Només hem aconseguit
mantenir una temperatura adequada per sobreviure en remull. I això que a l’Empordà,
a les nits, com a mínim, sempre refresca. Ens acabem de menjar els nostres
trofeus a la brasa. Increïbles. I tot sembla indicar que hem normalitzat una
mica l’horari. Ens hem posat a taula a sopar a dos d’onze, una hora més aviat
que ahir. I això que hem anat a l’Escala a veure a la família, que treballen
com a burros, sobretot a l’estiu. Però és el que té dedicar-se al turisme.
Fins les 18:30 hem estat a la
piscina i la veritat és que ha estat un autèntic dia de vacances. No vull dir
que els altres no ho hagin estat però avui ha estat relaxat, amb un punt d’avorriment
sa que dóna la veritable sensació de descans. M’he banyat fins que la pell m’ha
demanat sortir de l’aigua. Els que em coneixen saben que jo sóc bastant de
secar i fins que no tinc molta calor no em decideixo a posar ni la punta del
dit gros del peu esquerra a l’aigua. Imagineu-vos la calor.
Mentre era allà, assecant-me
panxa enlaire he gaudit del cel. Semblava que estàvem dins d’un núvol de cotó,
d’aquells que es mengen. L’aire no els feia moure i això ens deixava respirar
de la cremor del sol d’estiu. Sentia les converses dels veïns. Una es queixava
del seu marit i de les poques ganes que té de sortir, però essent camioner, ja
s’entén. L’altre li parlava de la seva filla Queralt que es vol casar amb no sé
qui. Dues dones que no sabien que l’única que les escoltava esta asseguda hamaca
enllà. Jo.
Els nens han avançat la feina per
anar a la piscina i s’han aixecat més aviat amb la promesa que si acabaven
abans de les 11h hi podríem anar. M’han deixat dormir i ha estat en Xavi qui
els ha fet pencar de valent. Quan m’he llevat, hem esmorzat i mentre acabaven
les pàgines pertinents de deures, he aconseguit fer el meu primer gaspatxo de
la temporada. Com que els tomàquets no eren molt madurs hi he afegit síndria.
Però encara no ens l’hem menjat.
Els gats miolen, surten i entren.
S’estiren i es cuiden. Es llepen i cerquen papallones i mosques. La terrassa
els entusiasme però a les hores del sol busquen la frescor de la rajola per
arraulir-se i dormir. Ells saben que estan de vacances. Jo, encara no.
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #fishing

2on dia de vacances: TOT ALLÒ QUE ES COMENÇA S’HA D’ACABAR

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Aquesta és la màxima d’avui. Els
nens s’han llevat tard i hem començat el tema deures d’estiu. La Martina no
tenia el dia, així que després de 3 pollastres, ha aconseguit acabar les tres
pàgines d’avui. L’Arnau encara ha trigat una mica més. Suposo que el fet que
les fotocòpies dels deures i de la sopa de lletres estesin malament hi ha ajudat.
Així que el matí ha estat per alimentar el coneixement. Vam començar les
vacances i les hem d’acabar amb els deures fets.
Després de dinar hem intentat fer
migdiada. La primera des que sóc de vacances. No recordava com n’és de
desagradable tenir aquella soneta de migdiada i no poder aclucar l’ull més de
10 minuts perquè ja estàs xopa de suor. I això és el que m’ha passat. La
família dormia i jo… jo no. Sort que vaig endur-me el llibre que estava
llegint a Barcelona entre trajectes a la feina. La noia del tren, es diu. El
llibre és espectacular, tot i que no tant per la prosa o per l’acurada
descripció dels fets, sinó per la història escrita en forma de dietari. De
veritat, estic d’acord amb l’Aimerich que és una gran novel·la. Amb 30 minuts
he fet net. Me l’he acabat però sense enyorança. És el que tenen els thrillers,
que angoixen i et captiven però descanses en acabat.
El dia anava d’anar acabant
coses, així que els peixos de la nevera ens han donat la pensada. Aquest peix
necessita acompanyants si volem que sigui un àpat. O sigui que hi hem tornat.
Hem carregat les canyes i ens hem plantat a les 19 h a la platja. Hem hagut d’esperar
que marxessin alguns banyistes i ens hi hem dedicat en cos i ànima fins les
22h. Resultat: 2 peixets ( no en sé la classe). Així que demà els cuinarem.  Sort que n’hem pescat 2 mes i ja en tenim 4 en
total que si no demà hi hauríem de tornar. Deu ser qüestió dels homínids,
perquè el que ahir em va semblar bastant bé, avui em semblava excessiu. Sort
que la intendència ha quedat resolta passant pel Bon Preu.
Quan hem arribat a casa en
MacGyver, el nostre gat petit, ens esperava miolant i fent-nos festes. En
MacGyver és un felí que es comporta com un gos. Et ve a rebre quan arribes a
casa i et dona una peça perquè li tiris i te la torna, per exemple. Aquí a
Torroella és feliç perquè surt quan vol i té animalons amb què distreure’s (un
dia ens va caçar un ocell i de tant content que estava el va passejar per tot l’apartament
tirant-lo enlaire aviam si tornava a volar, l’infeliç), no sé pas com ens ho
farem per tornar a tancar-lo entre les quatre parets de casa de Barcelona. Però
ja hi pensarem quan arribi el dia. Quan s’acabin les vacances.
#estiu #dietari #vullescriure #vacances #stress #pescar #intendècia #nens #fishing, #estiu #vacances # summer #familia holidays #Empordà #descans

