Autor: MERILANDING

Escriptora anònima. Creativa, transformadora i somniadora. Estar no és viure.
#estiu #vacances # summer #familia #nens # holidays #Empordà #fishing

2on dia de vacances: TOT ALLÒ QUE ES COMENÇA S’HA D’ACABAR

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Aquesta és la màxima d’avui. Els
nens s’han llevat tard i hem començat el tema deures d’estiu. La Martina no
tenia el dia, així que després de 3 pollastres, ha aconseguit acabar les tres
pàgines d’avui. L’Arnau encara ha trigat una mica més. Suposo que el fet que
les fotocòpies dels deures i de la sopa de lletres estesin malament hi ha ajudat.
Així que el matí ha estat per alimentar el coneixement. Vam començar les
vacances i les hem d’acabar amb els deures fets.
Després de dinar hem intentat fer
migdiada. La primera des que sóc de vacances. No recordava com n’és de
desagradable tenir aquella soneta de migdiada i no poder aclucar l’ull més de
10 minuts perquè ja estàs xopa de suor. I això és el que m’ha passat. La
família dormia i jo… jo no. Sort que vaig endur-me el llibre que estava
llegint a Barcelona entre trajectes a la feina. La noia del tren, es diu. El
llibre és espectacular, tot i que no tant per la prosa o per l’acurada
descripció dels fets, sinó per la història escrita en forma de dietari. De
veritat, estic d’acord amb l’Aimerich que és una gran novel·la. Amb 30 minuts
he fet net. Me l’he acabat però sense enyorança. És el que tenen els thrillers,
que angoixen i et captiven però descanses en acabat.
El dia anava d’anar acabant
coses, així que els peixos de la nevera ens han donat la pensada. Aquest peix
necessita acompanyants si volem que sigui un àpat. O sigui que hi hem tornat.
Hem carregat les canyes i ens hem plantat a les 19 h a la platja. Hem hagut d’esperar
que marxessin alguns banyistes i ens hi hem dedicat en cos i ànima fins les
22h. Resultat: 2 peixets ( no en sé la classe). Així que demà els cuinarem.  Sort que n’hem pescat 2 mes i ja en tenim 4 en
total que si no demà hi hauríem de tornar. Deu ser qüestió dels homínids,
perquè el que ahir em va semblar bastant bé, avui em semblava excessiu. Sort
que la intendència ha quedat resolta passant pel Bon Preu.
Quan hem arribat a casa en
MacGyver, el nostre gat petit, ens esperava miolant i fent-nos festes. En
MacGyver és un felí que es comporta com un gos. Et ve a rebre quan arribes a
casa i et dona una peça perquè li tiris i te la torna, per exemple. Aquí a
Torroella és feliç perquè surt quan vol i té animalons amb què distreure’s (un
dia ens va caçar un ocell i de tant content que estava el va passejar per tot l’apartament
tirant-lo enlaire aviam si tornava a volar, l’infeliç), no sé pas com ens ho
farem per tornar a tancar-lo entre les quatre parets de casa de Barcelona. Però
ja hi pensarem quan arribi el dia. Quan s’acabin les vacances.
#estiu #dietari #vullescriure #vacances #stress #pescar #intendècia #nens #fishing, #estiu #vacances # summer #familia holidays #Empordà #descans

1er dia de vacances: INTENDÈNCIA

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

El primer dia de vacances oficial passa per omplir la nevera. Així que ens hem llevat tardíssim i com que el primer és el primer hem decidit fer deures. L’Arnau i la Martina han començat a posar oli a un engranatge un pèl rovellat. De fet, fa una setmana que en Xavi es baralla amb els nens per intentar posar al dia els deures d’estiu i és que entre casals, oblits i estances amb els avis anàvem francament malament. Avui batallava jo mentre en Xavi ha decidit posar-se a fer el manetes. Mira que això de fer el manetes no li agrada massa, però noi. Sembla que és arribar a l’Empordà i s’empalta de ves a saber i forats per aquí, pols per allà, gats estressats i tatxaaan: Ja tinc un penjador per estendre la roba. Orgullós ell i jo encantada, malgrat tot.

Això ha fet que la intendència s’anés posposant. Hem sortit de casa decidits a anar a comprar. Així que hem estat al cotxe ens han vingut ganes de posar-nos en forma. Tota una paradoxa. I en comptes d’anar a comprar menjar ens n’hem anat a comprar els bastons de caminar. Aprofitarem els dies de vacances per fer una mica d’exercici, hem pensat. O sigui que cap al supermercat més petit que una triatló. Abans d’entrar ens hem adonat que ja eren passades les dues del migdia i com que entrar al paradís de l’esport comporta perdre hores sense saber com, hem decidit entrar al McDonald’s del costat. De fet era un Mac Auto però hi hem entrat igual. Els nens encantats i nosaltres, també. Així no havíem de cuinar! Sempre hem pensat que unes vacances de veritat són aquelles que no t’obliguen a cuinar, o a netejar o sortir a comprar… però què hi farem. Preferim allargar les estades i tenir menys luxes.

Una vegada al centre comercial de l’esport hem vist desaparèixer els nens com si haguessin entrat en un xiquiparc. Passàvem els passadissos i al fons els veiem patinant, o jugant a pilota. Normalment una situació així m’incomodaria però després de veure dos ganàpies d’uns 40 anys fent un partit de ping-pong he pensat que allò que feien els meus era un mal menor. Per cert, avui he estat conscient que no hi venen el mateix en el centre que tenim a Barcelona que el centre de Vilatenim. Us ho prometo. Ho he vist quan he divisat un lineal d’uns 30 0 40 metres dedicats a l’apassionant món de la pesca: hams, ploms, mosquetons, fils, esquer, canyes, carrets, bosses, capses de pesca, fins i tot hi venen cucs!!! ESPECTACULAR

Així que pensant en allò de ara que ja estem a aquí i allò de més val que els nens aprenguin a valorar el que mengen, ens hem comprat dues canyes i un mini equip de pesca amb el mínim necessari per sortir a les 18:30 amb la promesa de passar per la platja abans d’anar a sopar. “Als Sants i als minyons no els prometis si no els dons”. Doncs què podíem fer? Anar a comprar menjar? Doncs com si d’homínids anés la cosa hem decidit estrenar avui mateix el material que ens hem firat. Els cucs, com sempre, agafats a trenc d’ona a la sorra. Mentre els nens es banyaven en Xavi agafava cucs i jo muntava les canyes. La meva mare me’n va ensenyar i crec que, en el fons, és la part que més m’agrada de la pesca; el muntatge. Perquè la paciència no és el meu fort.
 

Als 5 minuts de tirar la canya ja teníem una senyora orada a la galleda. La cosa prometia amb un segon peixell que ha mort en treure-li l’ham. Així que l’ànim ens ha ajudat a aguantar fins quasi les 22h. Llavors, sense llum. Hem decidit marxar contemplant les estrelles que des de la platja de Sant Pere Pescador es veuen precioses. Havent pescat massa poc per sopar els quatre, hem acabat el dia amb uns bikinis i amb la promesa que demà, tornaríem a sortir a per la intendència. Com si avui no ho haguéssim fet.
Uncategorized

De murs a lamentacions

MERILANDING
Fa anys, concretament 26, a casa estàvem molt pendents de la
televisió. Jo només tenia 13 anys, però per la intensitat i alegria com es
mirava una notícia com aquella, vaig intuir que devia ser alguna cosa gran.
S’assemblava a aquell de “A la ville de…” que havíem viscut tres
anys enrere. Però llavors, vàrem esclatar de l’emoció. En aquest cas, al 89,
l’emoció era més continguda.
La veritat és que veient la TV no puc dir que fos massa
emocionant. Veiem picar un mur i tot de gent, amb un aspecte molt punk,
saltar-lo. Després hi havia gent del carrer que plorava i que se’n duia
trossets d’aquell mur. Tampoc sabia per què. Malgrat que tenia tantíssimes
preguntes a fer, era millor callar. Ja hi havia hagut massa sssht!
Les imatges eren bastant repetitives i a còpia de veure-les
vaig entendre que la importància no era que es destruís el mur, sinó el mur en
si i m’explico. El mur, segons deien, havia dividit realitats i famílies.
Després de la Segona Guerra Mundial una ciutat es partia en 2. Sense explicació
o millor dit, sense major explicació que allò era el mal menor d’una crisi
diplomàtica i la possibilitat de tornar a entrar en guerra. Europa havia quedat
malmesa després de més de 5 anys de bombardejos i uns quants milions de morts
(que es diu ràpid). Així que dividir amb un mur una ciutat tampoc era massa
cruel.
La crueltat, però, esdevindria després quan el progrés d’una
part de la ciutat contrastava amb la misèria de l’altra. Per això era important
tirar a terra el mur. No era just que a banda i banda d’una paret custodiada
per militars hi hagués membres d’una mateixa família amb realitats tan
diferents. Europa havia fet un pas de gegant arribant, amb diplomàcia, a
enderrocar la maleïda paret dels despropòsits.
I avui, concretament 26 anys després, rebo amb incredulitat
una notícia. Arran de la mort d’un immigrant anònim i sense nacionalitat que
volia arribar a la Gran Bretanya sota els camions que fan el trajecte del Canal
de la Mànega, surt a la llum un fet que em posa els pèls de punta. Volen
aixecar un mur a Calais perquè és entrada de molts immigrants que fugint de la
misèria, la fam, les guerres i la crueltat arriben extasiats on el somni, només
per uns moments, és possible. Un mur que serveixi per evitar que els immigrants
anònims que comencen a ser nòmades tinguin una oportunitat.

