Categoria: Amics

40, Amics, Cantonigròs, estiu vacances, familia, festa, holidays, nens, summer

Merilanding on tour: Festa

MERILANDING

Normal
0

21

false
false
false

CA
X-NONE
X-NONE

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:8.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:107%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-language:EN-US;}

Sé que us preguntareu perquè fa
dies que no escric el Merilanding. La resposta és 40. En Miquel organitzava una
súper festa sorpresa per la Nuni, que en feia 40. Com que ella és lectora del
Merilanding, vaig decidir posposar uns dies el dietari… i no sabeu com m’ha
costat posar-me al dia.

L’any passat, les vacances lluny
del mar, em van costar. És clar que les vam aprofitar poc i es van acabar amb
la inesperada malaltia de la mare. Així que crec que estic en deute amb les Guilleries,
les singles i tota la bona gent que l’any passat ens van acollir amb tant d’amor.
 Per això, quan en Miquel ens va proposar
un cap de setmana de celebració no ho vam dubtar ni un moment. La paraula
celebració és màgica per a nosaltres, estem a totes. 
La festa era dissabte, però vam
aprofitar divendres per anar a veure en Quim i la seva família a Tavertet. És
un clàssic dels estius. La sorpresa va ser conèixer la Lara, l’Àlex i en
Gerard, el seu fill. Una família bonica perquè sí. És sorprenent la capacitat
del ser humà per fer noves amistats i la poca disposició que hi tenim, ben
mirat. Conèixer la Lara ha estat una bona sorpresa de vida. Potser perquè no m’ho
esperava o potser perquè és una noia fabulosa, el dia se’ns va fer curtíssim.
La Sara, la Lara i jo vam conversar i conversar i conversar fins que la nit ens
va atrapar i ells van decidir marxar (l’hora d’estètica és sagrada i més si és
abans de vacances).
Dissabte ens vàrem aixecar a les
5 del matí de calor! Sí, sí, a Tavertet. Vam sortir al prat a les 7 i ens vam
asseure, en Xavi i jo, a les hamaques de fora que encara regalimaven aigua del
rec automàtic. Jo vaig deixar que la fresca em penetrés fins que la son em va
tornar a venir i vaig poder dormir dues horetes més. No era la millor avantsala
d’una festa i es va notar. Crec que estàvem desinflats i cansats i no ho vam
donar tot com era d’esperar.
Havent dinat, vam anar a
Cantonigròs i vam deixar les maletes a l’hostal. Vam dormir una estoneta i ens
vam preparar per la festa.
La casa de la Nuni i en Miquel a
Cantonigròs té un prat que no es paga. Mirant de front hi tens un turó darrera
del qual s’hi amaguen muntanyes dolces que van agafant alçada a mida que tu vas
perdent visió. El verd s’imposa, però amb aquesta calor una catifa de fulles
grogues que el desmai ha anat deixant prematurament reposen a terra fent que se
t’amaguin els peus en caminar. A la dreta hi trobes uns cavalls que pasturen.
Ningú els munta. A la dreta el prat continua i intueixes el camí dels enamorats
passant per darrera de totes les cases amb els seus prats, horts i patis.
De 17 a 18 hores hi havíem de
ser. A les 19h arribaria ella, en teoria de sorpresa. En Miquel no va
dissimular prou bé, es veu. Ens vam anar aplegant, coneguts i desconeguts,
units per l’emoció. A mi m’agraden les sorpreses perquè també penso que aquells
que la preparen comparteixen l’emoció del qui celebra.
A les 19h va arribar i la festa
va començar. Menjar i beure, no podia ser de cap altra manera, la majoria dels
assistents es guanyen la vida amb la cuina, el menjar, o el tastar i escriure-ho.
La majoria tenen un blog on la cuina és la protagonista. Vaig conèixer gent que només coneixia a través de la xarxa, com la Txell Pi i la seva família, que em va encantar (quins twins!). Però la sorpresa, per a mi,
va ser conèixer la Magda. Una noia senzilla i divertida, que no venia del món
de la cuina, sinó de l’escriptura. Bé, amb la Nuni es coneixien d’un taller de
narrativa amb l’Eva Piquer. Amb tres frases jo ja sabia que havíem connectat i
ella també. Les relacions humanes que neixen de l’espontaneïtat són més
autèntiques perquè no amaguen cap interès, simplement ocorren, però tenen el perill d’esvair-se tan ràpid com han arribat perquè encara no tenen cimens.
La vetllada es va allargar fins
que els nostres cossos van dir prou. Vam tornar a l’habitació de l’hostal on hi
dormíem els 4. Vam obrir el balcó de bat a bat, volíem sentir la fresca. Vam
sortir a mirar la lluna que platejava els prats que malgrat la foscor es podien
veure perfectament i la son ens va alliberar del cansament acumulat.
Diumenge va ser un d’aquells dies
que jo en dic de traspàs. Post festa, tothom de bon rotllo i amb molta son, vam tornar a Tavertet, però
aquesta vegada sense secretisme i amb tota la colla que ben bé omplíem tota la
piscina. Vam ser els únics (En jordi i la Carme van poder sortir-ne beneficiats) de
no pagar en arribar a Tavertet. Sabíem que l’Estrella ens hi esperava. I ella
ja ens coneixia. Li vam dir que anàvem a casa del Quim i així va ser com ens va
deixar passar. Vam ser l’enveja de tots. No perquè ens haguéssim estalviat l’euro,
sinó per la caminada que no hauríem de fer per tornar a buscar el cotxe quan el
sol cau a plom.
Després de dinar uns pollastres,
vam allargar la sobretaula (altra vegada al prat deliciós) fins que la tornada
a Barcelona ens esperava. Vam recollir, ens vam acomiadar amb la promesa de
tornar-nos a veure aviat i vam agafar el cotxe per retrobar-nos amb la ciutat
buida.
Dilluns treballava pel partit
(Demòcrates de Catalunya) i es presentava una campanya que havíem parit i que
volíem ensenyar al món. Dimarts, el tour ens portaria cap a Cambrils, altra
vegada el mar. El meu mar.
Amics, amor, Bullying, individu, moral, nens, societat, valors