1er dia de vacances: INTENDÈNCIA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El primer dia de vacances oficial passa per omplir la nevera. Així que ens hem llevat tardíssim i com que el primer és el primer hem decidit fer deures. L’Arnau i la Martina han començat a posar oli a un engranatge un pèl rovellat. De fet, fa una setmana que en Xavi es baralla amb els nens per intentar posar al dia els deures d’estiu i és que entre casals, oblits i estances amb els avis anàvem francament malament. Avui batallava jo mentre en Xavi ha decidit posar-se a fer el manetes. Mira que això de fer el manetes no li agrada massa, però noi. Sembla que és arribar a l’Empordà i s’empalta de ves a saber i forats per aquí, pols per allà, gats estressats i tatxaaan: Ja tinc un penjador per estendre la roba. Orgullós ell i jo encantada, malgrat tot.

Això ha fet que la intendència s’anés posposant. Hem sortit de casa decidits a anar a comprar. Així que hem estat al cotxe ens han vingut ganes de posar-nos en forma. Tota una paradoxa. I en comptes d’anar a comprar menjar ens n’hem anat a comprar els bastons de caminar. Aprofitarem els dies de vacances per fer una mica d’exercici, hem pensat. O sigui que cap al supermercat més petit que una triatló. Abans d’entrar ens hem adonat que ja eren passades les dues del migdia i com que entrar al paradís de l’esport comporta perdre hores sense saber com, hem decidit entrar al McDonald’s del costat. De fet era un Mac Auto però hi hem entrat igual. Els nens encantats i nosaltres, també. Així no havíem de cuinar! Sempre hem pensat que unes vacances de veritat són aquelles que no t’obliguen a cuinar, o a netejar o sortir a comprar… però què hi farem. Preferim allargar les estades i tenir menys luxes.

Una vegada al centre comercial de l’esport hem vist desaparèixer els nens com si haguessin entrat en un xiquiparc. Passàvem els passadissos i al fons els veiem patinant, o jugant a pilota. Normalment una situació així m’incomodaria però després de veure dos ganàpies d’uns 40 anys fent un partit de ping-pong he pensat que allò que feien els meus era un mal menor. Per cert, avui he estat conscient que no hi venen el mateix en el centre que tenim a Barcelona que el centre de Vilatenim. Us ho prometo. Ho he vist quan he divisat un lineal d’uns 30 0 40 metres dedicats a l’apassionant món de la pesca: hams, ploms, mosquetons, fils, esquer, canyes, carrets, bosses, capses de pesca, fins i tot hi venen cucs!!! ESPECTACULAR

Així que pensant en allò de ara que ja estem a aquí i allò de més val que els nens aprenguin a valorar el que mengen, ens hem comprat dues canyes i un mini equip de pesca amb el mínim necessari per sortir a les 18:30 amb la promesa de passar per la platja abans d’anar a sopar. “Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons”. Doncs què podíem fer? Anar a comprar menjar? Doncs com si d’homínids anés la cosa hem decidit estrenar avui mateix el material que ens hem firat. Els cucs, com sempre, agafats a trenc d’ona a la sorra. Mentre els nens es banyaven en Xavi agafava cucs i jo muntava les canyes. La meva mare me’n va ensenyar i crec que, en el fons, és la part que més m’agrada de la pesca; el muntatge. Perquè la paciència no és el meu fort.
 

