Hem marxat sense postres. Pla B. L’Armentera.
Tornar a l’Armentera sempre és un plaer, encara que només sigui per anar a Can Sancho a comprar un pastís o un braç de gitano. A cada porta, pedra, fanal o arbre s’hi amaga un record de la meva infància. Podria fer un mapa de tots els carrers amb els ulls tancats. I en fer-ho m’imaginaria a mi mateixa amb la bicicleta rosa i verda passejant sentint la primera llibertat colpejant el meu rostre.
Aturem el cotxe i intueixo que amb la de cotxes que hi ha aparcats davant, ens haurem d’esperar. Baixem els 4 i només entrar em trobo la Juanita, amb els seus dos nens rossíssims. La Juanita és la filla de la perruquera. Una noia oberta, simpàtica i sempre amb un somriure apunt. Amb un què de vacances? i poca cosa més ens acomiadem amb l’esperança de veure’ns un altre dia. Més tranquil·les.
Amb el braç de gitano de nata i la barra d’ametlla ens anem anat a remullar amb la família.
És fantàstica la sensació que els dies de l’estiu són més llargs que els de la vida a la ciutat o treballant. Les converses es teixeixen de forma espontània i no hi ha cap conclusió prou ferma per canviar de tema. Simplement s’allarguen i comences parlant de les vacances i acabes parlant dels fills únics. M’encanta.
A la tarda havíem quedat amb l’Albert i la Tati. Sempre que venim ens acompanyen a descobrir algun indret. Com que l’Albert diu que ja ho sé quasi tot de per aquí. Ens ha preguntat si volíem fer un passeig o una excursió o… simplement anar a prendre alguna cosa. Una de les coses que té la televisió és que et fa redescobrir indrets que quasi no recordaves o que s’amaguen a la cantonada de casa. Així, seguint l’estela del Foraster, hem anat a les Gorgues del Tit amb la intenció de fer una remullada, per més que la Tati ens advertís del perill de banyar-se en gorgues. Jo crec que ha suplicat tant que no ens hi banyéssim per dins, que els àngels l’han escoltat. Quan hem arribat el poc cabal del riu feia que no vingués massa de gust banyar-s’hi. L’aigua era bastant bruta. Per arribar a les gorgues hem fet un caminet de bosc espès. Hem passat per unes coves naturals i després hem vorejat una casa abandonada. Només s’aguantaven les 4 parets i una escala que portava al fons. L’Albert es creia que era del moliner, ja que hi havia unes comportes que s’obrien i es tancaven. Quan marxàvem ens hem trobat una parella que passejava per allà i que eren molt coneixedors de la zona. Ens han explicat que abans que draguessin el riu, l’aigua arribava més amunt. La casa abandonada era d’un senyor que tota la feina que tenia era obrir i tancar les comportes i fer que l’aigua regués els camps de l’Armentera fins al Bon relax, una urbanització a tocar de la platja a Sant Pere Pescador. També ens ha explicat que per agafar l’aigua aprofitaven la corba natural del riu i no ho feien mai de front perquè la força del riu no ho permetia. En Josep, el que ens ho explicava, parlava amb nostàlgia. Com havia canviat el riu en poc temps.
Sense remullar-nos i amb ganes d’anar a prendre alguna cosa ens n’hem anat al Tropic Beach un xiringuto de platja que abans era molt més xiringuito que ara. Allà m’he trobat amics de l’Armentera, en Cesc, en David i en Gerard amb les seves parelles i els seus fills. Ens hem saludat amb aquella estima que et recorda com érem de petits mentre esperàvem la taula. Amb la mirada, preguntaven com es viu sense la mare, jo els responia que bé, malgrat tot. Sense paraules.
Com que l’Albert i la Tati treballen i s’han d’aixecar aviat hem anat a acabar la jornada d’estiu a l’Eivissa Cafè. Una copa amb en Carles, la Mònica, la Marta i el Roger. Contents de vacances, de descansar i de viure l’estiu, ens hem pres un gintònic petit i a dormir.
Demà platja, espero.
