L’altre dia, a la 2, feien un reportatge sobre els camps d’extermini nazis i, com sempre, m’hi vaig quedar enganxada com la mosca a la melmelada. Més enllà d’allò que la història s’ha de conèixer perquè no es torni a repetir -cosa que crec del tot improbable- el tema m’enganxa per la seva atrocitat, per la seva maldat i per la seva actualitat.
No seré jo la que us parli de la segona Guerra Mundial perquè no estaria a l’alçada, però em sembla que va significar acabar amb allò de l’home es bo per naturalesa, per una banda, i per l’altre, més perversa, va aniquilar l’essència mateixa de l’home, la necessitat de viure en comunitat.
L’holocaust va acabar amb 6 milions de persones mentre que els veïns d’aquells que eren assenyalats, apartats, perseguits, torturats i finalment morts i incinerats, vivien el seu dia a dia com aquell qui viu a la inòpia. No es molestaven a saber d’on provenia aquella olor de porc rostit que tot ho impregnava. No calia saber què hi havia en aquell anar-i-venir de vagons que ploraven fins més enllà del seu jardí. No pensaven en res més que en ells mateixos quan el Führer parlava d’exterminar els jueus obertament al peu de les seves institucions.
És clar que per arribar fins aquí, el camí va ser suau i els va agafar desprevinguts. Al cap i a la fi, pensar amb criteri propi, de vegades, ens fa massa mandra o massa mal o és més fàcil creure’s els altres, els que hi “entenen”.
Tots els mals que tenia el país es van reunir en la persona d’una raça, la jueva. Era un blanc fàcil i poc bel·ligerant. A poc a poc, aquesta idea es va anar arrelant. En tots. En els assenyalats, que havien normalitzat la situació, i en els que assenyalaven, uns més que els altres i amb honroses excepcions, és clar. Però a poc a poc, amb aquesta cadència de la tortura de la gota Malaia anaven normalitzant el terror, fins a fer-lo inexplicable.
Diuen que després de la 2a Guerra Mundial, alguns alemanys es van suïcidar en conèixer l’horror que es practicava al final del jardí. La culpa, o potser la vergonya era massa gran per aixecar-se cada matí.
Mirant aquests documentals sempre em faig la mateixa pregunta: per què els jueus no van lluitar o es van rebel·lar abans del desastre? I no conec més o millor resposta que no van lluitar perquè no esperaven que s’arribés tan lluny. No esperaven allò que va esdevenir. Confiaven massa en la humanitat.
Han passat, ara, 80 anys des de l’inici d’aquella Guerra que ho va canviar tot. I segur més de 80 que van començar el camí de l’aniquilació de 6 milions de persones a Europa. Perquè com en el cas dels maltractadors abans de la bufetada, hi ha els insults i els menyspreus. Tot és anar fent camí.
Avui, Catalunya viu amb certa normalitat que un Estat esbotzi la porta d’una família amb tradicions culturals arrelades a les 5 de la matinada, o que un president del Govern digui des del Congreso que “Cataluña defiende la independència de un territorio rico entre otras qüestiones porque paga mucho a otros territorios más pobres de España”. És així que es va normalitzant l’horror i es va pastant la tragèdia. Sense que ningú acabi de veure el que esdevindrà.
Potser ens cal tornar a recordar el que ha passat al llarg de la història per posar-nos en alerta màxima, doncs correm el perill de caure en el bonisme que va portar a milions de jueus, incrèduls, als camps d’extermini nazis.
Merilanding per la vida 