Ara, sí que no entenc perquè vam celebrar fa 26 anys
la caiguda d’un mur que era el símbol de la pau i de la fraternitat si n’estem
construint d’altres. Potser encara sóc massa jove per entendre moltes coses. O
potser sóc massa persona per voler entendre moltes coses.

#JuntspelSí

Hauria pogut marxar

MERILANDING
Devia ser el 1999. A la Universitat van convocar les beques Erasmus. La Cat Otey ens feia la prova. El fet de ser la responsable d’anglès de la carrera hi devia tenir alguna cosa a veure. La prova d’anglès no la vaig passar però vaig poder optar a anar a altres països. Al cap d’uns dies d’aquell examen van penjar les llistes de les beques i bingo! M’havia tocat. Com ja suposava no aniria a cap país de llengua anglesa, però la Cat em coneixia (també era la professora d’expressió corporal, assignatura que vaig agafar de lliure configuració) i sabent de la meva il·lusió per l’aventura de marxar em va donar la beca per anar a Bolonya, Itàlia.
Ella sabia que allà, la meva capacitat per les llengües llatines i la
meva gran capacitat de socialització, em permetrien adaptar-me al canvi
amb facilitat. 

Els dies van anar passant i no entregava la documentació necessària per a la beca. En Xavi m’ho recordava i jo li deia que si, que demà. Però demà sempre va ser demà i la data màxima la vaig deixar escapar per l’endemà.

Probablement la meva il·lusió es va anar apagant a mesura que vaig tocar de peus a terra, de fet de peu a terra, perquè l’altre estava acabat de operar. Potser als 24 els nois de la meva edat anhelen la llibertat que la família no permet, que la convivència no permet. Per circumstàncies que no venen al cas, jo ja feia anys que ja gestionava la meva llibertat, que havia après a no dir bona nit a ningú, a no despertar-me amb ningú i
a haver de fer front a la meva fòbia a les cuques tota sola. La meva vida ja havia arribat al confort després de capgirar-se i això, el confort, era tan agradable. Potser per això o per por el cas és que no vaig agafar l’avió i no vaig treure els bitllets i no vaig fer les
maletes i no em vaig acomiadar de ningú amb llàgrimes als ulls com si mai més ens haguéssim de tornar a veure. Simplement vaig deixar escapar l’aventura. Aquella que anys enrere havia desitjat amb molta força, quan vivíem tots junts i jo necessitava sortir i esbargir-me com qualsevol altra noia adolescent. Però ara ja no. La por em va paralitzar, em va neutralitzar les ínfules d’aventura i em va deixar asseguda al sofà de
casa. Sense saber perquè allò era molt més agradable que marxar. Que aventurar-se al desconegut sense saber si trobaria feina per mantenir-me, si tindria diners per allotjar-me a qualsevol lloc o si el meu genoll no em donaria cap mal de cap a més de 2000 km de la meva seguretat.

Des de llavors, ara deu fer uns 16 anys, no deixo de pensar que hagués passat de veritat si hagués marxat, si hagués fet la maleta, si hagués sortit de la meva zona de confort per voluntat, si m’hagués afrontat als problemes per tal de trobar-ne una solució.

Ahir vaig tenir una sensació que em va fer pensar en això. Raül Romeva ens convidava a
l’aventura de marxar, de sortir de la nostra zona de confort. Sí, és veritat que només ens va parlar de les virtuts del viatge, però em sedueix. Em va seduir. Sé que aquest viatge pot ser definitiu i per sempre. Però us asseguro que quedar-se amb la sensació de no haver aprofitat l’oportunitat em persegueix cada dia des de fa uns 16 anys i no vull això pels meus fills. Ells es mereixen una mare valenta capaç de viure una vegada més l’aventura de la maternitat, tot i que, en aquest cas, no la portarà dins. Simplement la trepitjarà. Visca Catalunya, lliure.

Uncategorized

"No sé com et deixes enredar"

MERILANDING

Sempre he tingut la sensació que la meva capacitat d’ajudar als altres, comprometre’m desinteressadament amb projectes o històries diverses era, en certa manera, un defecte. Als ulls dels altres sempre hi ha un “no sé com et deixes enredar” o un “la gent fa de tu el que vol”. I probablement és així, però és que a mi m’agrada deixar-me “enredar” i en certa manera també m’agrada que la gent sàpiga que pot comptar amb mi. Ben gestionat no és un problema, pensava. Però davant la crítica sempre hi ha el dubte. Així quan fa 3 anys em vaig decidir a col·laborar activament amb la societat a través d’un partit polític em vaig convertir en el punt de mira de molts… per no entrar en el moment que van saber que el partit triat era Unió.

La veritat és que entrava convençuda que el partit, fonamentalment parlant, era el que més s’esqueia. Vaig llegir-me els estatuts i vaig escoltar atenta la necessitat que tenien de fer una regeneració, a poc a poc, de la gent de partit i hi vaig entrar. Potser per intuïció o potser algú s’estava aprofitant de la meva bona predisposició, el cas és que no em volia quedar amb el dubte. La vida, al cap i a la fi és un conjunt d’experiències viscudes i no hi perdia res per tastar. Estar dins o fora, en aquells primers mesos, no era massa diferent. Vas entenent què vol dir formar part d’un partit a base de reunions, comitès, assemblees i de sentir parlar gent que té els mateixos defectes que tu. Des de dins he viscut dues eleccions que m’han donat una experiència i una perspectiva del que vol dir fer política, ni que sigui la de ras de terra. És difícil explicar que de gent que fa política n’hi ha que no van en corbata, n’hi ha que realment volen i creuen que poden aconseguir un món millor. I sí, també hi ha els que s’hi volen guanyar la vida, ni que sigui per hores de dedicació i n’hi ha que simplement volen viure bé. Però no és la majoria, són els que més es veuen.

I se’m feia difícil defensar això fins que un grup de valents decideixen dir prou. Decideixen que el rumb de la política, el sistema que coneixem, ha de fer un tomb. Necessita reconvertir-se i estar més a la vora del poble al qual diuen representar. I s’ha de ser valent per exposar-se a una forma nova de fer política on no hi ha jerarquies establertes i on tothom hi és per igual. Potser un país nou, reclamava una nova forma de fer política. I m’hi torno a sumar. Per què necessito saber on em porta aquest camí, perquè confio que això pot ser una gran cosa, una d’aquelles que s’escriuen en els llibres d’història. Perquè vull seguir enredant-me en tot allò que em diverteix i em fa bullir la sang.

Ahir va ser un dia qualsevol, un diumenge de platja per a molts. Per a nosaltres, els Demòcrates de Catalunya, va ser un dia diferent. Va néixer una nova formació que, com si fos un fill, li desitges salut, molta salut perquè visqui molts i molts anys. Tota una vida al davant.

Benvinguts al món!

Demòcrates CAT
Uncategorized

Cicatritzant

MERILANDING
L’altre dia vaig enxampar un home que em mirava les cames mentre tornava a casa en metro. Us asseguro que no va ser perquè fossin boniques. A jutjar per la cara de curiositat amb la qual em mirava, més aviat penso que li devia donar voltes a com carai puc tenir tantes cicatrius i engrescat amb el pensament segur que ha construit una història com a causa: que si un accident de moto, per això va ara en metro, que si aquesta operació li van fer a en Joan que es va trencar noséquè, que si segur que va ser esquiant… 
Normalment, quan em miren les cames, sí criden força l’atenció, hi ha un moment que segueixen la mirada fins la cara, per veure què m’escau millor. Jo faig metre i mig i no sóc precisament atlètica, i això els despista. Però hi va haver un temps…
Les meves cicatrius són boniques perquè em recorden com d’excepcional sóc, i no ho dic per xulejar o fer-me l’interessant. Us ho explico. Quan era petita, posa’n que en tenia sis, vaig iniciar-me en el joc de la pilota. Tenir un germà gran i voler estar amb ell tot el dia, és el què té. Així que com si fos una obra de caritat, els nois de la colla em deixaven jugar. Especialment quan en l’altre equip n’eren més. Així, com a mínim, feia bulto. Al principi donava més patades que en Pepe. Evidentment no podia jugar com a davanter, ni com a extrem, ni com a central (tampoc les posicions estaven molt assignades al 6,7,8,9,10 anys). Ser nena i tenir 6 anys, vol dir accepta que et deixen trepitjar el terreny de joc com una victòria. I això va començar a construir el meu caràcter. Vaig acceptar quin era el meu lloc, vaig insisitir per jugar cada vegada, vaig haver de demostrar més que ningú que passar-me la pilota també podia ser una opció. 
Vaig anar creixent i jugant i millorant i rebent moltes patades, les patades dels nens no es noten gaire però la dels adolescents… Aquestes ja feien mal, però seguia jugant. M’encantava la sensació de fer-ho tan bé com que per algún homenot insensible et digués: bon intent, o ben jugat…llàstima. 
Mai vaig tenir la sensació que no en formava part d’allò. Mai. Jo simplement volia jugar a futbol i hi jugava. Era una qüestió d’actitud. Si ningú espera res de tu, tot el que et queda és sorprendre en posititu. 
Recordo un dia que alhora de fer els equips no em van deixar l’última. Us prometo que aquella sensació va ser excepcional. I quan vaig parar un gol de “canyardo” fent de portera (sempre hi ha els que són cruels i saben de la feblesa dels altres) perquè no em vaig arronssar (encara que tenia la cuixa ben vermella i moltes ganes de plorar) i els del meu equip em van felicitar…. Extraordinari.
Potser ara, que una noia jugui a futbol és una cosa més normal, però fa 30 anys era una raresa que només afectava a un parell de noies per generació i entorn. Per això quan jugava a futbol amb noies (sempre hi ha un primer dia) em convertia amb el Mesi de l’equip i això era com un reconeixement, però perdia l’al·licient que tant em motivava. La sensació de repte i de superació s’esfumava amb els elogis que em propiciaven. 
I un dia vaig ser conscient que el cos humà és fràgil i es trenca. I com no podia ser de cap altra manera, com els millors jugadors del món em vaig lesionar. Un lligament creuat, un menisc, un mal doctor i unes quantes recaigudes m’han ocasionat 7 operacions als genolls.
Sí senyors del metro. Les meves cicatrius són la conseqüència de jugar a futbol. Sí senyors del metro, les cicatrius d’aquesta noia que veieu, són a causa de voler jugar, voler adaptar-se, voler ser part de l’equip, de superar-se, de voler aprendre i de no voler arronssar-se, ni que sigui per orgull. De no entendre el no de perquè no i de no acceptar que la condició femenina és única, diferent i decorativa.
Ara tothom parla de la paritat i la dona comença a estar a tot arreu. Al costat dels homes, amb càrrecs directius, i lluitant per ser considerades com un més. Fa 30 anys l’excepcional era ser noia i jugar a futbol pel què significava. Per això quan em miro les cames impossibles estèticament, jo hi veig tot un camí, una carrera i una forma de ser. Per mi, excepcional.