Animals i racionals?

MERILANDING
Fa 5 anys que hi dono voltes i encara no he trobat una resposta que em satisfaci. Què porta a una persona a fer patir a una altra? Què sent? Què pensa que passarà? O, què no pensa? O, és simplement una satisfacció personal? O, es una demostració social de la pròpia força?

 

No ho sé.  Perquè es produeixi una situació de bullying és necessari que els astres es conjurin. Encara que no ho sembli per les estadístiques (1 de 4 nens a l’escola ho pateix)… Necessitem una situació concreta, un estat d’ànim concret, una persona que necessita imposar-se a una altra i una persona que en sentir-se imposada, pateix i no és capaç de combatre el seu patiment. També necessitem uns espectadors impassibles (o no) que no han pagat ni entrada ni crispetes per veure l’espectacle. Finalment podríem posar un entorn (escolar, laboral, familiar o amagat) i una reiteració en el temps. 
 Sense que aquests elements no s’alineïn és poc probable que parlem de bullying, però encara i així… per què?
A mi no m’agraden les etiquetes perquè simplifiquen les coses que difícilment es poden simplificar i, a més a
més, em semblen injustes –sempre hi ha qui s’ensaca on no hauria de ser-hi-, però el que està clar és que per una banda sembla que hi ha gent amb menys empatia per comprendre el mal en els altres i gent menys capaç de defensar la seva pròpia voluntat. Sense oblidar que hi ha gent menys capaç d’entendre que allò que veu no és una peli de sèrie b de dissabte a la tarda.

