Categoria: amor

Ser mare és d’aquelles experiències a la vida que et marquen. No és només un punt d’inflexió, és un canvi en tots els sentits. Per dins, les hormones mai et deixaran ser la mateixa persona i per fora, mai més seràs abans que ningú. Sempre més ells seran la teva prioritat i els que donaran sentit a la vida.

Moltes vegades em pregunto què hauria estat de la meva vida si no m’hagués quedat embarassada. Hauria viatjat més, em conservaria millor, la meva carrera professional hauria estat espectacular… No ho sé, ni ho sabré mai.

Quan era petita no m’agradaven les nines, potser perquè elles simulaven ser el que jo volia de veritat, un bebè. Així que els tallava els cabells, les despullava i quedaven arraconades en els prestatges de més amunt, criant pols. Mentre m’entretenia a llegir contes, a fer trencaclosques a jugar a les tassetes amb la meva germana o a mirar teatre per televisió sintonitzant la UHF. Els jocs van anar canviant però en mi sempre hi va ser aquell desig. Aquell que malgrat te n’allunyis et persegueix, persistent, inalterable. Aquell que no saps quin dia es va despertar, ni com, ni perquè. Aquell. I un dia arriba el dia que s’ha de fer real. Però el dia no arriba, i el meu cap va formant una teranyina d’emocions i d’il·lusions que es trenca a cada menstruació. Durant tres anys, 36 mesos i unes 40 regles, escoltava adolorida per dins, aquelles paraules tan alentadores de : ja veuràs com quan et relaxis… o aquella encara millor de : el dia que no hi pensis…

I enmig d’aquella tristesa íntima, incapaç de compartir ( fins i tot amb el pare) t’aferres a creences que en altre moment veuries absurdes, un anell de la fertilitat, un termòmetre i una estampeta de Santa Rita que afegeixes quan t’adones que és la patrona dels impossibles. I durant 3 anys vius intensament el somni de ser mare en somnis, només en somnis. I durant 3 anys només vius per allò que vols, que desitges entre viatges, festes, sopars i una vida improvisada fins a la medul·la.

 

Un dia d’estiu, sense passió però amb molt d’amor. Un espermatozou culmina el meu desitg, i es fa home. Unes setmanes després confirmo amb dues ratlles que el meu somni ha desaparegut per passar a ser una realitat i sento una immensitat immensa en el meu pit. Sóc plena i em sento plena. No he estat mai tan bé a la meva vida, mai. I un dia de la mare va néixer el meu petit cigró. Tan petit. Tan delicat. Tan preciós. I arriba sense instruccions, però saps què has de fer: tenir-ne cura. Només tenir-ne cura. I te’l mires quan dorm i somrius encara que no descanses bé, i et sents capaç de tot. I t’empapes de llibres per fer-ho millor. Vols ser la millor mare d’aquell tresor tan preuat i desitjat. I dones les gràcies a Santa Rita cada nit, mentre deixes caure una llàgrima per la galta, en silenci. Perquè t’ha donat un nen sa i bonic, que només desprèn amor i només vol amor.

I saps que allò és el que ocuparà el teu sentit de la vida. Sempre ho voldràs fer millor i sempre li voldràs el millor. Sempre. Per això seguiràs llegint, formant-te, prenent decisions intuïtives. Sempre intutïves, perquè amb els fills no hi ha veritats absolutes, només intuïcions.

L’altre dia llegia que per evitar que el nostre fill tingui frustracions, no pot pensar que és especial, que és algú inusual i únic. Perquè entre la massa i fora de la família serà un més. Probablement sigui així, com també ho va ser que quan em vaig relaxar em vaig quedar embarassada. Però costa molt fer veure que no és el més important de la teva vida, un fill. Quan tot el que desitges és donar-li amor perquè tot el que desprèn és amor.

La maldat és inherent a la persona com també ho és la bondat. Qui fa de l’amor maldat és perquè no sap què vol dir estimar. I la frustració de ser un més es compensa en saber-se estimat de forma única, com només ho pot fer una mare.