PD: aprofito l’ocasió per donar les gràcies als doctors, Cardoner, Mendoza i l’inestimable Doctor Pérez Núñez. Sense ells no sé si hagués pogut jugar tornar a jugar a futbol, ara amb els meus fills!
Uncategorized

De la platja a l’oficina

MERILANDING

Fa uns dies que em moc en transport públic i camino més per Barcelona (és el que té veure’s amb Bikini després de 10 mesos). Cosa que m’apassiona, que em permet badar i que a més a més estimula la meva creativitat. Si bé és cert que l’onada de calor ens fa més propensos a escurçar les mànigues, també ho és que no es pot anar a tot arreu vestit com si anéssim a la platja. I això és el que veig cada dia, centenars de persones que vesteixen com si fossin de vacances i tornessin de la platja. A veure, que no sigui que tothom està de vacances i jo no!, us preguntareu, però no, no. Que m’hi he fixat i fins i tot m’he permès el luxe d’escoltar converses de gent que va a la feina ensenyant l’aixella peluda!
I dic jo que, malgrat la calor, entre anar amb americana o amb samarreta imperi hi ha una gamma de colors, i que no cal que tothom ensenyi els peus, de veritat que no. Per no parlar de la gent que no deu tenir mirall a casa per anar amb uns shorts tan shorts que deixen al descobert el plec del gluti. És clar que el cul amb un mirall és difícil de veure-se’l.
La moda i els convencionalismes sempre han anat de la mà, això deu voler dir que ara estem vivint un moment on el convencionalisme és semblar transgressor i la moda hi deu ajudar, perquè si no, no ho entenc. Una cosa és relaxar-se en el fet de vestir i l’altra cosa és anar a la feina amb pijama.

Ni que sigui per autoestima… vestim-nos.
#Barça, CampNou, children, FCBARCELONA, kids, nens

En Nobita no hi vol nens!

MERILANDING
Demà el Barça juga l’últim partit de Lliga, com a Campió, i és l’adéu d’en Xavi. Sí, però ho haurem de celebrar sense nens. La junta del Barça actual ha eliminat les guarderies i ha limitat el nombre de nens, menors de 14 anys, que poden entrar amb un adult al camp, a 3000. Tot un despropòsit si tenim en compte el preu de ser soci i el de tenir seient. Jo no sé si en Nobita li podria demanar a en Doraimon alguna porta màgica des de la qual els nens poguessin entrar sense ser vistos, però és el que m’agradaria.Tots els nens ho voldrien!
Demà, que és un dia gran pels barcelonistes, jo no puc anar al Camp, perquè tinc una filla i perquè no la puc ni vull deixar amb ningú. Perquè voldria portar-la i explicar-li què vol dir ser del Barça i perquè l’adéu d’en Xavi Hernàndez ens fa tanta pena. Perquè voldria explicar-li que el Barça és més que un Club, que és conegut arreu del món, malgrat ella no pugui anar a veure a l’equip de la seva ciutat i del qual en som aficionats. M’agradria dir-li mentre mirem el castell de focs artificials que els seguidors del Barça es compten per centenars de milers en el planeta. Però no puc. No he pogut en tota la temporada i demà no serà una excepció.
Senyor Bartomeu, no creu que 3000 entrades d’infants son massa poques per un Camp de 99.354 localitats? I ja posats a preguntar, em pot explicar com podré convèncer, el dia de demà, que paga la pena anar a veure els partits del Barça a la meva filla, si no he pogut portar-la mai al Camp Nou?

La propera junta s’ho haurà de fer mirar.

Uncategorized

No, tu més

MERILANDING

Quan una decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer. Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses, aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori? Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l’estoig o per qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa mal: Que un dels fills li digui que s’estima més a l’altre! PATAM! I amb aquella mala llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et fa sentir mare per primera vegada.

 

Uncategorized

No, tu més.

MERILANDING
Quan una
decideix tenir 2 fills us ben asseguro que el què més present té és el fill primogènit. Sense
ell no ens estaríem plantejant si tenir-ne o no un altre. Hi ha qui considera
que tenir més o menys fills és una qüestió del destí o de la divina
providència. Jo només em vaig plantejar tenir un segon fill per amor al primer.
Amb qui compartirà les estones de joc? Amb qui parlarà de les seves coses,
aquelles que no convé que sàpiguen els pares? Qui tindrà el dia que jo em mori?
Per mi els germans han estat i són molt importants a la meva vida. I heus aquí que tens un segon fill i més enllà de les consideracions racionals
que una podia tenir i més enllà de pensar que seria incapaç d’estimar com
aquella primera vegada, ve el segon. Aquell que s’ha de guanyar a pols el lloc
que li pertoca, que ha de competir per fer-se un forat en l’atenció, aquell que
comença des de menys zero, mentre que el gran partia des de la il·lusió del no
saber. I  a sobre ha d’encaixar-se i ha
de conviure i ha d’acceptar que el camí que s’ha fet és difícil de canviar. I això
els fa més tossuts per canviar la direcció del camí. Una simple corba o un
petit desnivell, pel segon és una gran victòria. I passen els anys i
descobreixes que s’han fet grans a sí mateixos, imitant-te no només a tu sinó al
germà gran o allunyant-se no només de tu, sinó del germà gran. I passats uns
anys descobreixes que la imatges bucòliques que imaginaves abans d’engendrar el
segon sobre veure’ls jugar plegats es transforma en una baralla constant pel
crostó de pa, per qui té més llet al got, per qui ha acabat de sopar primer, per qui té més colors a l’estoig o per
qui ha recollit més joguines. (Si la societat necessita gent competitiva, els
meus fills es guanyaran la vida segur!) Però deixant de banda la necessitat
imperiosa de comparar-se hi ha una cosa que a una mare de més d’un fill li fa
mal: Que un dels fills li digui que s’estima més a l’altre! PATAM! I amb aquella mala
llet que no han après de tu, et deixen el cor fet a bocinets i et manipulen el
sentiment. Com que ja tenim pèls a tot arreu, no caiem en la provocació, però
no per això deixa de fer mal. I et preguntes si ho podries haver fet millor i
què podries canviar. La celotípia infantil és normal entre germans i requereix temps per reconduir-la i acceptar-la. És un procés que tota criatura ha de viure per si mateix. Els pares només podem mirar-nos-ho atents i entendre que la gelosia és irracional com les marranades o els còlics. I és llegint a experts per fer-ho millor que arribo a una conclusió: si bé és cert que sense el
primer no et planteges el segon, també ho és que, amb tot, el segon és qui et
fa sentir mare per primera vegada.

 

Uncategorized

Je suis immigrant?

MERILANDING

El mar se’ls ha endut. S’ha endut
la seva il·lusió, els seus somnis i finalment, també, la seva por. El Mediterrani
ha estat, novament,  cementiri d’innocents.
A l’altre banda del mar que ara em mulla els peus, n’hi ha que corren per pujar
a un vaixell, una barca, un tros de suro, qualsevol cosa per atansar-se als meus
peus. Els nostres peus que prefereixen ignorar que pensar que potser hi ha
alguna cosa a fer. Potser està en les nostres mans que els innocents de l’altra
banda del nostre mar, estimat Mediterrani, tinguin una oportunitat a la vida. I
m’imagino com deu ser viure fugint, sobrevivint, no tenint res de res i no puc.
El meu confort és massa gran per veure i entendre la seva realitat. No entenc
com marxen amb aquestes condicions? Potser ho entendria si no tingués res a
perdre, res a viure. Nosaltres som l’oportunitat, ells cerquen part del nostre
confort. Però nosaltres, i m’incloc, preferim mullar-nos els peus, això sí quan
fa calor. Perquè a l’hivern fa massa fred.
 

amor, bondat, estimar, fill, mare

Per damunt de tot…

MERILANDING
Ser mare és d’aquelles experiències a la vida que et marquen. No és només un punt d’inflexió, és un canvi en tots els sentits. Per dins, les hormones mai et deixaran ser la mateixa persona i per fora, mai més seràs abans que ningú. Sempre més ells seran la teva prioritat i els que donaran sentit a la vida.

Moltes vegades em pregunto què hauria estat de la meva vida si no m’hagués quedat embarassada. Hauria viatjat més, em conservaria millor, la meva carrera professional hauria estat espectacular… No ho sé, ni ho sabré mai.