 

Sense cap mena de dubte, després de donar-li moltes voltes, crec que l’única cosa que sé és que el bullying és una conseqüència exacte de l’augment de la nostra visió individualista de la societat. Allò de “vaya yo caliente…” perquè és això el que ens fa incapaços de sentir pels altres i a la vegada malinterpretar la pròpia voluntat. Per tant, per combatre aquesta xacra és necessari que comencem a examinar les conductes
pròpies (adults i nens) i a comprendre que la diferència no només és l’evident, sinó el necessari. L’ésser humà ha de ser capaç no només de viure sinó de conviure i això passa per seguir unes normes, aplicar-les i a acceptar la diferència com a part necessària per a fer funcionar la societat.

 

Si no aconseguim fer aquest exercici, serem els únics animals que s’extingiran per no comprendre que
formaven part d’una única espècie, la “racional”.
Amics, Estiu, Girona, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 25

MERILANDING

Està clar que això s’acaba, però amb una bona actitud tot pot semblar interminable. Tot. 

A les 8h ha sonat el despertador (sí, sí DES PER TA DOR) per què el Xavi tenia una cita amb els seus companys i el seu públic. Avui al Teatre Municipal de Girona ha estat una jornada d’aquelles que et posen les piles. Tots tornaven de vacances. Un color de pell i de cabell diferent, més bru, més clar, els delatava. Però transmetien il·lusió. Tots els programes comentaven la importància del moment històric que tindriem la fortuna de gaudir els propers 3 mesos a Catalunya. Un procés en marxa i moltes ganes de viure’l, però sobretot de narrar-lo. Coneixent com coneixo als periodistes estic segura que aquesta tornada ha estat menys fatídica. 
Hem arribat quan la gala ja havia començat per culpa del navegador que ha decidit fer-nos una visita turística per Girona per calmar els ànims abans de l’estrena. Així que quan hem trobat un aparcament hi hem entrat sense fixar-nos ni en on erem. Com dos idiotes miràvem el móbil intentant endevinar el trajecte a seguir. Finalment hem acabat per utilitzar la millor de les tecnologies que s’han utilitzat mai: la pregunta a ls gent dle carrer. A la primera, ja l’hem encertat. Un noi (que la Martina ha trobat molt guapo) ens ha indicat el camí. En 5 minuts ja hi erem. A platea ja estaven els meus sogres esperant-nos, guardant lloc. 
Després de l’espectacle, tots els presentadors han gaudit de converses amigues amb els companys, que no veuen des de fa setmanes. En Xavi, però ha decidit entregar-se al seu públic. Sempre ho fa. Jo crec que no hi ha ningú que tingui més clar que el seu pa és gràcies al seu públic. 
També he vist l’Òscar Dalmau i en Jordi Basté dedicant-se a la gent que fascinada volia saludar en persona les veus amigues. 
…
Sabent que havíem d’anar a Girona i que estava a les meves mans triar restaurant no m’hi vaig pensar dues vegades, un missatge via Telegram (és més segur) a la meva experta gastronòmica de capçalera. La Nuni Cuinetes (http://cuinetes.bloks.cat )em va posar al dia de la gran oferta gastronòmica que ofereix la ciutat de Girona. Tot i que la seva primera opció va ser el Bubble Gastrobar, finalment vàrem decidir-nos pel restaurant Can Marquès. Volíem alguna cosa tradicional i de tota la vida.

La taula estava reservada per les 14h però a la una ja hi erem. Com que el restaurant està davant el mercat de Girona hem decidit esperar-nos asseguts en un banc de fusta. Sempre hi ha vida i es distret mirar un mercat. Però teníem ganes de caminar i la curiositat per veure’l de dins ens ha portat a entrar-hi. A tots menys als avis. 

Una vegada dins ens han entrat ganes de tastar-ho tot. Quina pinta!!!
Hem comprat secallones i olives garcides i les hi hem portat improvitzant un aperitiu al carrer. Els avis s’havien llevat a 2 quarts de 7 per venir des de Cambrils, així que els pobres no tenien ni esma. Fins i tot el meu sogre s’ha près una pastilla perquè es pensava que estava malalt. 