Als 5 minuts de tirar la canya ja teníem una senyora orada a la galleda. La cosa prometia amb un segon peixell que ha mort en treure-li l’ham. Així que l’ànim ens ha ajudat a aguantar fins quasi les 22h. Llavors, sense llum. Hem decidit marxar contemplant les estrelles que des de la platja de Sant Pere Pescador es veuen precioses. Havent pescat massa poc per sopar els quatre, hem acabat el dia amb uns bikinis i amb la promesa que demà, tornaríem a sortir a per la intendència. Com si avui no ho haguéssim fet.
Uncategorized

De murs a lamentacions

MERILANDING
Fa anys, concretament 26, a casa estàvem molt pendents de la
televisió. Jo només tenia 13 anys, però per la intensitat i alegria com es
mirava una notícia com aquella, vaig intuir que devia ser alguna cosa gran.
S’assemblava a aquell de “A la ville de…” que havíem viscut tres
anys enrere. Però llavors, vàrem esclatar de l’emoció. En aquest cas, al 89,
l’emoció era més continguda.
La veritat és que veient la TV no puc dir que fos massa
emocionant. Veiem picar un mur i tot de gent, amb un aspecte molt punk,
saltar-lo. Després hi havia gent del carrer que plorava i que se’n duia
trossets d’aquell mur. Tampoc sabia per què. Malgrat que tenia tantíssimes
preguntes a fer, era millor callar. Ja hi havia hagut massa sssht!
Les imatges eren bastant repetitives i a còpia de veure-les
vaig entendre que la importància no era que es destruís el mur, sinó el mur en
si i m’explico. El mur, segons deien, havia dividit realitats i famílies.
Després de la Segona Guerra Mundial una ciutat es partia en 2. Sense explicació
o millor dit, sense major explicació que allò era el mal menor d’una crisi
diplomàtica i la possibilitat de tornar a entrar en guerra. Europa havia quedat
malmesa després de més de 5 anys de bombardejos i uns quants milions de morts
(que es diu ràpid). Així que dividir amb un mur una ciutat tampoc era massa
cruel.
La crueltat, però, esdevindria després quan el progrés d’una
part de la ciutat contrastava amb la misèria de l’altra. Per això era important
tirar a terra el mur. No era just que a banda i banda d’una paret custodiada
per militars hi hagués membres d’una mateixa família amb realitats tan
diferents. Europa havia fet un pas de gegant arribant, amb diplomàcia, a
enderrocar la maleïda paret dels despropòsits.
I avui, concretament 26 anys després, rebo amb incredulitat
una notícia. Arran de la mort d’un immigrant anònim i sense nacionalitat que
volia arribar a la Gran Bretanya sota els camions que fan el trajecte del Canal
de la Mànega, surt a la llum un fet que em posa els pèls de punta. Volen
aixecar un mur a Calais perquè és entrada de molts immigrants que fugint de la
misèria, la fam, les guerres i la crueltat arriben extasiats on el somni, només
per uns moments, és possible. Un mur que serveixi per evitar que els immigrants
anònims que comencen a ser nòmades tinguin una oportunitat.

Ara, sí que no entenc perquè vam celebrar fa 26 anys
la caiguda d’un mur que era el símbol de la pau i de la fraternitat si n’estem
construint d’altres. Potser encara sóc massa jove per entendre moltes coses. O
potser sóc massa persona per voler entendre moltes coses.

#JuntspelSí

Hauria pogut marxar

MERILANDING
Devia ser el 1999. A la Universitat van convocar les beques Erasmus. La Cat Otey ens feia la prova. El fet de ser la responsable d’anglès de la carrera hi devia tenir alguna cosa a veure. La prova d’anglès no la vaig passar però vaig poder optar a anar a altres països. Al cap d’uns dies d’aquell examen van penjar les llistes de les beques i bingo! M’havia tocat. Com ja suposava no aniria a cap país de llengua anglesa, però la Cat em coneixia (també era la professora d’expressió corporal, assignatura que vaig agafar de lliure configuració) i sabent de la meva il·lusió per l’aventura de marxar em va donar la beca per anar a Bolonya, Itàlia.
Ella sabia que allà, la meva capacitat per les llengües llatines i la
meva gran capacitat de socialització, em permetrien adaptar-me al canvi
amb facilitat. 

Els dies van anar passant i no entregava la documentació necessària per a la beca. En Xavi m’ho recordava i jo li deia que si, que demà. Però demà sempre va ser demà i la data màxima la vaig deixar escapar per l’endemà.

Probablement la meva il·lusió es va anar apagant a mesura que vaig tocar de peus a terra, de fet de peu a terra, perquè l’altre estava acabat de operar. Potser als 24 els nois de la meva edat anhelen la llibertat que la família no permet, que la convivència no permet. Per circumstàncies que no venen al cas, jo ja feia anys que ja gestionava la meva llibertat, que havia après a no dir bona nit a ningú, a no despertar-me amb ningú i
a haver de fer front a la meva fòbia a les cuques tota sola. La meva vida ja havia arribat al confort després de capgirar-se i això, el confort, era tan agradable. Potser per això o per por el cas és que no vaig agafar l’avió i no vaig treure els bitllets i no vaig fer les
maletes i no em vaig acomiadar de ningú amb llàgrimes als ulls com si mai més ens haguéssim de tornar a veure. Simplement vaig deixar escapar l’aventura. Aquella que anys enrere havia desitjat amb molta força, quan vivíem tots junts i jo necessitava sortir i esbargir-me com qualsevol altra noia adolescent. Però ara ja no. La por em va paralitzar, em va neutralitzar les ínfules d’aventura i em va deixar asseguda al sofà de
casa. Sense saber perquè allò era molt més agradable que marxar. Que aventurar-se al desconegut sense saber si trobaria feina per mantenir-me, si tindria diners per allotjar-me a qualsevol lloc o si el meu genoll no em donaria cap mal de cap a més de 2000 km de la meva seguretat.