Quan era petita no m’agradaven les nines, potser perquè elles simulaven ser el que jo volia de veritat, un bebè. Així que els tallava els cabells, les despullava i quedaven arraconades en els prestatges de més amunt, criant pols. Mentre m’entretenia a llegir contes, a fer trencaclosques a jugar a les tassetes amb la meva germana o a mirar teatre per televisió sintonitzant la UHF. Els jocs van anar canviant però en mi sempre hi va ser aquell desig. Aquell que malgrat te n’allunyis et persegueix, persistent, inalterable. Aquell que no saps quin dia es va despertar, ni com, ni perquè. Aquell. I un dia arriba el dia que s’ha de fer real. Però el dia no arriba, i el meu cap va formant una teranyina d’emocions i d’il·lusions que es trenca a cada menstruació. Durant tres anys, 36 mesos i unes 40 regles, escoltava adolorida per dins, aquelles paraules tan alentadores de : ja veuràs com quan et relaxis… o aquella encara millor de : el dia que no hi pensis…

I enmig d’aquella tristesa íntima, incapaç de compartir ( fins i tot amb el pare) t’aferres a creences que en altre moment veuries absurdes, un anell de la fertilitat, un termòmetre i una estampeta de Santa Rita que afegeixes quan t’adones que és la patrona dels impossibles. I durant 3 anys vius intensament el somni de ser mare en somnis, només en somnis. I durant 3 anys només vius per allò que vols, que desitges entre viatges, festes, sopars i una vida improvisada fins a la medul·la.

 

Un dia d’estiu, sense passió però amb molt d’amor. Un espermatozou culmina el meu desitg, i es fa home. Unes setmanes després confirmo amb dues ratlles que el meu somni ha desaparegut per passar a ser una realitat i sento una immensitat immensa en el meu pit. Sóc plena i em sento plena. No he estat mai tan bé a la meva vida, mai. I un dia de la mare va néixer el meu petit cigró. Tan petit. Tan delicat. Tan preciós. I arriba sense instruccions, però saps què has de fer: tenir-ne cura. Només tenir-ne cura. I te’l mires quan dorm i somrius encara que no descanses bé, i et sents capaç de tot. I t’empapes de llibres per fer-ho millor. Vols ser la millor mare d’aquell tresor tan preuat i desitjat. I dones les gràcies a Santa Rita cada nit, mentre deixes caure una llàgrima per la galta, en silenci. Perquè t’ha donat un nen sa i bonic, que només desprèn amor i només vol amor.

I saps que allò és el que ocuparà el teu sentit de la vida. Sempre ho voldràs fer millor i sempre li voldràs el millor. Sempre. Per això seguiràs llegint, formant-te, prenent decisions intuïtives. Sempre intutïves, perquè amb els fills no hi ha veritats absolutes, només intuïcions.

L’altre dia llegia que per evitar que el nostre fill tingui frustracions, no pot pensar que és especial, que és algú inusual i únic. Perquè entre la massa i fora de la família serà un més. Probablement sigui així, com també ho va ser que quan em vaig relaxar em vaig quedar embarassada. Però costa molt fer veure que no és el més important de la teva vida, un fill. Quan tot el que desitges és donar-li amor perquè tot el que desprèn és amor.

La maldat és inherent a la persona com també ho és la bondat. Qui fa de l’amor maldat és perquè no sap què vol dir estimar. I la frustració de ser un més es compensa en saber-se estimat de forma única, com només ho pot fer una mare.

#ciutatmorta, C33, documental, Patri Heras

Jo podria haver estat Patri Heras,

MERILANDING

però sóc la Meri Plana i la meva història va ser una altra.

Era dilluns i anava a la Universitat a les tardes així que vaig baixar en tren des de Figueres com feia cada dilluns i vaig anar directament a les classes. M’agradava escurar el meu cap de setmana. Les classes acabaven a les 21 h i vaig decidir agafar l’autobús. Per agafar el 40 havia de caminar una mica fins a la parada però en acabat em deixava més a prop de casa. Vaig fer c/ Tallers, vaig travessar les Rambles i vaig agafar el carrer Santa Anna, vaig creuar Portal de l’Àngel i em vaig encaminar fins a Via Laietana pel carrer Comtal. Quan vaig ser a Via Laietana vaig creuar pensant en quina sort havia tingut que no passessin cotxes. No sé si el fet de poder somniar desperta hi va tenir a veure, però no em vaig adonar de res. Quan era a poc més d’un metre de la vorera, vaig sentir un soroll que no identificava, un xiulet estrany. Em vaig aturar en sec. Volia saber què era i probablement aquella aturada em va salvar, potser de rebre una pilotada de goma disparada pels antiavalots. Vaig mirar enrere i vaig veure una imatge dantesca. Policies perseguien a nois i noies vestits com a ocupes.
Confesso que em vaig espantar. Vaig agafar la bossa i la carpeta amb els apunts ben fort i vaig arrencar a córrer. Només corria. Jo crec que el meu cor es va aturar en algun moment, però vaig seguir corrent. La gent al meu darrere cridava, però jo només volia sortir d’allà i només corria. Davant meu es va parar un cotxe de la Guàrdia Urbana i per sort els va cridar més l’atenció el noi que tenia jo al darrere. Vaig sentir els cops, però vaig córrer sense mirar endarrere. Les meves cames tremolaven, però jo seguia corrent. Vaig ser covarda? Probablement. A 20 anys, ja hi ha coses que et fan por.
El meu cap es va posar en marxa. Ja havia pujat Jonqueres i havia corregut pel carrer Ortigosa fins a Trafalgar. Amb 20 anys ja portava 2 operacions als genolls, però només podia córrer i escapar. Vaig visualitzar el camí a seguir. Vaig repassar mentalment quantes monedes tenia a les butxaques, vaig considerar que un taxi m’allunyaria de la situació abans que les meves cames. Esgotada de carregar carpeta, apunts i la bossa del cap de setmana i córrer tant com les meves cames em permetien durant un quilòmetre. Vaig parar la marxa i vaig fer veure que tot era normal, d’altra manera cap taxi m’agafaria, vaig pensar. Vaig caminar una mica Roger de Flor amunt i un taxista va parar. Vaig dir-li l’adreça, llavors vivia a Sant Andreu, i quan va començar a tirar, només llavors, vaig girar-me per veure si havia deixat enrere la persecució. Vaig demanar si em podria encendre una cigarreta, quan vaig haver recuperat l’alè del tot. I em vaig posar a plorar. El taxista em va dir que no em preocupés, que ja tot havia passat. Va ser molt comprensiu. Li vaig dir que només portava 800 pessetes i em va dir que m’hi portaria igual encara que la carrera valgués més. Gest que vaig agrair.
L’endemà vaig saber perquè la gent corria. Era el desallotjament del Cinema Princesa.

Aquesta és una de les pel·lícules de la meva vida, plena d’anècdotes que expliques en sopars amb els amics. És verídica i l’explicava amb certa frivolitat fins que vaig veure el documental Ciutat Morta on una noia, la Patri Heras, va ser arrestada i jutjada per casualitat. La mateixa casualitat que va fer que jo creués la Via Laietana el dia 28 d’octubre de 1996 al voltant de les 21:30 del vespre. La diferència és que jo a 20 anys tenia una personalitat més mediocre i vestia sense identificar-me amb cap estètica específica. Potser això, em va salvar la vida. Mai m’havia parat a pensar què hagués passat si m’haguessin confós amb un ocupa del Cinema Princesa. Ara em fa por pensar-ho.

Dedicada a Patricia Heras.


Uncategorized

Herois de records

MERILANDING
En aquest món existeixen persones que per la seva manera de guanyar-se la vida estan considerats com a herois per a la resta de mortals. Policies, bombers, metges d’urgències, forestals, equips de salvament,…

Però avui, a les 9:15h, havent tornat de deixar els nens a l’escola sense cap altre feina que buscar feina, amb aquella alegria que un intenta que no decaigui i seguint el ritual de posar-me al dia de les novetats a la xarxa… TAXAAANT!!! Sorpresa, un tweet em menciona:

@meriplana @perezesquerdo (és el meu marit, per si algú encara no està al cas, que ho dubto, però vaja) Mireu què he trobat, no l’havíeu perdut? 


I a continuació veig una fotografia adjunta de LA MEVA BICICLETA!!!!!  una glopada de records i sentiments barrejats m’han sobrepassat. Al principi, he inspeccionat detalladament la bicicleta. Alguna diferencia de complements de fàcil treure i posar, he sentienciat. Després he alliberat l’emoció i només volia cridar i explicar-ho a tothom.

Enlace permanente de imagen incrustada

La meva bicicleta…Sabeu quan un és adolescent i té aquella necessitat d’estar sol i li molesta qualsevol tipus de companyia? Doncs allà hi era ella. O quan tenies necessitat de sentir la velocitat del vent a la cara amb la voluntat que se t’endugués la tristesa o la por? Doncs allà hi era ella. O quan l’aparcaves davant del pont per agafar-te de la mà del primer amor? Doncs allà hi era, mirant. Essent testimoni de la meva vida, de la meva joventut.

La bicicleta va ser l’últim dels regals que em van fer els avis, ara ja són morts. I quan me la van regalar em venia gran (potser ara, encara, també). Era de rodes grans i blanca rosa i verda. Tenia una marca que no era la de moda, però em va ser igual. Era la bicicleta més bonica de totes les bicicletes de la ciutat. Però l’asfalt urbà el va trepitjar poc. Em va acompanyar fins l’Armentera, un poble de l’Empordà, on hi ha guardats els millors anys de la meva vida.

La vida gira i gira i d’una revolada ja no hi havia casa a l’Armentera i vaig abandonar-la per un vehicle a motor. Sense miraments i sense mirar endarrera. Com d’egoistes podem arribar a ser!