A les 14 en punt hem anat a Can Marquès, un lloc que no ha evolucionat perquè no li ha estat necessari. Tot, TOT, el que fan és boníssim. Crec que si cuines així, l’evolució és innecessària. A més a més a un preu més que asequible (15€ per persona, tot inclòs).
Després de dinar patíem d’atacs de son. Un bon àpat és el que té. Així que arribats al pont de pedra hem vist el trenet que fa la visita turística pr la ciutat i seduïts pel truc truc i els còmodes seients encoixinats, hem pujat. 
Un vol amable que et permetia gaudir d’aquesta ciutat que enamora, sense pressa, sense cansament, observant-la, sentint-la.
L’avi Jaime ja tornava a estar en plena forma. Així que novament al Pont de Pedra hem decidit anar al Rocambolesc. Una gelateria que signa el petit dels germans Roca, del celler de Can Roca. La botiga, petita i encantadora, transmet màgia i tenia aquell punt naïf dels decorats antics de les pel·líciles de Disney.  Ens hem pres el que més ens ha cridat l’atenció i és que els gelats sempre entren per la vista. Un entrepà de briox calent farcit de gelat. Una autèntica delícia.
El dia estava resultant més que complet, però encara quedava el sopar de fi de festes a ca l’Ivan. Hem organitzat una barbacoa, he portat gaspatxos i uns aperitius, el Carles el beure, la Marta les postres i la carn l’Ivan. Una vetllada, com sempre plàcida, entretinguda, tranquil·la. Però avui com a quelcom especial i únic (com els dies de calor d’aquest estiu) hem deixat que els nens es banyessin pels volts de les 12 de la nit. L’hora bruixa ha captivat als pares que s’han llençat a l’aigua engrescats pels nens. Sense cap mena de dubte una experiència màgica pels menuts. Se sentien com un adolescent el primer dia que surt per la nit. 
De sobte he oblidat que falten dos dies per tornar-hi i que això té un final. De sobte només m’ha importat passar-m’ho bé. Així que tot és qüestió d’actitud.

Amics, Estiu, pescar, Sant Pere Pescador, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 23

MERILANDING

Una de les coses que més gaudeixes quan estàs de vacances és alliberar-se dels horaris. Doncs fet! Avui ens hem llevat tard i tot i que estem de vacances hi ha algunes obligacions que no es poden obviar com, per exemple, posar la rentadora. Quan ets tu que compres la rentadora tens l’oportunitat de saber com funciona llegint-ne les instruccions, no tothom ho fa, però quan vas a una casa de lloguer et trobes una renradora que té un programari fàcil però que no et diu quan trigarà. Així que hem fet el gos fins que ha acabat. Bé de fer el gos no, que hem preparat el llit de patata i ceba i el fumet pel llobarro que vàrem pescar ahir. Que els nens ajudin quan no hi ha pressa és una sensació molt agradable, compartir coneixements amb els nens sempre ho és. 