Des de llavors, ara deu fer uns 16 anys, no deixo de pensar que hagués passat de veritat si hagués marxat, si hagués fet la maleta, si hagués sortit de la meva zona de confort per voluntat, si m’hagués afrontat als problemes per tal de trobar-ne una solució.

Ahir vaig tenir una sensació que em va fer pensar en això. Raül Romeva ens convidava a
l’aventura de marxar, de sortir de la nostra zona de confort. Sí, és veritat que només ens va parlar de les virtuts del viatge, però em sedueix. Em va seduir. Sé que aquest viatge pot ser definitiu i per sempre. Però us asseguro que quedar-se amb la sensació de no haver aprofitat l’oportunitat em persegueix cada dia des de fa uns 16 anys i no vull això pels meus fills. Ells es mereixen una mare valenta capaç de viure una vegada més l’aventura de la maternitat, tot i que, en aquest cas, no la portarà dins. Simplement la trepitjarà. Visca Catalunya, lliure.

Uncategorized

"No sé com et deixes enredar"

MERILANDING

Sempre he tingut la sensació que la meva capacitat d’ajudar als altres, comprometre’m desinteressadament amb projectes o històries diverses era, en certa manera, un defecte. Als ulls dels altres sempre hi ha un “no sé com et deixes enredar” o un “la gent fa de tu el que vol”. I probablement és així, però és que a mi m’agrada deixar-me “enredar” i en certa manera també m’agrada que la gent sàpiga que pot comptar amb mi. Ben gestionat no és un problema, pensava. Però davant la crítica sempre hi ha el dubte. Així quan fa 3 anys em vaig decidir a col·laborar activament amb la societat a través d’un partit polític em vaig convertir en el punt de mira de molts… per no entrar en el moment que van saber que el partit triat era Unió.

La veritat és que entrava convençuda que el partit, fonamentalment parlant, era el que més s’esqueia. Vaig llegir-me els estatuts i vaig escoltar atenta la necessitat que tenien de fer una regeneració, a poc a poc, de la gent de partit i hi vaig entrar. Potser per intuïció o potser algú s’estava aprofitant de la meva bona predisposició, el cas és que no em volia quedar amb el dubte. La vida, al cap i a la fi és un conjunt d’experiències viscudes i no hi perdia res per tastar. Estar dins o fora, en aquells primers mesos, no era massa diferent. Vas entenent què vol dir formar part d’un partit a base de reunions, comitès, assemblees i de sentir parlar gent que té els mateixos defectes que tu. Des de dins he viscut dues eleccions que m’han donat una experiència i una perspectiva del que vol dir fer política, ni que sigui la de ras de terra. És difícil explicar que de gent que fa política n’hi ha que no van en corbata, n’hi ha que realment volen i creuen que poden aconseguir un món millor. I sí, també hi ha els que s’hi volen guanyar la vida, ni que sigui per hores de dedicació i n’hi ha que simplement volen viure bé. Però no és la majoria, són els que més es veuen.

I se’m feia difícil defensar això fins que un grup de valents decideixen dir prou. Decideixen que el rumb de la política, el sistema que coneixem, ha de fer un tomb. Necessita reconvertir-se i estar més a la vora del poble al qual diuen representar. I s’ha de ser valent per exposar-se a una forma nova de fer política on no hi ha jerarquies establertes i on tothom hi és per igual. Potser un país nou, reclamava una nova forma de fer política. I m’hi torno a sumar. Per què necessito saber on em porta aquest camí, perquè confio que això pot ser una gran cosa, una d’aquelles que s’escriuen en els llibres d’història. Perquè vull seguir enredant-me en tot allò que em diverteix i em fa bullir la sang.

Ahir va ser un dia qualsevol, un diumenge de platja per a molts. Per a nosaltres, els Demòcrates de Catalunya, va ser un dia diferent. Va néixer una nova formació que, com si fos un fill, li desitges salut, molta salut perquè visqui molts i molts anys. Tota una vida al davant.

Benvinguts al món!

Demòcrates CAT