14 anys més tard, el meu germà que és més terrenal i, probablement més romàntic que jo, me la va tornar a regalar. Arreglada, posada a punt i llesta per tornar a córrer veloç. L’havia guardat tots aquests anys esperant tornar-me-la. Una oportunitat més que seguís a la meva vida, acompanyant-me. Però ara vaig canviar el sól rural per tornar al sól urbà. M’acompanyava cada matí a la meva feina i em tornava a casa fent-me veure la ciutat d’una altra manera. La descobria de nou a cada pedalada. Era lliure de triar els carrers i cada dia en feia un de diferent. Com si mantinguéssim una connexió especial, la bicicleta va tornar a ser la meva vàlvula d’escapament.

Al cap d’un any i mig, un dia vaig sortir a buscar-la, com cada dia, a l’aparcament de bicicletes davant de casa. Aquell dia no hi era. Se’m va trencar el cor. I no pas pel tros de ferro que era, sinó pels records que hi havia dipositat. Algú se’n duia un ferro vell que per a mi, i només per a mi, valia molt.

Avui l’he tornat a veure. Aparcada i dissimulada amb pedals i seient nou. No tinc cap dubte que és la meva bicicleta. Gràcies a un heroi de records he tornat a tenir present allò que per nostalgia no vols recordar: una joventut sobre rodes.

Gràcies Sergi

    

Uncategorized

Benvinguts a la divina comèdia de la xarxa

MERILANDING

Benvinguts a la xarxa. Un espai de realitat paral·lela on les notícies són efímeres, on les veritats són absolutes i on la simplicitat omple d’arguments a personatges incultes, petulants i ignorants. Heus aquí, la finestra de la realitat augmentada, que en ser la pròpia, és el resultat de la mancança moral per una banda i dels desequilibris personals, que en ser quasi anònims, flueixen amb major llibertat, per l’altra.

La ludopatia s’estén a una velocitat vertiginosa, la demagògia és el principal motor. A través de 140 caràcters tothom pot semblar intel·ligent, amb un simple vídeo conformem la personalitat completa del qui hi ha darrere, ens enganyem amb filtres el poc talent fotogràfic. La mandra de conèixer, indagar i fer-se una opinió pròpia de les coses ha passat a segon terme. Ara el “trending tòpic” és ser ràpid, ser el primer i abastir l’ego de likes o m’agrades. Ets o no ets en funció d’això.



Nietzsche, en la societat actual es posaria les botes, segur que més enllà del camell, el lleó i el nen hauria considerat algun altre element per donar pistes de l’evolució de l’ésser humà o potser hauria inclòs la conectivitat digital en l’etapa del nen que cerca, a través de la creativitat, la reafirmació del seu jo. Però no patiu, ara Nietzsche és mort. Ja podem incórrer sense cap mirament en la poca creativitat que representa ser el jo connectat. Hi ha qui simplement viu en funció dels altres i de les opinions dels altres. Un simple share permet crear-se un jo. Encara que sigui de mentida. D’altres es defineixen a si mateixos en l’antagonisme de les opinions dels altres. Aquests poden caure en l’error de resultar simples espectadors crítics i poc coherents. Per aquests individus connectats és important tenir memòria i repassar de tant en tant les opinions expressades amb anterioritat. Sempre hi ha algú amb més memòria. També hi ha qui viu mirant de trobar-se a si mateix mirant pel pany de les piulades. Un voyeur. Postura lícita si no fos per què es vanaglòria de la seva poca dependència al mòbil en les reunions socials, que encara manté. Hi ha els qui són perquè volen ser d’alguna manera que en realitat no són. Com a mínim aquests tenen la creativitat de pensar com volen ser encara que la motivació del com pugui ser tan mesquina com la identitat del jo laboral, empresarial o associatiu. Ep! No hi tinc res sobre aquells que han aprofitat l’ocasió per guanyar-se la vida a expenses d’empreses, algunes de les quals, intueixen més que analitzen, arribant a la conclusió que les xarxes socials són la solució a tots els seus mals. Encara que, vist amb carinyo, sí que, com a mínim, no han d’invertir la morterada de calers que les agències de publicitat els demanen per anunciar-se als mitjans cada vegada més tradicionals. Però haurien de tenir en compte, des d’aquí els ho dic, que els diners invertits són proporcionals a la durada del resultat obtingut. Sense oblidar que el contingut de la xarxa és més efímer que el de la Televisió.



De tots els piulaires, amics, familiars, empreses que volten connectats els que no suporto són els que s’uneixen a alguna causa i es fan acèrrims seguidors a la xarxa sense saber, per exemple que àrab i musulmà no són sempre la mateixa cosa o els qui recollint opinions alienes es guanyen la vida en tertúlies mediàtiques. Aquests últims, més que ràbia, confesso, que em fan enveja. 



Firmat: Meritxell Plana, experta en Comunicació i Social Media

filosofia, ironia, microrelats

Cementiri d’elefants o una de ficció

MERILANDING
L’Ian es va despertar unes hores abans que sonés el despertador. Segurament els nervis no el deixaven dormir amb la profunditat habitual. L’Ian era un home amb sentit comú, un metge que havia dedicat tota la seva vida a la cirurgia plàstica. Vivia en una gran mansió al barri de Pedralbes i sentia devoció per l’òpera i el teatre. Era un autèntic erudit en la matèria. Sempre que podia es deixava veure per les llotges de les Grans Òperes d’arreu del món. La seva vida social era pobre, en canvi. Ell atribuïa la seva manca de socialització a la pèrdua de la seva dona 5 anys després de casar-se. Un accident va estroncar les il·lusions concebudes com a pròpies de formar una família i tenir molts fills. Potser el fet de ser fill únic havia contribuït al seu desig però aquella fatídica matinada en què el Porsche va sortir de la carretera, també el va fer fora, d’una fuetada, del seu propi camí.
Malgrat els intents dels pocs amics que havia sabut mantenir des de la Universitat no havia refet la seva vida. Amb els anys va anar oblidant la seva estimada, primer va ser la seva veu, després es difuminà la seva imatge i finalment, s’esfumà el perfum de la seva pell. Dedicant-se amb cos i ànima a l’art d’esculpir els cossos humans. La seva vocació artística unida a la pressió familiar que estudiés medicina van ser el còctel perfecte per convertir-lo en l’artista plàstic de l’any 2123, 2125, 2128 segons la reconeguda revista Cirugine. La cua per posar-se en mans del Dr. Ian Spot eren inimaginables fins i tot per a ell. La seva fidel infermera, el robot Ofèlia, era l’única que programava la seva agenda amb la mateixa mecànica que els rellotges suïssos, de manera perfecta.


El cas que li va donar la fama va ser el de la jove Ariadna, una noia de 17 anys que tenia la cara desfigurada a causa d’una cremada amb el líquid bullint que les noies de la seva edat utilitzaven sense mesura per despigmentar-se la cara i eradicar la cutícula de pèl de qualsevol porus de la pell. Va arribar amb la cara desfeta. Una butllofa evitava veure el contorn definit del seu perfil. Nas i galta s’havien convertit en un pla maseter que finalitzava en el penya-segat del clot dels ulls blaus que en veure’ls li provocaren una fiblada a l’ànima. Tot i la dantesca monstruositat del seu aspecte, el Doctor Spot va saber veure-li la bellesa d’abans de l’accident. Devia ser una noia guapíssima, pensà. Se li entreveia l’estructura de la bellesa clàssica, proporcionada i angular. De seguida la va intervenir. Amb un bisturí repelà la seva capa fina de butllofa, la buidà retornant-li el perfil a l’Ariadna. Després premsà per treure qualsevol rastre de líquid de la superfície afectada i finalment tornà a estirar la pell des del nas fins a l’orella com aquell qui forra un llibre. La cara de l’Ariadna desprenia una bellesa infinita. El Doctor Spot va sentir certa atracció per la jove. Després de l’operació va embenar-li-li la cara amb l’esprai transparent que havien desenvolupat en la seva pròpia clínica per a un millor seguiment de les ferides sense necessitat de treure i posar bandatge. Ho va fer amb una cura major de l’habitual. L’operació havia estat un èxit i així ho havia fet saber als pares de la jove que amb cert neguit per no ajustar-se al temps calculat i informat de l’operació, havien alterat el tó al màxim permès a la sala d’espera. Un rètol amb tres orelles, una de vermella, una de taronja i una de verda, eren l’indicador que el volum utilitzat sobrepassava el límit permès. Davant la cridòria i certa arrogància dels pares de la jove, l’orella vermella pampallugava, per la qual cosa havien recomanat al Doctor que l’operació havia d’acabar amb “certa” urgència.


La van pujar a planta i al cap d’unes hores va fer la visita corresponent per protocol. No sabia per què però a l’Ian l’incomodava aquella visita. Potser la intuïció el va guiar amb correcció. Quan va entrar, l’Ariadna ja havia despertat de l’anestèsia, tenia un aspecte formidable però la mirada que ell havia vist al quiròfan s’havia amagat darrere el mal. La dolça Ariadna s’havia convertit en un monstre. Les seves mandíbules, que en prou feines es podien obrir per la pressió del bandatge, podien escopir foc a través de les paraules insultants que el Doctor feia anys que no escoltava. Sentia el mal i el menyspreu de la jove que no restava insatisfeta amb l’operació i el seu resultat. Una cicatriu just davant de l’orella havien fet esclatar el caràcter angelical de la jove adormida. L’Ian mirà d’explicar-li que aquella cicatriu havia de desaparèixer, però la jove ja havia sentenciat el resultat de l’operació com a pèssima i el seu artífex com a un inútil. Un somriure malèvol va ser l’últim que va veure l’Ian mentre abandonava l’habitació amb una barreja d’indignació i llàstima. Amb què s’estava convertint l’ésser humà, es preguntava. La resposta estava en la pregunta.