Finalment hem anat a la platja. Una trucada de la meva neboda Helena per parlar amb la seva cosina Martina, la meva filla, ha estat motiu decisiu per arrossegar les dues famílies fins al mar. 
Dijous ells ja comencen a treballar així que com un espasme m’ha vingut al cap que dilluns he de tornar a la maleïda rutina i no sé si m’hi veig amb forces.
Hem dinat tard, a les 16h comencàvem l’aperitiu, mentre el llobarro es coïa al forn. 
Per la tarda hem caigut rendits per la inèrcia de les vacances i del descans. 
Al vespre hem anat a pescar amb la colla d’amics de Sant Pere Pescador. Quan hem arribat ells ja hi eren. Taules, cadires, paravents, neveres, tovalloles, un munt de nens. Feien un goig en nua platja nua de gent! 
Nosaltres no portàvem cuc i l’Arnau, sempre pacient, començava a posar-se nerviós. Tenia ganes d’estrenar la canya que li va regalar la iaia Berta. Així que en Xavi i jo hem decidit mullar-nos el cul, literalment, per caçar uns quants cuquets. La delicatessen autòctona dels peixos d’aquí. La veritat és que de tot el munt de gent, només un, en Marc, havia portat les canyes. Unes pèrtigues altíssimes amb uns sensors que canviaven de color quan picaven. Al seu costat semblava que anèssim amb canyes de fireta. De fet no ho semblava ho era. Una de les canyes de l’Arnau valia 7€ i va ser comprada en un xinès. 
Mentre jo parlava amb les meves amigues (ai quin gust!) en Xavi i l’Arnau anàven pescant. Jo al principi encara m’hi he quedat uns estoneta amb ells, el temps suficient per treure un sard de mig pam.  
Quan ja feia estona que xerràvem i ja havia oblidat a part de la família entre rialles amigues, sento en Xavi de lluny cridant : Mireu mireu, l’he pescat, l’he pescat. I l’Albert, que llavors era al seu costat deia, osti és gran aquest. Quin bitxo tu!
Me l’han deixat agafat tot i que el mèrit era del Xavi que hi havia posat el temps, la paciència i l’actitud. La sort li ha portat un llobarro de 750grs. Pescat amb la canya del xinès i amb cuc km0. Una bona lliçó de vida. 

Amics, Estiu, familia, França, holidays, kids, sol, summer, vacances, Vallespir

Destí Torroella de Fluvià. Dia 16

MERILANDING

Tot i tenir prevista una excursió al Pantà de Boadella, el temps ens ha jugat una mala passada. Plovia. Així que després de donar-hi unes quantes voltes, nens cridant al voltant i folletons diversos (semblava certament com quan vas a escollir una excursió a l’hotel en qüestió, que se’t presenten els touroperadors de torn i t’atabalen amb les diferents propostes per viure i gaudir de l’entorn) hem triat l’excursió a a les Gorges de Fou a Arles (novament França). Hem anat per carretera nacional fins que arribats a La Jonquera, la carretera s’estrenyia deixant un únic carril que no es movia. Camions, caravanes, cotxes aturats camí de la frontera ens han permès veure

que a La Jonquera hi ha el Museu Memorial de l’Exili, per exemple, així con molts camions i molts clubs anb molts camions aparcats. 
Hem intentat sortir de l’embut canviant el camí. Cap a l’autopista. Així que cercant-la hem fet visita exprés, en cotxe, per les entranyes de la vila. Sempre havia dit que les ciutats on hi passa un riu tenien un carisme especial fins que he vist La Jonquera per dins. No són totes les ciutats.
Quan hem arribat a les Gorges els núvols s’obrien. Semblava que el temps ens donaria una treba. La més menuda, la Jana, havia de dinar, així que fet i fet hem entrat a les 14h. El passeig per les gorges és molt bonic. Una vegetació densa, humida i espessa et feia pensar que estaves més aviat en una selva, però no. Estàvem al Pirineu Oriental, a la serra de l’Albera. Ens han posat un casc per entrar i apa a fer gana. Els corriols d’aigua han donat forma a la roca com si fossin escultors de marbre. La pedra fina i polida ha despertat la imaginació dels més petits, que somniaven tirar-se seguint els tobogans naturals. Hi ha excursions per gaudir-ho així. Se’n diu fer canyoning, però són a partir dels nou anys. 