Al cap d’unes setmanes, quan tot havia quedat en l’anecdotari del Doctor, va tenir notícies de la jove Ariadna. Mentre es preparava un mos per sopar a base de formatge i vi blanc, va engegar la televisió esperant les notícies, però per sorpresa estava la jove Ariadna en pantalla, essent entrevistada. La mirà amb certa gràcia i s’acostà al televisor per fer una captura en pantalla amb el perfil ideal per observar que el rastre de les seves mans quasi era imperceptible, tot i que havia agafat una tonalitat més obscura de l’habitual, probablement perquè no s’havia sotmès a les cures postoperatòries, sentencià. La televisió en imatge fixe seguia emetent el so en directe i va ser llavors quan va adonar-se de quin era el propòsit real de la jove Ariadna en aquell programa de màxima audiència. Volia denunciar-lo a ell. Directament acusava al Dr. Ian Spot de la Clínica Pinós de la seva destrossa. La cara de la jove havia mutat. La cicatriu causant de la ira de la jove havia desaparegut, però contràriament a estar millor, la manca de tractament postoperatori mèdic havien pigmentat la cara de la jove fent-la més fosca. Trencant amb tota la neutralitat social que imperava com a estàndard de bellesa. L’Ian la mirava recordant quan el seu avi li havia explicat que hi va haver un temps on els homes es podien distingir segons la seva raça. N’hi havia de negres, uns de més foscos i uns de més clarets, n’hi havia d’orientals amb uns ulls xinats i la pell més groguenca, n’hi havia de blancs amb la pell molt pàl·lida i n’hi havia de blancs amb la pell més fosca. L’Ian ja ho sabia però el deixava explicar-se al cap i a la fi sentia la felicitat de l’avi quan algú l’escoltava. Massa soledat.
L’Ian va somriure i es va dir que aquell fet no seria important, que la seva carrera ja disposava de prestigi suficient per veure’s esguerrada per una noia en un programa de televisió. L’Ofèlia va recordar-li els nombrosos casos en què els metges havien hagut de renunciar a la seva carrera per culpa d’una mala defensa. Així que va decidir a contraatacar i engegar un procés judicial per injúries i calumnies. El combat estava servit i L’Ian i l’Ariadna van fer una tourné per a platós de televisió, per estudis de ràdios i per totes les plataformes digitals possibles. La competició a la xarxa era cruent. Partidaris i detractors animaven i escarnien en favor d’un o l’altre. Ambdós penjaven vídeos a Youtube, l’una per explicar les molèsties les conseqüències de les mans del Dr. Spot. L’Ian mostrant les seves intervencions de manera més transparent i pública. Es van convertir en carnassa televisiva, encara que els motius eren contraris, van acabar jugant el mateix partit. L’Etiqueta #blanconegre es va convertir en trending tòpic i es va mantenir durant 4 setmanes.
Va ser en aquell moment que tot es va capgirar. Les demandes de visita al Dr. Spot augmentaven i augmentaven. La llista tenia visites programades a 3 anys vista. Alguns pacients agafaven més d’una visita per si un cas el dia en qüestió hi havia un daltabaix i havien de postposar-la novament. També les pacients cada vegada eren més joves. El tractament més demandat era la pigmentació Ariadna. Tant havia sortit la jove pels mitjans que el contrast de la seva pell amb el blau dels seus ulls havien aconseguit seduir a homes i dones que es miraven embadalits el resultat que per fortuna havia aconseguit en la jove. El Doctor Spot era conscient de la bellesa de la jove Ariadna i entenia perfectament el que havia desencadenat el seu atractiu. Així que va iniciar el tractament que consistia a cremar la pell amb el producte despigmentant fins que apareguessin les butllofes, després les punxava, separava la pell. La deixava sense aigua, l’estirava fins a l’orella. Feia la cicatriu imperceptible i aplicava el bandatge transparent. I així una vegada i una altra. La demanda era simple. Volien que els passés el que per error va passar-li a Ariadna. Va patentar el mètode i va ser així que el prestigi es convertí en popularitat fruit d’una “mala praxi” segons una pacient egòlatra i narcisista.


A les 6 del matí ja era dempeus. Avui s’acomiadava de la seva feina. Després de 35 anys dedicats amb èxit a l’art de la cirurgia plàstica tocava finalitzar el procés vital. Cada mes dipositava una quantitat fixa de diners per viure el seu darrer somni. I avui, després de 15 anys, era el dia de complir un últim desig.
Per a poder complir-lo amb garanties, no només havia estat necessari aportar una quantitat de diners insultant, sinó que a més a més li havien estipulat una rutina d’entrenament que havia aconseguit mantenir la il·lusió en un estat òptim des de feia 10 anys. Sense decaure en cap moment. Viure la malaltia i la degeneració del seu pare l’havien posat en una situació bastant favorable a les noves lleis de Jubilació Exprés que el govern va instaurà a contracor de moltes persones que defensaven el dret a la vida amb cos i ànima. La Jubilació Exprés representava una opció de viure la vida en plena capacitat fins a l’últim moment. Durant molts anys la medicina havia estat al capdavant de la defensa de la vida. Però, malauradament l’Estat del Benestar ja no era garantia. La societat demandava més benestar mentre la població envellia a passes agegantades. El món estava perdent la possibilitat de sustentar a tanta gent vella i malalta. Com més llarga era l’esperança de vida, més llarga es convertia l’agonia. Ningú volia fer-se vell i la gent es va cansar de viure sense tenir les funcions vitals en plena forma. Quin sentit té viure fins als 100 anys si te’n passes 30 de metge en metge i veus la teva pròpia decadència i degeneració? Deien els seus defensors. L’estat del Benestar que a priori era una qüestió de model de vida va entrar en l’epidermis de les persones. Les senyores volien l’elixir de l’eterna joventut, les arrugues s’eradicaven, els cabells es tenyien, les postures s’adequaven. El motor de tot el món era la joventut i la recerca d’aquesta. Aplicacions, calçat, complements, teràpies, fàrmacs, col·làgens, estudis genètics… tot estava inspirat amb el mateix desig de no fer-se vell, que va esdevenir amb el temps una autèntica fòbia. Les persones velles eren menyspreades i separades de la població com si fossin escòria humana. Els fills s’acomiadaven dels seus pares de forma natural mentre els tancaven en autèntics camps de concentració amb totes les comoditats. La gent gran que començava a envellir, per por a ser foragitats de les seves cases i de les seves vides s’aïllaven fins a la seva mort. Molts moren de tristesa, deien els experts, d’altres sucumbien a la cada vegada més normal, única opció. En les Last Home, així eren com s’anomenaven, s’hi respirava un ambient fred, trist i depriment. Les persones que hi vivien morien al cap de poc d’entrar-hi i sempre s’atribuïa a l’enyor. Les associacions en defensa dels drets humans van batallar per la integritat dels abandonats a les Last Homes. Però lluny d’aconseguir el suport de la població, la gent gran van començar una línia de pensament que al principi semblava esfereïdora, però els vells no volien seguir vivint. Ells tampoc volien fer-se grans i com els Elefants volien triar on morir una vegada ja eren un destorb per al grup.


De mica en mica aquest discurs va anar agafant cos i es va popularitzar. La demanda social va forçar que l’opció es plantegés en els estats. El primer a donar el vistiplau va ser Finlàndia. Resulta que viure en llocs amb temperatures tan extremes i amb tan poca mobilitat provocava un sentiment de desesperació en la població abans que en altres països. Tot i els aldarulls primers, la cosa es va anar donant per feta i va córrer com la pólvora. Les primeres Jubilacions Exprés es feien amb l’ús de toxines que provocaven unes al·lucinacions controlades per metges fins que les funcions vitals del pacient es debilitaven provocant finalment la mort. El mètode es va anar millorant i es van fer tesis senceres a la recerca de la millor manera de morir. Va ser llavors, davant la popularització de la Jubilació Exprés que els governs van veure que aquesta opció popular podia fer que el Planeta visqués més i millor. Per aquest motiu 20 anys després de la seva posada en marxa a Finlàndia, la Jubilació Exprés ja es practicava a tot el món.
El que va començar com una opció, va acabar sent una imposició social. Els governs es dedicaven a donar sentit a l’opció. Destinaven alts pressupostos en publicitar la Jubilació Exprés i es va convertir en un veritable motor econòmic. Controlant les morts, els governs havien aconseguit controlar els dalt i baixos de les crisis econòmiques. Tot plegat només era qüestió de vestir-ho de control de l’Estat del Benestar. Qui vol envellir? Perquè sentir la degradació moral dels teus en la soledat d’una residència d’avis? Aquests eren els aspectes que destacaven tots els anuncis de televisió i de les campanyes publicitaries. En l’àmbit periodístic, les notícies de les bones morts d’aquell i d’aquell altre omplien no només les pàgines de necrològiques sinó que més d’una vegada havien estat portades senceres.


El Times publicava en portada: Benetino marxa guanyant-se el cel.


Benetino era un italià profundament catòlic que s’havia deixat endur per la por de viure arraconat per la seva família i havia cedit a la pressió per fer una Jubilació Exprés. Quan va ser l’hora de marxar havia tingut un brot de Fe i segons les seves creences considerava que aquella decisió el portaria de dret a l’infern. El metge que controlava el procés “defallitiu” va dir-li, vostè trii: o l’infern d’aquí, segur, o l’infern d’allà, possible. I així va ser com van aconseguir jubilar-lo després de més de 5 anys a la recerca i captura.


Tot aquell que volgués escapar de la jubilació es convertia en un autèntic fugitiu de la justícia considerat un perill social. En aquests casos intervenia la policia que tenia permís governamental de disparar a matar si el vell se li posava a tir. Així que en aquests casos els periodistes ho vestien dient que la seva última il·lusió era viure una persecució de pel·lícula o alguna cosa similar.