A mitja visita la pluja ha tornat amb més força, cosa que ha escurçat l’excursió. Era difícil gaudir d’aquell paratge amb pluja, però segur que la bellesa que li hem trobat és diferent a la d’un dia de sol. 
A diferència de fa uns dies, no ens han tancat la cuina o sigui que hem dinat, tot i ser passades les 3 de la tarda. 
La pluja anava canviant la intensitat, però sense cedir. Així que hem cancel·lat la resta de l’excursió, tot i que no teníem pla definit per després de dinar. 
Arribar a casa en un dia de pluja i cansats ens ha permès gaudir de la mandra. Sí, sí, tot i els nens. Ells han jugat a cartes i en Xavi i jo ens hem dedicat a la fer un son entre el run run de la Dolça i les seves carícies. Avui la Dolça jugava amb els meus rínxols. Ens miràvem de ben a la vora, podia veure’m reflectida en els seus ulls. I em tocava la
 

cara amb les seves potetes. És la primera vegada què ho fa i m’ha agradat molt. Crec que a la Dolça també…

Hem sopat a casa de l’Ivan. Ell és arquitecte, així que la casa és espectacular. Tot i que tenen la cuina somniada per qualsevol em quedo amb la companyia. Hem tingut una vetllada deliciosa. 

Amics, Estiu, friens, holidays, kids, summer, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 15

MERILANDING

Sempre hi ha un moment durant les vacances que t’adones que això no és per sempre. Que en algún moment hi hauràs de tornar. Fa anys que sempre, durant les vacances he tingut la sort de pensar en un projecte nou. Fa 3 anys, una trucada de Tati Sisquella, en pau descansi. Fa 2 anys en Quim Morales va tenir un pensament similar, però diferent. L’any passat un projecte empresarial en perspectiva, i així va acabar, en perspectiva. O sigui que aquest any a falta de trucades i projectes aliens començo a pensar en un projecte propi.  De moment és un pensament.

El dia de sol d’aquest matí tenia un destí predefinit. Anàvem a casa d’en Jair i l’Agnès. Viuen en un lloc tranquil, en una casa molt xula. Segons l’Arnau, perquè té dues portes per arribar al mateix lloc. En Jair amb la voluntat dels millors amfitrions ens ha rebut amb unes patates braves, espectaculars. Si no ho dic en mata (crec que només les ha fet per sortir al merilanding)
Hem fet unes rises, unes birres, una barbacoa. En Jair té una imatge de destraler que no es correspon amb la realitat. Així de prop i en confiança, veritablement sembla un vedell. M’ha donat força confiança amb el projecte entre mans. En sap un pou. 
Quan l’Agnès m’ha dit que ens banyaríem a la piscina, m’he imaginat una altra cosa. Ni millor ni pitjor. Una altra cosa:

Però està clar que el tamany no importa!
Al vespre hem anat a ca la Tati, la meva amiga empordanesa. Mira que treballen i van morts! Però tot i així ens han convidat a sopar uns “chuletons” espectacularment grans. La pedra que havia d’acabar rogent per poder acabar de coure el xuletó no ha acabat d’estar llesta, però mo calia. Ens agrada més avuat crua. Hem tornat amb els ous i les llimones de collita pròpia. Tant de l’Agnès com de l’Albert. 

Anar a ca la Tati és com anar a casa un germà. Sempre hi vas a gust. Sempre. Tinc molta sort de ser amiga de la Tati i l’Albert. Són un exemple de bona gent.  Encara que només sigui per un vespre val la pena estar prop d’ells. A l’Empordà. 

Amics, Estiu, familia, nens, pescar, platja, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 14

MERILANDING

El dia demanava mandra a crits i malgrat la insistència dels nens hem posposat la platja per la tarda. Ha estat fàcil perquè avui era el dia de pesca. Sempre hi ha un dia a l’estiu que seguint l’estel·la de la iaia anem a pescar. Forma part de la tradició. Quan erem petits, anar a pescar era un costum. Així que tots hem passat per l’art de muntar la canya: fil, plom, mosquetó, ham i cuc. El cuc és un dels secrets més ben guardats dels pescadors, però avui compartiré un dels secrets que ens va ser confessat pel Sr. Baliarda, en pau descansi: Si vols pescar i no tens cuc. Agafa la canya i ves a la platja. A la sorra, on trenquen les onades, hi ha uns foradets. 