Arran dels nombrosos casos que havien sortit a la lluny sobre fugitius ancians, la indústria farmacèutica va començar a invertir tots els seus pressupostos en la investigació de nous psicotròpics capaços de millorar la sensació de la mort i medicaments per inhibir l’instint de supervivència que resultava ser la causa última dels canvis d’idea d’última hora i que convertien a les persones normals en autèntics fugitius. També el govern va començar a destinar partides per ajudar a aquestes recerques. En poc temps el tema de la mort prematura o jubilació Exprés es va frivolitzar. Personatges famosos anunciaven el dia de la seva marxa a la premsa amb comunicats que una vegada publicats convertien dia sí dia també els carrers i places en autèntics homenatges. De fet corria la llegenda urbana que alguns artistes havien considerat fingir la seva mort era un dia abans del dia en qüestió per fer realitat el somni de veure el seu propi enterrament a través de la televisió. Una macabra manera de sentir la tristesa de la pèrdua mateixa en les llàgrimes dels estimats. També n’hi havia que sentien la necessitat de morir amb altres. N’hi havia que decidien marxar amb la parella, n’hi havia que en grup. Corals senceres marxaven plegades mentre les últimes notes es produïen exhalant l’últim alè.
Algunes empreses van veure l’oportunitat de treure rendiment a aquesta nova tendència, ara ja obligada per llei, de marxar d’aquest món a certa edat. Una d’elles era la Institució Morfeu, en honor al fill del Déu del Somni de la Grècia Clàssica. A Morfeu hi havien desenvolupat diferents activitats per a marxar que unien aventura i experiència. Aquestes maneres de morir estaven a l’abast de pocs, ja que tenien uns preus desorbitats capaços de fer front als danys col·laterals de les pròpies morts, ja que algunes ratllaven l’il·legalitat. La Fundació Morfeu havia desenvolupat diferents programes. Els que més demanda tenien eren l’ESTIMBA’T on un podia morir vivint de primera mà una persecució policial on uns cotxes et forçaven a saltar per un penya-segat fruit d’una persecució. També tenia molt d’èxit el programa TERROR on després de donar-te un psicotròpic vasodilatador que provocava taquicàrdies i aturades respiratòries en el moment que el pacient es trobés en una situació límit per la qual cosa el programa de mort consistia també a fer reviure algunes escenes de terror protagonitzades per les pors del mateix pacient. Així hi havia el que era torturat psicològicament per un psicòpata o el que després de tancar-lo en un habitacle era sotmès a una marea d’escarabats, rates, aràcnids,… que li provocaven la mort en pocs segons. Per aquells que tenien necessitat d’experimentar un desig sexual abans de morir, hi havia l’activitat SADO. On, en honor al seu nom, la persona en qüestió se sotmetia a tot tipus de pràctiques sexuals d’alt contingut masoquista. L’amo en qüestió era l’encarregat de posar a la fi del client. La majoria de vegades per fer-ho més plaent aconseguien que la persona arribés a l’orgasme com mai ho havien fet controlant-ne la respiració. Una hipoxfilia acabava amb la vida del o la pacient essent aquesta experiència molt satisfactòria. Finalment hi havia que preferia una experiència i última vital basada en un desig difícil de complir. La Mort ESPAIAL


L’Ian, després d’esmorzar bé, tal com li manaven les instruccions, va decidir fer una última visita. Se’n va anar al cementiri dels Prematurs. A la secció tercera del passadís novè, creuà el túnel que el portà a la cambra on hi havia dipositat les cendres de la seva esposa. La làpida que va fer construir en record seu, resava el que aquell dia havia de passar. T’estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. La noció del temps era una cosa inestable. L’Ian mentre observava aquell tros de marbre blanc amb les lletres platejades pintades amb relleu a sobre va sentir que la seva vida només era una correlació d’experiència, d’ares de moments. Sentia que la consecució de presents era un camí empedrat on cada llamborda representava una persona, una experiència viscuda, un moment precís. Va tancar els ulls per mirar de tornar a veure la seva estimada, els seus cabells. Només recordava una lluentor que es movia gràcil al son de la brisa. Amb aquell record, que era l’únic que la seva ment mantenia de veritat, va dir-li en veu alta: T’estimo. Abans, ara i sempre. Ens veiem aviat. Va fer especial èmfasis amb l’aviat. Ell i només ell sabia que volia dir en aquell moment aquell adverbi de temps tan poc precís i tan felixble com necessari.


Sobre les 9 h ja havia arribat a la Fundació Morfeu, el va rebre una robot que es va convertir en la guía de la seva última aventura. Bibidi era el seu nom. El va fer seguir-la. Em va acompanyar a una sala on hi havia un vestit especial per a l’ocasió. Era com de plàstic de color blanc. A una maniga hi posava el seu nom, IAN SPOT, a l’altre el que li havien demanat feia uns dies: Fins aviat.


Resultava emocionant per l’Ian poder marxar amb aquella sensació. L’adrenalina era un corrent imparable que feia tremolar el seu cos amunt i avall sense parar. Vestit amb una indumentària que només havia vist en pel·lícules va seguir la Bibidi fins a un cotxe amb els vidres tintats. Es va acomiadar amb un simple bona mort.
Va pujar al cotxe i van anar fins a l’estació espaial on l’esperava la càpsula amb les portes oberte. No hi cabia més que una pesrona asseguda. Un mostrador de botons i llumetes li embadaliren els sentits. Una mica nerviós, per si seria capaç de complir la seva fita, va pujar. Es va asseure i va prémer el botó que hi posava Closed. Intentava recordar cadascuna de les ordres del manual que li havia arribat a casa i que s’havia estudiat detingudament els útlims 6 mesos com li manaven les instruccions. Es va fer amb l’aparell amb la tranquilitat i la concentració de quan operava, de quan esculpia éssers humans. La nau anava pujant a una velocitat inquietant, mai l’hi havia agradat la sensació a l’estomac de la velocitat. Pero ara tant li feia. El dia era clar. Cap núvol fins que no van ser a uns 20.000 peus. El sostre de la nau era tot transparent
El cel era a dalt i la terra als seus peus, s’allunyava. Feia estona que no era capaç d’intuir el rastre humà a les taques que es dibuixaven sobre el mar, blau, intens.
El perfil rodó de la terra cada vegada era més perceptible i ja podia veure la lluna amb esplendor. Sense la molèstia de la llum del sol. La nau encara s’allunyava a tota velocitat fins que l’indicador va posar-se verd. I com qui fa un salt al buit va sentir que tot flotava. El seu pes ja no existia i les seves mans flotaven sobre un matalàs d’aire impossible de veure. Havia arribat el moment. Tal com havia demanat a la nau en aquell punt va reproduir l’Ària preferida de totes les que havia escoltat mai i que li semblava ideal per viure aquell moment. Aquell últim moment. Les estrelles brillaven més que mai. Veure la Terra amb els seus propis ulls era el seu últim desig. Al compás de la cadència del Nessun Dorma va prémer l’últim dels botons. Mentre es descapotava la nau, la música es va deixar d’escoltar però ell la va seguir cantant. A l’espai la sensació de fred era asfixiant. No quedava res per respirar més que els seus records i, com si el seu cervell estigués programat per fer-ho, va recordar l’olor de la pell de la seva estimada, va dibuixar el seu perfil amb la manca d’oxigen i finalment va exhalar mentre la veu de la seva estimada l’ajudava amb el Vinceró, Vinceró final.


Va quedar suspès en l’aire. Estrelles i terra envoltaven el seu cos immers en l’infinit i tal com havia estat programat va explotar uns minuts més tard fent del Dr. Ian Spot bocins petits de carn que es dispersaven per un univers inassequible.


Il principe ignoto
Nessun dorma! Nessun dorma! Tu pure, o Principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle
che tremano d’amore e di speranza…
Ma il mio mistero è chiuso in me,
il nome mio nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
che ti fa mia…!
Voci di donne
Il nome suo nessun saprà…
E noi dovrem, ahimè, morir, morir!
Il principe ignoto
Dilegua, o notte! Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle! All’alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!


Traducció….



El príncep desconegut
Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! Tu també, oh Princesa.
A la teva freda estança
mires els estels
que tremolen d’amor i d’esperança…
Però el meu misteri és clos dins meu,
el meu nom ningú no el sabrà!
No, no, sobre la teva boca el diré,
quan la llum resplendirà!
I el meu petó desfarà el silenci
que et fa meva…!
Veus femenines
El seu nom ningú no el sabrà…
I nosaltres haurem, ai las, de morir, morir!
El príncep desconegut
Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels!
Tramunteu, estels! A l’alba venceré!
Venceré! Venceré!

L’endemà, la Fundació Morfeu va donar la notícia que el Dr. Ian Spot havia marxat. Algunes pacients van recordar la seva veu, altres la seva imatge, altres fins i tot la seva olor. Però l’única que va sentir com les llàgrimes li brotaven de dins va ser l’Ariadna. La seva raó de ser moria i sense ell la seva vida havia perdut el sentit.


Uncategorized

Patada al 2014

MERILANDING
Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona optimista i alegre per naturalesa, però aquest any ha estat difícil mantenir el somriure. Vàrem començar l’any amb el propòsit d’una vida tranquil·la i amb projectes que trontollaven però amb l’ànim de no decaure. El més de febrer vàrem ser conscients que allò que ens proposàvem era miserable. La pèrdua d’algú jove i que aprecies és com una bufetada de les que deixen la mà marcada. Vam plorar la Tati i amb ella vàrem ser conscients que això, la vida, en qualsevol moment s’acaba, més enllà del què volguem nosaltres.
Una mica més refets vaig ser conscient que no sempre es pot ser bona persona i amb tothom. Perquè sempre hi pot haver algú capaç d’agafar la teva bona fe i la teva predisposició i estripar-la com si fos un full de paper de seda. Un projecte s’escapava entre els dits immòbils com qui vol agafar aigua. Ferida.
Aquest 2014 també hem dit adéu al Tití. Així que hem après que als animals te’ls estimes molt i que fa plorar perdre’ls. Fa plorar i molt.

Amb els ulls una mica més petits vàrem continuar vivint, que ja és molt. Vàrem gaudir de valent de l’estiu, sabent que no sempre es pot fer. Vam ser molt feliços amb la calor, poca, apretant l’espatlla. Hem trobat un racó on respirar pau i fugir del soroll incesant de la gran ciutat: Torroella.
El setembre pretenia ser una tornada a l’escola i seguint l’estela de la poca fortuna, amb la tardor vam ser conscients que aquest 2014 no seria un bon any. He perdut la feina i ara resto a l’atur.

Així que per aquest 2015 no demano res. La Divina Providencia pot fer amb mi el que li plagui. Jo només vull somriure i viure i mantenir l’alegria peti qui peti i passi el que passi. Perquè el futur no és vida i el passat no et deixa viure. I perquè sóc molt afortunada amb tot el que tinc. Perquè em sento estimada pels meus i sento que la vida és un camí no només per caminar-lo sinó per aturar-se, observar-lo i aprendre a trepitjar-lo.
Bon NADAL i que el 2015 sigui un any ple de vida.

Uncategorized
MERILANDING
Res serà el que era. Aquest és el títol del llibre que ahir va presentar Benet Maimí. Resulta que encara queden polítics que els ve de gust treballar pel bé comú i no el propi. Així que seguint el consell que els van fer els experts Maimí va crear un blog on hi dipositava reflexions del món, des del prisma d’un polític que no sempre va ser polític. Després de 6 anys, el blog (en paraules d’en Toni Castellà, probablement en Maimí ha estat l’únic que ha continuat escrivint) aglutinava més de 236 escrits. Una proposta de traslladar-los a paper i una voluntat romàntica de veure l’obra editada van ser l’inici d’un projecte que va acabar essent llibre. I els beneficis dels quals aniran destinats a Càritas. Potser sí que estem immersos en un canvi global del món polític quan hi ha qui es decideix -ho dic amb ironia- a ser mecenes a través dels seus escrits a canvi de res.

atur, benestar, català, comunicació., escriure, il·lusió, marketing, oficina, optimisme, prestació, recomanació, relats, upselling

Up selling!

MERILANDING
Avui el despatx el trobo amb més pols de l’habitual, deu ser que els gats per aquí no passen. Des de fa un parell d’anys a casa hem canviat la pols pels pèls. Tota una altra cosa, on vas a parar! Si sóc a casa no és pas que estigui malalta, no. És que els meus caps han decidit que havia de fitxar per una empresa amb més cara i ulls que la seva. Una d’aquelles empreses que han sabut aprofitar la crisi per créixer i professionalitzar-se. Així que m’han donat cartes de recomanació, un bon pessic per afrontar el Nadal i una carta especialment dirigida a aquesta empresa. Potser la coneixeu, ja que sovint surt al diari. INEM.
Doncs bé, després de demanar-los hora, sí sí, com quan vas a fer-te el DNI, creuo Barcelona en bicicleta, em comuniquen que he de retrocedir un parell de quilòmetres d’on venia, per acabar dient-me que encara estava de vacances i que, és clar, el més lògic és disfrutar-les. Així que després de 3 intents he aconseguit entrar-hi. L’última vegada que hi vaig anar hi havia moltíssimes més cues, suposo que ara ja estan tots col·locats. Tot era fosc i es respirava tristor. Ara més aviat s’hi respirava, com ho diria, avorriment. Una sala amplíssima, unes 50 taules numerades amb un rètol lluminós perquè es poguessin veure des de l’entrada, unes 20 cadires d’avant d’una pantalla on ens assèiem i com si fóssim galgo a punt de llebre, en el moment de veure aparèixer el número que teníem, suat, a la mà corríem cap a una de les taules que s’il·luminava. Sí, talment com si fos el bingo.
A0058 surt en pantalla, m’aixeco i em disposo a caminar amb decisió cap a la taula en qüestió. Després d’uns 3 metres m’adono que amb les presses d’agafar el casc de la bici, la jaqueta, els papers i la bossa de l’esmorzar que m’havia fet el meu marit per si de cas se’m feia tard, ja no recordo quin coi de taula em tocava, així que reculo per tornar a veure la pantalla i és llavors quan sento que una veu em diu: és aquí! El A0058 és aquí. Així que li he agraït amb un somriure i m’he assegut. La senyora en qüestió devia ser petita a jutjar per les seves mans i aquells bracets que en prou feines arribaven al teclat. Pitjava les tecles amb dos ditets i  per fer l’arrova creuava els braços posant la mà esquerra sobre el Alt Gr i la dreta sobre el 2. Una cosa diferent.
D’aquella trobada he après moltes coses: A 50 anys la Menopausa ja treu el cap, però no es considera menopausa fins que no passa un any de retirada de la regla., que sempre va bé tenir tàmpax a mà, perquè a l’Araceli, la senyora petita, una vegada li va passar que anant a un casament a  Lleida, perquè hi té família, el mateix dia, estant allà perquè havien triat estar-se en un hotel, sort que en portava dos, perquè es va despertar mullada i portava les claces negres i no sabia si li passava res i quan va anar al lavabo va veure que li havia vingut la regla i que és clar, llavors els tampax li van venir molt bé, que tot i ser dissabte i estar tot obert va ser molt cómode tenir-los a sobre i no haver d’anar al súper que tenia a la cantonada del mateix carrer de l’hotel. Que amb dos tàmpax n’hi va haver prou i això que va tornar a l’hotel a les 5 del matí i que la música encara seguia a tot drap i que va ser una festa molt maca i la núvia anava molt guapa. També vaig a aprendre que en aquesta vida hi ha qui tria tenir molts fills però que ella havia triat tenir-ne un perquè ella ja no en volia, i mira que li havia dit al seu marit: si te casas conmigo puede que yo no quiera tener hijos, que lo sepas. Però ella s’hi va casar i al cap d’un temps es va quedar embarassada i va parir a la Clínica Sagrada Família molt bé i tot va anar molt bé, perquè la seva ginecóloga té llargues cues sempre. Que “mujer prevenida vale por dos!” I que si he de demanar hora a la ginecóloga en demani dos, per si de cas el dia que em toca tinc la regla, perquè encara que sigui jove se’m pot descontrolar i més si estic nerviosa.
També sé que tinc un bon currículum i que segur que hi haurà empresari que em vulgui en el seu equip, que el millor que puc fer és donar-me d’alta on els empresaris busquen treballadors, en portals com LinkedIn i Milanuncios.com (jo em pensava que era un portal de compra-venta).
Finalment he après que no se sent més sol qui més sol treballa perquè la necessitat de l’Araceli de comunicar-se, d’explicar la seva vida em va fer pensar que devia estar molt sola, malgrat el marit, el fill i els més de 50 companys que l’envoltaven. Que tinc una bona capacitat per escoltar i que genero confiança als qui m’envolten i que deu ser important en un món superficial trobar-se amb persones com jo que intuïm quan hem de callar perquè l’altre necessita més xerrar.
I, per acabar, he confirmat que el SOC és un servei obsolet per trobar feina però vital per aconseguir la prestació que em permetrà escriure durant uns mesos. Qui sap, potser és un Up selling!

  

Alt Empordà., Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 26

MERILANDING

Que això s’acabava ho sabiem des del principi, però avui és l’últim. I arribats a aquest punt una se sent trista i afortunada a parts iguals. Ha estat un estiu complet, un gran estiu. Hem gaudit de tot allò que ens agrada i sense estridències hem fet les vacances desitjades, moldejades amb el temps i moltes proves. Viatges, resorts, casa els pares, curtes, llargues, inexistents, pagades i no cobrades, en definitiva per arribar fins aquí una ha hagut d’anar descartant. Per això té tant de valor el que hem viscut aquests 25 dies. (I pel que fa al temps, nosaltres l’hem agraït perquè ens ha permès gaudir de l’alternativa fàcil de la platja)

Aquest estiu ha estat màgic per molts motius i plàcid perquè després de superar les etapes menys agraïdes de la infància dels meus fills, ara amb 8 i 6 anys,  m’he sentit més a prop d’ells i els he pogut conèixer més que durant el llarg hivern de la pressa i l’estrès. 
Aquest dietari és una ínfima mostra del què són unes vacances. Un estiu per a una família “tipus” catalana. Ja l’any passat, el primer, em va semblar una bona experiència. Aquest segon em reafirmo no sense demanar disculpes pels relats menys curosos (el meu marit i el meu pare van coincidir en donar-me un toc d’alerta) però hi havia dies que la son i el cansament podien amb l’exigència del cal fer-ho ben fet. 
El Merilanding ha tingut una millor audiència que l’any passat i això vol dir que podria començar a plantejar-me escriure la primera novel·la.  Així que esteu alerta el proper Sant Jordi. 

Gràcies família per seguir-me a tot arreu en les meves aventures, als amics per nodrir el merilanding cada vegada que us veia, a pares i germans per donar-me  el copet a l’espatlla que sí és necessari, però sobretot els gairebé 300 lectors que dia a dia han dedicat un moment ha llegir els petits relats sense pretensions i ha compartir-los, fins i tot. Ha estat un plaer. Fins un altre.