Si fas un forat d’un pam de profunditat sota aquests foradets i esperes que l’onada l’ompli d’aigua veuràs com despunten uns filaments brillants. Tenen un color platejat i vermell. Us ho posaré fàcil. Són així: 

Aquest és el menjar natural dels peixos de la platja de Sant Pere Pescador. També en vàrem caçar a Empúries, però no estan a trenc d’ona. Són sota els rocs i són llombrius.

A diferència de l’any passat, entre en Sergi, l’Arnau, en Xavi, la Berta, la Mònica, la Guida (la filla de la Mariona), la Júlia (la filla de l’Ivan i la Raquel), la Raquel, l’Ivan, en Carles i jo mateixa hem pescat uns 30 peixos: dorades, oradelles i sards. El millor pescador de la colla, per tamany i espècie ha estat en Sergi, que també ha estat qui ha obert la veda. Diu la Mònica, la seva mare, que té una flor al cul. Jo crec que és la il·lusió que posa en les coses. Però potser sí.
Avui el dia havia començat sense pressa. He gaudit de la meva Martina. La veritat és que si tingués 6 anys voldria ser la seva millor amiga. Però, això ja no em toca. És tan còmica i divertida que et fa petar de riure amb qualsevol excusa. Avui, per exemple, l’hem deixat tancada a fora, a la terrassa, sense voler i en comptes de plorar, què dius! S’ha posat a imitar-nos com ho faria un mim. En serio que és fora de serie. De vegades no fer res et porta a viure aquestes petites coses, les que deia en Serrat, que si no estàs de vacances et perds. Quina llàstima.
Els peixos ja els portem dins. En Xavi s’ha dedicat a fer barbacoa perquè els 13 peixets que ens tocaven bé s’ho mereixien. SOPARET DELICIÓS

Amics, Empordà, Estiu, familia, vacances

Destí Torroella de Fluvià. Dia 13

MERILANDING

Avui hem donat la benvinguda al Sol. Una trucada del Jair (el company d’en Xavi) ens ha fet adonar que estàvem en diumenge. O sigui que era dia de mercat de segona mà a Torroella. 

Mentre passejava entre abrics, calces, quinquers, raquetes, i xips diversos he arribat a la conclusió que l’ésser humà és l’únic animal capaç d’arreplegar més del què li falta. Suposo que això forma part de l’encant d’aquests mercats. Un acumula i acumula i amb un brot de lucidesa decideix vendre’s fins i tot l’ànima per sentir-se lliure. Potser nou.
Després hem anat a dinar tots junts a casa dels pares de la Mònica (la dona del meu germà). Hem agafat 3 pollastres a l’ast i ens hem deixat emportar pels segons que a l’estiu passen amb una cadència diferent. Més lenta. Estar amb la família ajuda a sentir-se tranquil, sense etiquetes o les de tota la vida. Reunir-se amb la família vol dir riure per no saber compartir una hamaca, ballar per tirar-se en fila a l’aigua, veure rostir-se la Mònica al sol, discutir amb en Carles, com a esport (potser com a advocats ens hauríem guanyat millor la vida). Hi ha un moment a l’estiu que el notes dins, que et sents bé, relaxa’t, desconnecta’t i gaudeixes quan veus els teus fills jugant amb els cosins, com si fossin els millors amics. Tirant-se a l’aigua, jugant a pirates, a policies, a indis, a nines i a ballenes, mentre els observàvem tot comparant-nos amb quan erem petits. La veritat és que triar un lloc de vacances a prop de la família paga molt la pena quan vius aquests moments!

Fins i tot el Coqui, el gos de la meva mare adoptat pel meu germà, ha volgut compartir piscineta amb els nens. Qué divertit!
Finalment, al vespre hem decidit anar a sopar amb part de la colla de la infància. Ja no tenim tanta relació com abans, però els moments de la infància són com cola d’impacte, mai més te’n desfàs.
Una bona decisió per acabar un bon dia.
Amics, Can Trona, Estiu, Sant Pere Pescador, Sopar, summer

De vacances. Dia 14

MERILANDING

El dia a començat amb sorpresa per mi. La família ha preparat entrepans i estava tot a punt per passar  el dia a la platja. Sort que estava tot a punt, perquè entre una cosa i l’altre hem arribat a les 12:45 a la sorra -jo m’he llevat a les 11h-. Als nens els feia molta il·lusió i sort d’això perquè avui a la platja no s’hi estava gota bé. El vent ha pogut amb la nostra voluntat de ferro a les 17:45h. Això vol dir que hem aguantat el suficient com per banyar-nos, dinar, fer migdiada i marxar. La tarda no estava per massa plans. La temperatura era massa fresca per anar amb tirants. Així que hem decidit fer com tot animal que seguint el seu instint més primari s’aixopluga en cas de risc de tempesta. Hem aconsguit fer d’una tarda d’estiu, una tarda d’hivern. Els nens han fet deures i nosaltres hem descansat de no fer res. He començat els peücs per l’Iu. Em fa molta il·lusió poder regalar aquestes sabatetes a un nen tan desitjat. La Ivet serà molt bona mare. Quan tot semblava el declivi d’un dia normal ha passat una cosa simptomàtica que has aconseguit desconnectar. Hem anat a veure la pel·lícula Tadeo Jones a l’Escala, cada dijous fan cinema a la fresca, i quan he preguntat com i quan es pagava, m’han fet veure que avui no és dijous, sinó divendres. Als del Cer els ha fet molta gràcia, als nens no gens i a mi, doncs, a mi m’ha semblat que no era una mala notícia. Al cap i a la fi, quan s’està de vacances un només espera poder viure sense mirar ni rellotge ni agenda. Així que repte assolit.

Com que era divendres, hem improvitzat un pla alternatiu. 
Una de les coses que més m’agrada quan vinc a aquestes contrades és que la vida és molt previsible. Saps del cert que divendres és dia d’anar a sopar i que a Can Trona sempre hi ha algun amic a qui saludar. Així que hem decidit anar a Sant Pere Pescador. Tenen un restaurant que es diu el Corral que es menja senzill -només pollastres i derivats- però molt bé. Ens ha atès en Blai. Ara ja treballa. Quan el vaig conèixer només tenia 7 anys i la Ruki -la mare- em va dir que fer-se amic d’en Blai era tota una proesa només a l’abast de les bones persones. Potser ho va dir com a cumpliment. A mi em va agradar. 
En Blai treballa per pagar-se els estudis, i això es nota per la importància que dóna a la seva feina. A tots ens costa molt. Hem sopat molt a gust i em pogut veure els amics. Aquells que saps que sempre hi seran. 

En Xavi és un personatge popular, però aquí el tracten com un igual. El coneixen des de fa tants anys que seria absurd pensar que són amb una persona diferent de la que van conèixer, fa quasi 20 anys. Això el fa sentir a gust i tranquil. Pot ser ell mateix, tant si té ganes de xerrar com si no. Així hem anat passant les hores, saludant rient i recordant. M’ha agradat retrobar a vells amics i poder parlar en persona amb alguns altres amb qui només ho fas a través de la xarxa.
…
La Rita ha decidit marxar i abans de fer-ho ens ha esperat on aparquem el cotxe. Allà plantada. Quan hem sortit no ha miulat. S’ha quedat quieta. Encara portava el collar posat. Com si aquella fos l’última vegada que ens veiem se’ns a acostat i ha baixat el cap. El collar era ben visible. Hem entès tots alhora que el què volia era que li treiéssim. L’hi hem tret. L’hem acaronat i desitjant-li el millor l’hem deixat a terra. Sense fer mitja volta a seguit el seu camí. Només quan de lluny s’ha girat, l’Arnau l’ha espantat cridant: ves-te’n amb els teus! Quantes coses s’hi amaguen dins el cervellet d’un gat! La Dolça està feliç. Torna a ser la gata introvertida de sempre. Me l’estimo molt a la Dolça.